Les dues tombes de Francesc Trabal

El poeta Joan Oliver, Pere Quart, i l’escriptor Francesc Trabal es van veure per últim cop el gener del 1948. Un comiat sense cap mostra d’afecte, amb una fredor que tornava a pujar-li per l’esquena al poeta cada cop que recordava el seu amic. Aquell 1948 Oliver va decidir que ja en tenia prou de viure exiliat a Xile i va tornar a Catalunya. La comunitat catalana li va organitzar un sopar de comiat en el qual Trabal va mostrar-se distant, ja que no podia entendre per què tornava si Franco seguia instal·lat al poder. Trabal moriria a l’exili xilè el 1957, als 58 anys. Oliver va arrossegar sempre la creu de no haver-lo abraçat per última vegada.

Pere Quart sabia que l’havia encertat, tornant. I això que llavors el seu patrimoni personal havia quedat reduït tot just a la tomba familiar al Cementiri de Sabadell i poca cosa més. Les altres propietats les havia perdut malgastades pels seus familiars o confiscades per unes autoritats que, poc després d’arribar, el van tancar tres mesos a la presó Model. El vencedor cobrava factures pendents als derrotats que tornaven. Durant aquells mesos moriria de leucèmia Conxita Riera, la seva dona, que havia avançat el retorn: va tornar a Catalunya l’agost del 1947. Un cop alliberat, Oliver va sobreviure com va poder, venent cotxes, fent traduccions o engegant de mica en mica projectes que ajudarien a esquerdar el règim, escletxes per on va tornar a alçar la veu. El 25 d’abril del 1970 recitaria les seves Corrandes d’exili al I Festival de Poesia Catalana a la Sala Price, a la cantonada dels carrers Floridablanca i Casanova, un recinte on se solien veure combats de boxa. A vegades, un poema colpeja més fort que un cop de puny. I aquella nit Oliver va emocionar amb el poema que havia escrit a París el 1939, publicat un any més tard a la revista Germanor, ja a a Xile. Versos sobre aquell exili que de mica en mica afectava l’estat d’ànim de les persones i canviava els poemes. De fet, de la versió definitiva -publicada el 1947- en va treure alguns versos escrits inicialment amb desig de venjança per posar-ne d’altres marcats pel dolor que provoca la distància. A Xile escriuria aquell “abans de passar la ratlla, m’ajec i beso la terra i l’acarono amb l’espatlla” empès per una melangia profunda provocada per un exili del qual Trabal mai va tornar.

Segons els metges, Trabal va morir d’hemorràgia cerebral. Pere Quart ho veia diferent. “El nostre comiat fou penosíssim, duríssim. Vaig intentar d’assuavir la seva actitud irreductible. Ens separàrem sense una abraçada, sense ni una estreta de mà, però tots dos teníem els ulls humitejats […]. Vull confessar que, per anys que passin, mai no em trauré l’espina del cor: una fonda recança per no haver pogut o sabut convèncer-lo que era el retorn a Catalunya allò que li convenia i ens convenia a tots, allò que era el seu deure. Ara més que mai estic segur que els aires de la terra l’haurien revifat i rejovenit”, recordaria. L’exiliat sempre camina com si portés pedres a les butxaques, arrossegant la tristesa de ser lluny de casa. I acaba enterrat en una tomba solitària. Una sort ben diferent de la tomba d’Oliver, on una placa el recorda. Una tomba ara propietat de l’Ajuntament de Sabadell, que vetlla el record del seu fill il·lustre.

Les tombes dels exiliats, en canvi, acaben oblidades. Durant els darrers anys ningú ha deixat cap flor a la tomba de Trabal. Un cop van morir tots els familiars directes, va arribar el silenci. Fa anys que ningú hi ha llegit un poema d’Oliver, per veure si fan les paus. Quan Pere Quart va travessar la frontera amb França el 1939, imaginava que podrien viure d’enyorança. Però en menys de 10 anys ja va tornar, incapaç de viure lluny. A Trabal, l’enyorança el va matar.

