El desglaç no té marxa enrere

Gran part de l’immens desert de glaç de l’Antàrtida occidental ha començat a desintegrar-se. El desglaç que s’hi produeix de manera incessant sembla un procés imparable, segons les últimes dades de dos grups de recerca diferents. Si els resultats dels seus estudis es confirmen, aquest procés també podria desestabilitzar les parts contigües a aquesta zona del casquet polar antàrtic, i seria inevitable que es produís un ascens del nivell del mar de tres metres o més al llarg dels pròxims segles.

Els científics afirmen que l’escalfament del planeta causat per les emissions humanes de gasos d’efecte hivernacle ha contribuït a desestabilitzar les glaceres de l’Antàrtida, tot i la possibilitat que hi hagin intervingut altres factors. Afegeixen que és probable que la pujada del nivell del mar sigui relativament lenta en el que resta de segle XXI, però possiblement s’accelerarà més endavant, fet que podria provocar una crisi social. “Està passant de debò”, diu Thomas P. Wagner, que dirigeix els programes de la NASA sobre casquets polars i que ha col·laborat en la supervisió d’una part de l’estudi. “A hores d’ara no hi ha res que ho pugui aturar, però hi segueix havent un límit físic: la velocitat a la qual es desplaça el glaç”.

Els dos articles científics, publicats recentment a Science i Geophysical Research Letters, arriben a conclusions semblants per mitjans diferents. Tots dos grups de recerca van constatar que les glaceres de l’Antàrtida occidental havien patit un retrocés suficient per fer que el casquet polar esdevingués inherentment inestable, cosa que els experts temen des de fa dècades.

Les glaceres de l’Antàrtida occidental estan situades sobre una depressió de l’escorça terrestre amb forma còncava. La base rocosa sobre la qual reposa el glaç que les conforma està per sota del nivell del mar. Així doncs, l’aigua relativament càlida de l’oceà fa que el gel que descansa sobre les vores de la depressió, que està en contacte amb l’aigua, perdi gruix i retrocedeixi. A mesura que la part frontal del glaç s’enretira de les vores de la depressió còncava i l’escorça rocosa esdevé més profunda, el retrocés s’accelera considerablement.

SIS GLACERES QUE ES DESFAN

En un dels estudis, l’equip liderat per Eric Rignot, del campus d’Irvine de la Universitat de Califòrnia, ha documentat l’acceleració que ha experimentat la retirada de sis glaceres de la conca del mar d’Amundsen durant les últimes dècades. El seu treball s’ha basat en medicions fetes per satèl·lit i des de l’aire. A més, l’equip ha pogut descartar l’existència de muntanyes o turons prou elevats per alentir el retrocés elaborant mapes actualitzats del sòcol rocós de sota de la glacera. “Avui presentem proves observacionals que mostren que una part molt extensa de l’ inlandsis [la glacera continental] de l’Antàrtida occidental ha començat a retrocedir de manera irreversible -va comunicar Rignot a la roda de premsa de la NASA-: s’ha superat el punt de no retorn”. La desaparició de les sis glaceres que han estudiat podria fer augmentar directament el nivell dels oceans en uns 120 cm al llarg d’uns quants segles. A més, Rignot adverteix que el més probable és que en cas de desaparèixer desestabilitzin altres zones del casquet polar antàrtic, de manera que la pujada del nivell del mar es podria acabar triplicant.

NO HI HA MARXA ENRERE

Un altre equip liderat per Ian Joughin, de la Universitat de Washington, ha estudiat una de les glaceres més importants, la de Thwaites. Per fer-ho han utilitzat sofisticats models informàtics i medicions recents del desplaçament del gel. L’equip també ha constatat que és inevitable que es produeixi un ensorrament a càmera lenta. Fins i tot encara que desaparegués l’efecte de l’aigua càlida que consumeix el glaç no es podria aturar el procés. Seria “massa poca cosa i massa tard per estabilitzar la glacera”, en paraules de Joughin. “No hi ha cap mecanisme d’estabilització possible”.

Tot i que fa temps que se sap que el desglaç afecta l’Antàrtida, les noves dades són molt rellevants. Encara que els dos grups treballaven per separat en els estudis i que estava previst que fossin publicats amb dies de diferència, en saber que estaven obtenint resultats semblants ells i les dues publicacions es van posar d’acord per comunicar els resultats el mateix dia.

