Entre la creació i la conservació

Les bigues noves d’un sostre que estava esbucat al vell porxo estan pintades de verd. Són verds els ferros que componen la pèrgola i sostenen els tendals de canyís per a una ombra estiuenca esplèndida. Verdes les vidrieres dels portals i les finestres. I fins i tot un fanal de carrer, que acabarà generant una curiosa i feliç desproporció just a sobre de la porta verda d’entrada, també és verd. A Dirk i la fàbrica de xocolata, nom del projecte de rehabilitació fet pels arquitectes Anna i Eugeni Bach (A&EB) al nucli urbà de la Bisbal, el color no és una qüestió estètica, o no únicament.

El verd, un verd clar i alegre, el mateix to que acostumen a tenir les persianes alacantines enrotllables, és el recurs que van fer servir els responsables de l’estudi barceloní A&EB perquè qualsevol pugui fer una lectura del que és nou i del que s’ha conservat del que temps enrere va ser una fàbrica de xocolata i ara és el lloc on una parella belga passa llargs períodes de vacances, i el lloc també per a les reunions esporàdiques de la nombrosa família. Són verds la majoria dels elements nous. Verd el color que marca la diferència entre la volguda conservació del caràcter de l’edifici fabril i la creació que se n’ha fet per a una actualitat d’ús residencial.

Hi ha una gran harmonia en el contrast entre la rotunditat dels murs de pedra originals en la construcció de l’antiga nau industrial i la lleugeresa que hi aporten els elements contemporanis. De fet, les aportacions, intervencions petites però significatives, es conceben amb l’objectiu prioritari de fer que l’edifici original mantingui tot el protagonisme i preservi l’atmosfera d’una construcció fabril rural.

La casa, pels sostres

No sempre els sostres tenen tanta importància i, sobretot, gairebé mai se’n troben amb tanta diversitat. A la vella fàbrica, una petita nau de tres plantes totes ben diàfanes, cada pis tenia un tipus de sostre diferent i cadascun tenia rellevància. En tenia i en té, perquè altra vegada la prioritat en la reforma ha estat no només conservar aquests sostres sinó també fer que, amb les divisions dels espais necessàries per adequar-los al seu nou ús residencial, no se’n perdés la visió.

Així, el forjat de la planta baixa és una estructura metàl·lica amb volta catalana, de maons sempre col·locats per la part plana. Un sostre sinuós que allotja, en un espai únic, els usos col·lectius: la cuina, una gran taula menjador i la zona d’estar. Tant les successives voltes com els panys de mur de pedra que es deixen vistos fan de contrapunt històric a una distribució i un mobiliari del tot contemporanis.

També es va conservar l’escala original de la fàbrica, però a l’extrem oposat de la planta baixa s’obre un nou accés al pis immediatament superior. Una altra escala discreta, que comença amb graons de fusta i segueix amb tova i que obre la possibilitat de gaudir d’una doble circulació, donar més flexibilitat als usos i també guanyar privacitat per als diferents membres de la família.

És en aquesta planta, la primera, on l’espai s’ha compartimentat com a zones de relació, estudis per treballar-hi el propietari i utilitat múltiple quan arriben les visites familiars. El sostre, en aquest nivell, també té una singularitat que no es va voler perdre. És una estructura principal de bigues metàl·liques combinat amb un entramat de biguetes de fusta de gran bellesa. Per poder contemplar la continuïtat i ritmes d’aquest sostre, Anna i Eugeni Bach van optar per dividir l’espai mitjançant envans que no arriben a dalt, cosa que potencia així mateix la relació entre els espais. Ja a la planta més alta, es conserva l’atmosfera de les antigues golfes. Coronada per grans bigues de fusta amb forjat de rajola acabat amb teula, aquesta és la part més privada de la casa, per a la vida més íntima de la parella propietària.

Tot té una gran singularitat en el projecte Dirk i la fàbrica de xocolata. Té la singularitat de la història però també de les microintervencions, tan respectuoses com subtilment innovadores. Entre tots els espais, però, en destaquen tres de manera especial. D’una banda, com a continuïtat exterior de la planta baixa i transversal a aquesta, tancant un costat del pati de la piscina, es recupera el gran porxo de pedra que estava pràcticament derruït. Amb el sostre de biguetes verdes, proporciona un espai obert per cuinar, fer una barbacoa, menjar i protegir-se del sol en els mesos de més calor. Al seu costat, una obertura en el mur de pedra sempre gruixut condueix a través d’una escala a la terrassa de la primera planta, en la qual la creació d’una pèrgola de tendals de canyís triangulars aporta ritme a les ombres i també a un edifici de gran sobrietat i contundència constructiva.

De la façana de la vella fàbrica només s’han transformat en portals les antigues finestres de la planta baixa, obrint-la al pati. És el lloc de la piscina, un altre verd que, envoltat d’un paviment de tova posat en espiga, entra a la casa per donar encara més frescor a aquesta respectuosa mostra de convivència entre el vell i el nou, entre la història industrial i el present per habitar-la.