La Colla de Sabadell estava integrada per gent vital. Una generació que va canviar la cultura catalana i va seguir amb energia mentre va tenir motius per lluitar. Pere Quart en va tenir fins al final, però Trabal els va perdre lluny de casa, esperant la mort d’un dictador que el va sobreviure. No va morir sol, però va morir trist. L’acompanyava la seva dona Antoinette, el seu germà Josep Maria, també escriptor i dibuixant, i la dona del seu germà, Georgette. L’Antoinette i la Georgette eren germanes. Els dos germans s’havien casat amb dues germanes, que van conèixer als anys 20. A Xile també hi havia la seva estimada Anna Maria, la filla de la seva germana, Montserrat Trabal, i el crític Joan Prat, conegut amb el nom literari d’ Armand Obiols. El 1939 Obiols havia deixat l’Anna Maria i la Montserrat a Barcelona i es va escapar a França, on començaria una relació amb Mercè Rodoreda, que també havia deixat el seu marit a Barcelona. És a dir, els germans Trabal van veure com Obiols posava les banyes a la seva germana davant dels seus nassos, ja que tots plegats compartien residència a l’idíl·lic castell de Roissy-en-Brie, on les autoritats franceses van internar aquell grup d’intel·lectuals catalans que havien fugit de Barcelona a bord d’un autobús del servei de biblioteques. Sempre envoltats de llibres, ells. Sempre provocant escàndols. Obiols es quedaria a Europa amb Rodoreda, mentre que els Trabal van embarcar-se al vaixell Florida cap a Buenos Aires. Cap a un exili on es retrobarien amb la Montserrat i l’Anna Maria el 1948.

Treure de l'oblit la tomba de Trabal s’havia convertit en una petita obsessió. Un intent, potser una mica infantil, potser una mica romàntic, de retre homenatge a l’escriptor de la meva ciutat just l’any del centenari de la Colla de Sabadell. El problema és que Trabal no va tenir una tomba, en va tenir dues. Quan va morir el 8 de novembre del 1958 va ser enterrat al nínxol número 80 del Mausoleu de la Mutual Catalana, una entitat creada pels membres del Centre Català de Xile per ajudar-se. Al Mausoleu, actualment mig abandonat, encara s’hi poden veure els nínxols del pintor barceloní Antoni Coll i Pi; el regidor d’ERC de Sabadell dels anys 30 Salvador Sarrà, conegut a Xile per ser pioner en la producció i internacionalització dels vins locals, o Lleó Benguerel, pare de l’escriptor Xavier Benguerel, recordat amb una làpida on hi diu que “reposa cristianament en terra lliure de Xile i entre gent catalana”. Fa tres anys, vaig acabar davant del Mausoleu fent fotografies d’aquests nínxols on esperava trobar Trabal. Però Trabal no hi era.