Aquestes revelacions confirmen l’acompliment d’una predicció feta el 1978 per un glaciòleg eminent, John H. Mercer, de la Universitat Estatal d’Ohio. Mercer va assenyalar el caràcter vulnerable de la glacera continental de l’Antàrtida occidental i va advertir que el ritme intens de les emissions humanes de gasos d’efecte hivernacle podia ocasionar una catàstrofe. Va ser molt criticat, però els últims anys els científics han observat amb preocupació creixent com els esdeveniments seguien a grans trets el curs previst per Mercer, mort el 1987.

UN BANY D’AIGUA CALENTA

Els investigadors afirmen que l’ inlandsis no es desfà a causa d’un augment de les temperatures de l’aire, sinó més aviat perquè les aigües relativament càlides que de manera natural es troben a les profunditats de l’oceà ascendeixen a la superfície com a conseqüència de l’augment en la intensitat dels forts vents que envolten l’Antàrtida les últimes dècades.

El nivell dels oceans ha anat en augment des del segle XIX. Això no obstant, la contribució de l’Antàrtida a aquest augment ha estat discreta fins als nostres dies. El factor més influent en l’actualitat és la dilatació de l’aigua marina a mesura que s’escalfa. Tanmateix, s’espera que en el futur el desglaç tant de Groenlàndia com de l’Antàrtida tingui una influència molt més important sobre aquest fenomen. El Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic, un comitè científic de l’ONU, ha advertit que el nivell mitjà dels oceans podria arribar a augmentar uns 90 cm a finals de segle si no s’intensifiquen els esforços per controlar les emissions de gasos d’efecte hivernacle. Els resultats dels nous estudis indiquen que és probable que la situació s’agreugi de manera molt acusada els segles següents.

Els efectes que tinguin aquests canvis dependran en part dels fons que destinin els governs a protegir les costes de l’augment del nivell del mar en el futur. Un augment de poc més d’un metre, per exemple, inundaria zones on actualment viuen 3,7 milions de nord-americans.

Pesticides, residus i massa turistes al continent blanc

Tot i tractar-se d’un continent aïllat, de difícil accés i amb una lesgislació d’àmbit internacional -el Tractat Antàrtic- que restringeix l’activitat humana a científics i algunes visites controlades, l’Antàrtida està contaminada. Així ho demostra un nou estudi que s’ha donat a conèixer recentment. Les dades científiques recollides per l’explorador Ramón Larramendi demostren l’existència de contaminants orgànics i pesticides a l’Antàrtida. L’estudi s’ha fet a partir de mostres recollides en una expedició al continent gelat i s’ha presentat a Basilea (Suïssa), durant el congrés anual de la Societat Europea de Toxicologia i Química Mediambiental (SETAC 2014 ).

L’Antàrtida, aquest “desert gelat, llunyà i impol·lut, amb barreres naturals que en teoria el protegeixen, és en realitat més vulnerable del que es pensava”, explica Ana Cabrerizo, directora de l’estudi i investigadora de l’Institut per al Medi Ambient i la Sostenibilitat de la Comissió Europea. En l’article també hi participen Jordi Dachs, de l’Institut de Diagnòstic Ambiental i Estudis de l’Aigua; Ramón Larramendi, que va liderar l’expedició; Joan Pau Albar, del Centre Nacional de Biotecnologia (CSIC), que es va encarregar de la recollida de les dades, i Gemma Caballero (IDAEA-CSIC). Els resultats d’aquest estudi, segons diuen els seus autors en un comunicat de premsa, posen de manifest de quina manera l’ésser humà està pertorbant la biosfera. Les substàncies que els investigadors han assenyalat com a contaminants orgànics afecten l’aire, la neu, l’aigua, la vegetació i les xarxes tròfiques dels organismes a l’Antàrtida marítima. Es tracta de bifenils policlorats i pesticides organoclorats, segons l’estudi.

Aquestes partícules contaminants tenen una vida entre mitjana i llarga. Els investigadors han recollit prou dades per establir-ne la dinàmica. No queden atrapades a la neu com es creia -es pensava que això retardava la seva arribada a l’altiplà antàrtic-, sinó que es van movent de les regions temperades a les més fredes. Els científics van recollir les mostres amb un trineu de vent amb el qual van poder fer un mostreig atmosfèric en un recorregut que va des de l’Estació Novolazarevskaia, a 75 quilòmetres de la costa, fins a la glacera Unió, creuant el pol Sud durant 35 dies.

També preocupa l’impacte del turisme. L’últim quart de segle el nombre de turistes a l’Antàrtida s’ha multiplicat per set, passant de 5.000 l’any 1990 a 35.000 el 2013, segons xifres dels operadors turístics. La majoria de turistes visiten l’Antàrtida en vaixell i paguen fins a 11.000 dòlars per una cabina de luxe en temporada alta, entre el novembre i el març. Altres només sobrevolen el continent.