Guille Milkyway: “Em fa feliç mantenir la mirada pura i lliure dels primers cops”

A rriba uns tres quarts d’hora tard, i així a primer cop d’ull costa d’entendre que sigui impuntual perquè és prim i alt com un sant Pau, es podria dir que té una complexió atlètica i, a més, va en xandall i porta ulleres de l’espai. Tot el conjunt convida a pensar que ha de ser una persona veloç. Potser ho és en altres esferes que no són la de la realitat terrenal. Potser és el seu cap el que va a velocitat ultrasònica i el fa anar descompassat amb el ritme terrenal. El cas és que fa tard. I que no li agrada el vermut. Tampoc li agrada el comportament visceral a les xarxes socials, la repercussió radical i negativa que pot tenir una frase fora de context o un titular poc acurat. Li ha passat i n’està escaldat. Sosté que amb un minut cara a a cara en tindria prou per dialogar i desfer l’agressivitat de qualsevol dels usuaris que participen en els linxaments a internet. Tics d’un romàntic que s’emociona amb esclats d’empoderament popular, com les protestes del 14-O a Barcelona. Espurnes que donen esperança, malgrat que s’apaguin.

La Via Làctia

Hi ha economistes despentinats, economistes amb posat de dandi, economistes amb passió pels colors llampants, economistes en xandall. Guille Milkyway és economista. És també el creador d’un bon grapat d’himnes de les nits de festa entre amics i de l’escena musical alternativa, amb La revolución sexual al capdavant. La seva sí que és una història de revolució, si més no personal. La música sempre hi ha sigut, però s’ho va pensar molt abans de llançar-s’hi. Va estudiar econòmiques (UPF) i va treballar vuit anys a Nestlé. Una feina que l’oprimia -“era profundament infeliç”- i el feia sentir còmplice d’un sistema de valors que no comparteix. “Em sentia partícip en primera línia de tot el que no m’agrada”. Necessitava una evasió, allunyar-se’n, perdre de vista els comptes de clients, els excels de resultats, la competitivitat com a religió. Com més distància millor. I va fer allò que tants cops havia vist fer als protagonistes de les sèries i pel·lícules de ciència-ficció que no es cansa de mirar: sortir a l’espai exterior, buscar la ingravidesa. “Ens ensenyen a entendre la vida en un sentit unidireccional, el pensament divergent és absent i ni te’l planteges”. Per si de cas, abans de deixar la feina que tant el turmentava, va fer algun tempteig que va donar bon resultat amb sintonies per a la publicitat i música per a dibuixos animats. L’impuls el va trobar en l’entorn familiar i en amics que segurament esperaven de feia temps que fes el salt. “Soc molt poruc, encara em sorprèn que fos capaç de prendre una decisió així”.

L’evasió, com a filosofia de vida, el porta a batejar-se artísticament amb un nom que li ofereix fantasia i li permet, sobretot al principi, resguardar-se del món exterior. “Sempre miro al cel, porto la ment cap enfora, forma part de la meva manera de ser i m’agradava la idea d’amagar-me darrere d’un nom que em permetés fer coses que no podria fer amb el meu”. Milkyway és també l’escut d’una persona introvertida, que ha hagut d’obligar-se a no militar en la timidesa per deixar de perdre’s coses. El fet de ser pare va ser determinant, perquè va començar a socialitzar-se amb persones que no havia escollit, i va funcionar. De fet, ara un dels moments preferits de la setmana són les estones al parc amb altres pares i mares. “Ser tímid és com ser prim, alt o baix, però et perds coses si hi milites”. Dalt de l’escenari, en canvi, el joc és un altre: des de La Casa Azul fa entrar el públic en un univers de llums, efectes sonors i ulleres de l’espai, un ambient teatral que acaba creant una comunió entre els músics i els espectadors.

Per a Milkyway, la música és una manera directa d’expressar-se, d’explicar el seu dia a dia, “un bon substitutiu del fet de parlar”. Un impuls primari, la necessitat de creació i de donar sentit a la vida. És també una ocupació, però la considera “una feina normal”. En l’àmbit social, Milkyway entén la música com un element essencial i transformador, com tot l’art. “Si no tinguéssim art estaríem morts”. Arrufa el nas quan li demano com se sent algú que ha creat himnes per a més d’una generació. No creu que el reconeixement d’una obra artística pertanyi a l’autor com a individu, sinó a l’obra en si. “El que transforma és la creació, no la persona. Si no, la història de l’art l’hauríem de llençar a les escombraries”. Per tant, desvesteix de transcendència i de misticisme qualsevol obra, també les seves cançons, i defuig tot protagonisme com a creador. “El fabricant de sofàs sí que canvia la vida de la gent de manera real i transcendent”. I no l’hi reconeixerem mai prou.

Superguai

Que la música faci crítica social és inevitable. Si més no, així ho entén Guille Milkyway. Perquè hi hagi càrrega política no cal que les lletres parlin explícitament de temes d’actualitat, “amb un discurs honest i transcendent” ja es fa política. El to naïf i fantasiós de les lletres de La Casa Azul és un element clau per entendre la particular manera de veure el món que té Milkyway, que parteix d’“un posicionament polític implícit indubtable”. Sovint s’ha malinterpretat, sobretot per part d’aquells que no han fet l’exercici d’acostar-s’hi i d’entendre el llenguatge de La Casa Azul, i han acabat sentenciant que era una proposta musical càndida, gairebé infantil, i amb poc fons. Li va passar amb un tema del segon disc, Superguai, en què parla de les relacions de parella tòxiques i que alguns van interpretar com una balada innocent i flonja. Admet que durant un temps aquestes crítiques el molestaven, fins que va assumir-les com un elogi: “Tenen raó, soc molt infantil, em fa molt feliç mantenir la mirada pura i lliure dels primers cops”. L’error és considerar com a despectiu el qualificatiu infantil. Intentar tenir la mirada positiva d’un nen és una actitud vital, diu, que li dona energia i que el fa sentir bé. Per això recorda com una etapa especialment feliç la que va dedicar a fer música per al públic infantil. S’hi podria haver passat la vida, i en certa manera ho ha fet, perquè continua inspirant-se i seguint els mateixos impulsos que aleshores. “El discurs artístic és emocional i ha de tenir aquesta mirada lliure que tenen els nens. La intel·lectualització de l’art és una cosa posterior, és un joc, en el fons”. La potència del llenguatge artístic és la capacitat d’una cançó, un llibre o un quadre per atrapar-nos. “En el meu cas faig coses molt menors, és un art molt petit, unes cançonetes i ja està”.

Tampoc li agrada gens escoltar-se, per cert. No li interessa i li fa vergonya fins i tot quan ha de punxar algun dels seus temes en sessions de DJ, encara que ara estigui “molt més en pau” amb el seu treball que al principi de La Casa Azul. El temps a la Terra és limitat i prefereix dedicar-lo a altres coses. 