Prèviament havia anat a l’arxiu del Cementerio General de Santiago, bona part del qual no està digitalitzat. Si saps quan va morir la persona que busques, t’entreguen un tom polsós amb els registres dels morts d’aquell any. Segons el registre, Trabal és al nínxol 80 del Mausoleu. Però el nínxol era buit. Després de buscar molt, una descoberta gràcies al documental Literatures de l'Exili del 2005: era enterrat amb la seva dona. Però ningú recordava el lloc exacte a un cementiri gegant. Per trobar Trabal, calia trobar Antoinette des Bordesvieilles. I per localitzar-la calia saber quan va morir. Però els descendents o experts consultats no recordaven la data de la seva mort. Anna Maria Prat, la seva neboda, explicava al llibre El dia revolt, de Julià Guillamon: “L’oncle va morir el 1957. L’àvia i l’Antoinette, a començaments dels anys seixanta”. Els encarregats de l’arxiu no van respondre als diferents intents de localitzar la tomba d’ella per correu electrònic. Només quedava l’opció de tornar a un cementiri on hi ha enterrades prop de dos milions de persones per intentar localitzar-la. Però quan vaig tornar a l’arxiu, aquell dia estava tancat. Per sort, el Jorge, un amic xilè que somriu amb paciència per culpa de la meva dèria de portar-lo a cementiris xilens quan el visito, va posar-se a xerrar amb l’Armando, un home que viu de tallar tombes amb les seves mans i es coneix tots els racons del cementiri. Al saber el motiu de la nostra visita, va anar a buscar Leonardo Cornejo, un treballador del cementiri de llarga barba blanca que estava de guàrdia atenent persones que registraven els seus familiars acabats de morir. Va ser ell qui va ajudar-nos a trobar tota la documentació de Trabal. Cornejo és un d’aquells homes que estima la seva feina. I sap que el cementiri és ple d’històries que caldria recuperar. De fet, li sonava el nom de Trabal. “ Un poeta catalán exiliado, cierto? ”, va respondre. Per a Cornejo, un cementiri és un lloc amb vida si algú explica les històries dels difunts. Per això ens va ajudar molt més enllà del que li pertocava. I pocs cementiris tenen tantes històries com el Cementerio General de Santiago.

Cornejo va localitzar el feix de documents amb tota la documentació referent a l’Antoinette i Trabal. No era on tocava, víctima del desordre i el pas dels anys. Aquells papers groguencs explicaven com el 14 d’octubre del 1958 l’Antoinette, ja viuda, va comprar un petit terreny al nord del cementiri per 54.000 pesos. El 25 de juliol del 1959 va encarregar la construcció d’una tomba ben senzilla destinada a la família Trabal Bordesvieilles, a la qual el cos de l’escriptor seria traslladat el 21 de novembre del 1961, tal com consta en una carta de la Mutual Catalana que autoritza el trasllat. I aquí reposa Trabal, a l’anomenat Patio Monckeberg, al lot número 29. L’Antoinette va ser enterrada el 4 març del 1965. Tres anys abans, el 16 de setembre del 1962, havia mort Emilia Benassat, la mare de l’escriptor, enterrada al mateix lloc. El destí, molts cops cruel, va condemnar un home que estimava les paraules i la llengua catalana a veure el seu nom canviat i mutilat a la documentació del cementiri, on apareix escrit com a “Francet Trabal Benesat”, “Francesco Trabal Bennessat” o “Francisco Trabal Benessat”. Curiosament, els treballadors del cementiri sí que van escriure bé un cognom complicat com Bordesvieilles, però mai van encertar amb Francesc.

A cinc minuts de la tomba d’Allende

De l’arxiu fins a la tomba, el camí el vam fer amb l’Armando, que va preguntar-me si Trabal era comunista, pensant que si havia fugit de Franco ho devia ser. “Jo soc comunista”, va dir en veu baixa, com si les escultures de les tombes fossin espies. Encara avui prefereix no dir el seu cognom. “L’11 de setembre del 1973 jo treballava aquí, al cementiri, vaig ser al Patio 29”, va dir-nos. I de la tomba de Trabal vam acabar al Patio 29, on els militars van ordenar a treballadors del cementiri com l’Armando enterrar més de 2.000 persones a les quals havien executat després del cop d’estat contra Allende. “Arribaven els cossos sense rostre. Els hi havien disparat al cap. Torturats, amb les mans lligades”, explicava amb un lleuger tremolor de mans tot conversant amb el Jorge, amb qui compartien les tristes històries d’una terra, Xile, on encara costa parlar del passat.

