

Darrerament, els puntets o llunes estan de moda, però com sempre passa en el camp de les tendències vivim enganxats a una sínia que no para de girar sobre el mateix eix, condemnades a descobrir el Mediterrani per enèsima vegada. Si bé els piquets en moda són de rabiosa actualitat, som davant d’una tendència amb segles d’antiguitat.
Mentre que Espanya es parla de topos i a Catalunya de piquets o puntets, en països de parla anglesa s’anomenen polka dots. La raó és que aquest ball va ser molt popular al segle XIX i, en conseqüència, moltes coses del moment rebien el nom de polka malgrat no tenir-hi cap relació, simplement com a estratègia comercial. De fet, és un estampat estretament lligat a la Revolució Industrial perquè, abans, els mètodes artesanals no eren prou sofisticats per aconseguir cercles perfectes distribuïts simètricament. La primera vegada que s'esmenten els polka dots va ser el 1857 a Godey’s Lady’s Book, una revista femenina molt popular als Estats Units, considerada una guia cultural i estètica de la burgesia nord-americana, la qual va contribuir a fer que aquest motiu es convertís en un dels més desitjats de l’època.
S’han trobat teixits ornamentats amb petits cercles irregulars anteriors al segle XIX, però no eren sinó motius marginals que no es van popularitzar mai pel fet que s'associaven a malalties tan temudes com la pesta, la verola i la lepra. Ho explica l’historiador Michel Pastoureau al llibre Le petit livre des couleurs (2005), on narra com els estampats de puntets es van evitar deliberadament en la indumentària medieval perquè eren llegits com a signes corporals de manca de salut, així com de desordre moral i social per la irregularitat dels punts. Únicament alguns grups marginats, com els bufons, els artistes ambulants i grups ètnics minoritaris, podien lluir aquest estampat sense que els pesés la connotació negativa. Caldrà esperar fins a mitjan segle XVIII perquè comenci a canviar la concepció de les llunes i que a Suïssa es creïn els dotted Swiss, que consistien en uns piquets brodats artesanals d’alta gamma que aportaven textura i volum a teixits molt lleugers i transparents de cotó. A partir d’aquí, va produir-se la mecanització del procés de producció dels pics, tant teixits com estampats, i es va aconsegiir que ja fossin regulars i geomètrics.
La moda dels polka dots d’Europa va arribar a Espanya i els topos —o en aquest cas lunares— van passar a associar-se a un altre ball, el flamenc: van entrar a formar part de la indumentària flamenca a partir del 1847, perquè intensificaven visualment el dinamisme del ball i ajudaven a remarcar el moviment, a banda del contrast cromàtic que generaven dalt de l’escenari. A més, en el folklore andalús es creia que els punts circulars tenien propietats de bona sort i protegien del mal d’ull.
Des de llavors, els pics han viscut reviscolaments importants, com per exemple als anys 50 com a símbol d’alegria i recuperació després de la Segona Guerra Mundial. Entre les clares impulsores hi havia Ava Gardner, Marilyn Monroe i Brigitte Bardot, paral·lelament al fet que figures com Cristóbal Balenciaga els reinterpretés i els fes transitar del folklore castís al prestigi elitista de l’alta costura.
Els pics han continuat evolucionant en la seva semàntica com és el cas del món de l’art, des del puntillisme de Georges Seurat a les referències del còmic pop de Roy Lichtenstein, passant per Damien Hirst i Yayoi Kusama. A més, també han vestit icones tan populars com Julia Roberts a Pretty woman, la princesa Diana (seguida per Kate Middleton) i el cantant Prince com a desafiament a la masculinitat normativa, cosa que els ha ajudat a convertir-se en un dels motius ornamentals més universals de la moda.