Dones que fustiguen i homes que miren a una altra banda
Fa poc vaig viure una situació xocant amb un company de taula de tertúlia televisiva. Una dona havia vingut a l’estudi i va explicar que forma part d’una associació de mares amb fills amb discapacitat. A mi em va sobtar que fos una associació només de mares, i en un moment de pausa vaig acostar-m’hi per saber-ne el motiu. Aquest company, quan va saber les meves intencions, va deixar anar un irònic: “Ja pots anar a fustigar” que em va deixar clavada.
No li vaig dir res i vaig parlar amb la convidada, que em va aclarir que era així perquè el 90% dels progenitors que es fan càrrec de les cures dels fills amb discapacitat són dones. Torno, l'hi explico al company de taula, i m’etziba que ell també es fa càrrec d’un familiar amb un alt grau de dependència. I sé que és així, i sé que és una situació molt dura i que és molt lloable que ho faci. Però això no treu que les dones continuen sent en un 90% qui es fa càrrec de les cures dels fills amb discapacitat. Tant se val. L’home no va excusar-se pel retret en to de brometa i va continuar encastellat en la seva posició.
Han passat dies i el rum-rum no m’ha abandonat. Perquè em va coure. Perquè encara em cou. Em cou moltíssim que tants homes progressistes, davant de qualsevol cosa que soni a feminisme, tinguin com a primera reacció l’atac (tot i que en to de brometa aparentment innocent) o la defensa (l’odiós #notallmen, l’impuls d’aclarir que ells no, eh, ells no). Per què aquest company de taula, que viu una situació tan semblant, no va venir amb mi per preguntar? No tenia ganes de descobrir si l’associació només era de mares perquè excloïa els homes, o perquè majoritàriament era una tasca feta per dones i per denunciar-ne la injustícia? En lloc d’aquesta curiositat va estimar-se més llançar el dard i acusar-me de fustigar. Perquè queda clar que per a ell el meu impuls (i per tant, l’impuls de les feministes) és aquest: assotar, atacar, flagel·lar, castigar, fuetejar i reprendre. A qui? Als homes, així, en general.
El feminisme no va de flagel·lar els homes
I mira, no. Em produeix vergonya aliena haver d’aclarir-ho, perquè som gent adulta i amb certa formació intel·lectual, però no. No és això. El feminisme no va de flagel·lar els homes, va d’atacar el puto sistema patriarcal. I ho dic així d’emprenyada perquè és per emprenyar-se que, en lloc d’interès i solidaritat, rebem suspicàcia i brometes de merda. Vivim en un món que fa possible el cas Pelicot, on sorgeixen notícies d’atacs masclistes de sota les pedres, on ja hem oblidat la notícia del grup de Telegram de cent mil homes de Portugal que s’intercanviaven fotos de les seves parelles nues sense el seu consentiment, on les dones morim per crims masclistes. I on la tasca mental i la tasca diària a l’hora de les cures continua recaient sobre nostre. Però quan ens interessem pel tema resulta que fustiguem. Si fos per qualsevol altra causa mundial, cap problema, però al feminisme, ni aigua, només porqueria. I si a l’article anterior em preguntava “On són els homes?”, aquí no puc deixar de preguntar-me què els passa a molts d’ells, perquè sincerament, no ho entenc.