L’Armando va acompanyar-nos al nínxol on van enterrar Pablo Neruda el 1973, el poeta que va convertir el seu funeral en el primer acte públic contra Pinochet just dues setmanes després del cop d’estat. Tot i que Neruda l’any 1992 -després que caigués la dictadura- va ser enterrat a la seva casa d’Isla Negra, la seva antiga tomba encara és visitada. Com també ho és la del cantant Víctor Jara i, evidentment, la del president Salvador Allende. Tombes a cinc minuts de la tomba de Trabal, unint el destí de les víctimes de dos cops d’estat diferents. Algú havia deixat un llibre de Lorca, un poeta andalús sense tomba, a la tomba de Jara, el cantautor xilè a qui van deixar sense mans abans de matar-lo.

Als documents que Leonardo Cornejo va rescatar d’armaris plens de pols, també hi apareix l’última residència de la família, al número 2276 de la Calle Providencia de Santiago, en una zona llavors perifèrica que ara s’ha convertit en un barri de moda. Allà va anar a viure l’Antoinette un cop va quedar viuda, ja que amb Trabal va viure en barris més cèntrics. La primera residència la van compartir precisament amb Pere Quart a l’Avenida de Brasil 102, tocant a la preciosa Plaza Brasil, en un barri amb ànima de poblet on de tant en tant Trabal imaginava que encara era a Sabadell. Després va anar a viure a la cèntrica Avenida Condel, quan Santiago encara era una ciutat de cases familiars baixes, unes cases que avui grans empreses compren per aixecar-hi gratacels. Els primers anys d’exili Trabal no va parar quiet. Va descobrir la ciutat amb els seus articles, va fer amistats i va posar en marxa projectes com la col·lecció de llibres El Pi de les Tres Branques amb Benguerel i Oliver, o l’editorial de llibres en castellà per a nens Rapa Nui. Trabal va fer volar coloms imaginant com crearia una xarxa d’ambaixades catalanes, imaginant el dia que tornaria, ja que mai va acabar d’arrelar a Xile, somiant en Catalunya. Va convertir-se en l’home que es va perdre entre dos mons.

Tal com va explicar la seva neboda Anna Maria, va passar els últims anys de la seva vida sense voler sortir de casa. El 1944, pensant que després de Hitler cauria Franco, va escriure: “Aquest és l’últim Nadal, segurament, que passem fora de casa”. Encara tenia l’esperança de fer servir les claus del pis de Barcelona, que seguia guardant. Però un cop es va adonar que Franco seguiria ocupant la seva poltrona va començar a perdre la partida d’escacs que havia cregut que podria guanyar contra la tristesa de l’exili. El 1947 encara va publicar la seva última novel·la, Temperatura, llibre on Pere Quart, sincer, ja veia símptomes de la decadència com a autor del seu amic, que s’esforçava en utilitzar un humor que havia perdut. Les cartes que va enviar a la seva neboda Anna Maria quan ella encara era a Barcelona, encara avui trenquen el cor. “Dolça Catalunya, pàtria del meu cor: vull tornar!”, deia en una carta el maig del 1946. En altres recordava el moment en què havien travessat la frontera el 1939 i admetia: “Dolça Catalunya, qui de tu s’allunya... és cert, és terriblement cert, és espantosament cert: d’enyorança mor. I tots plegats ens estem morint d’enyorança. I dir-ho no és feblesa, ans al contrari”. Quan els seus amics van anar tornant a Catalunya, el seu món es va anar fent cada cop més petit.

El seu germà Josep Maria Trabal moriria el 1981 a Valparaíso, on vivia amb la Georgette. La tomba d’aquesta segona branca dels Trabal Bordesvieilles deu ser a Valparaíso, suposo. Esperant que algú la trobi per trencar, encara que sigui durant uns minuts, el dolorós silenci d’un exili que va perdre l’última veu que podia recordar aquells anys en primera persona amb la mort de l’Anna Maria el 2013. Davant la tomba de Trabal, l’estrany grup de catalans i xilens que s’havia format intentant trobar-la va quedar en silenci. Si aneu a Santiago de Xile, visiteu-lo al Patio Monckeberg, lot número 29. Per evitar que el silenci passi a ser oblit.