Com eradicar una malaltia al segle XXI

Esborrar una malaltia del planeta és el somni de qualsevol investigador en biomedicina. Tan sols s’ha aconseguit amb la verola. Ara, el metge d’IsGlobal Oriol Mitjà, que el 2010 va aterrar a l’illa remota de Lihir, a Papua Nova Guinea, té tots els punts per convertir-se en l’artífex de la segona eradicació d’una malaltia humana. Explica que el seu compromís ha estat un procés casual. Havia de ser l’únic metge per a 20.000 habitants. I va ser la visita a un nen de 7 anys, el Max, amb el cos ple d’úlceres a causa del pian el que va fer que prengués consciència d’aquesta malaltia tan llunyana per als països rics.

La causa del pian és un bacteri, el Treponema pallidum, que pertany al mateix grup de microorganismes que ocasionen la sífilis. Afecta la pell, els ossos i els cartílags, i és molt contagiosa. Afecta sobretot els menors de 15 anys i està estès per 14 països, tots amb nivells molt alts de pobresa. Són països on sovint no es registren ni els naixements ni les morts.

Resultats preliminars

Quan feia dos anys que Mitjà treballava a l’illa va presentar els resultats d’un estudi en què es demostrava que amb una sola pastilla d’un antibiòtic, l’axitromina, el pian es podia curar. També servirien altres antibiòtics, explica Mitjà, però l’axitromina té tres virtuts fonamentals per tenir èxit en entorns pobres i aïllats: és eficaç, fàcil i barat. Tan sols cal una píndola per acabar amb la infecció, ni una més. Abans, per tractar la malaltia, calia donar una penicil·lina injectada, i això feia necessari material i treballadors sanitaris. Altres antibiòtics han demostrat ser eficaços, com l’amoxicilina i l’eritromicina, però cal prendre’ls 15 dies.

A partir d’aquest treball, l’OMS va encarregar a Mitjà que elaborés un full de ruta per a l’eradicació de la malaltia. El primer pas ja s’ha fet. Ara, dos anys després, Mitjà és a punt de presentar els resultats preliminars que han de servir perquè l’OMS continuï amb l’estratègia global per acabar amb la malaltia al món. També ha de servir per convèncer les farmacèutiques que hi contribueixin.

De moment, els primers resultats són molt bons, explica l’investigador per telèfon a l’ARA, des de Papua Nova Guinea. També s’estan duent a terme programes pilot a la República del Congo, a Ghana i Vanuatu. “Tot just estem fent les anàlisis de l’estudi d’eficàcia de l’estratègia als dotze mesos. Les dades preliminars mostren un descens de 10 vegades el nombre de casos actius i de 3 vegades el d’infeccions latents [persones infectades sense símptomes]”, explica Mitjà. Els resultats seran presentats oficialment abans d’acabar el 2014. El 2015 començarà la campanya a escala mundial i el 2020 es vol aconseguir l’eradicació.

Segon intent

Actualment, la malaltia no se sap del cert a quanta gent afecta, no hi ha un cens prou fiable. L’última estimació de l’OMS és del 1995, amb un càlcul d’uns dos milions i mig de malalts. S’estima que com a mínim 42 milions de persones estan en risc de patir-la en països endèmics. L’illa de Lihir ha sigut un dels llocs on l’OMS va decidir tirar endavant el programa pilot en primer lloc, perquè l’equip d’Oriol Mitjà acumula 5 anys d’experiència amb la malaltia, i perquè és una regió limitada, amb tots els requisits per demostrar l’eficàcia d’una acció a escala local.

No és el primer cop que s’intenta eliminar aquesta malaltia del mapa. Entre el 1952 i el 1964 l’OMS i la Unicef van encapçalar una campanya mundial per controlar i eradicar aquestes malalties en 46 països. Mitjançant campanyes massives amb equips ambulants es van examinar 300 milions de persones i se’n van tractar 50 milions amb injeccions de penicil·lina. El 1964 la prevalença d’aquestes malalties s’havia reduït en un 95% (2,5 milions). Es va considerar un èxit, però els programes es van haver d’aturar abans d’eliminar-la del tot. A finals dels anys 70 la malaltia va tornar a propagar-se. A l’Índia, després d’una llarga campanya, des del 2003 no hi ha casos de pian. El 2006 se’n va declarar l’eliminació. “Aquesta fita va requerir un gran esforç econòmic i un programa que va durar 15 anys”, recorda Mitjà. Van utilitzar injeccions de penicil·lina.

Sobre el terreny

Mitjà coordina l’equip de salut de la comunitat de l’Hospital de Lihir. Cada 6 mesos carreguen les furgonetes de medicaments i van poble per poble a repartir-los. Hi ha llocs molt remots. “Alguna gent viu dins del bosc tropical i cal anar a peu casa per casa per assegurar-se que tothom prengui la píndola”, afirma Mitjà.

Un dels grans reptes és arribar a tractar no només tots els malalts, sinó també els casos en què no hi ha símptomes però sí infecció. “Per cada cas amb símptomes n’hi ha sis d’asimptomàtics”, explica Mitjà. “Si no es tracten, poden acabar desenvolupant úlceres contagioses”, afegeix.

Per atacar tots els fronts al mateix temps, tant els casos actius com els latents, quan s’iniciï la fase d’eradicació s’aplicarà el que es coneix com a Estratègia de Morges, que consisteix a administrar de manera massiva una dosi de l’antibiòtic per via oral a tota la població i al mateix temps.

Quan el fàrmac hagi arribat a tothom, es faran controls de tota la població cada 6 mesos per identificar els casos que encara hi pugui haver i tractar-los. Resultarà útil un nou test ràpid que aquesta setmana publica The Lancet Global Health. “És tan pràctic com un test d’embaràs, no cal ser en un laboratori i permet dir si una persona està infectada”, explica Mitjà.

Les farmacèutiques

Perquè l’èxit sigui absolut calen 20 milions de dòlars per al tractament i uns 80 milions més per a distribució i vigilància. És una quantitat inferior a altres programes d’eradicació, com ara el de la pòlio, que ha costat 10.000 milions. “S’estima que fan falta uns 100 milions de dosis d’azitromicina, cada pastilla costa 17 cèntims de dòlar -apunta Mitjà-. Ja han començat les discussions amb les farmacèutiques, des de Pfizer han dit que volen veure els resultats dels nostres estudis sobre eficàcia i seguretat de l’estratègia abans de fer una donació”. Aviat tindran els resultats sobre la taula.

La verola, passat i present

El 1977 es va registrar l'últim cas de verola al món, a Somàlia. És una de les dues úniques malalties que s’han aconseguit eradicar. L’altra és la pesta bovina. Actualment, tan sols hi ha dues mostres del virus a dos laboratoris al món, un a Rússia i l’altre als Estats Units. Diferents biòlegs, però, fa temps que insisteixen que cal eliminar aquest parell de mostres per tal de prevenir que, per accident, surtin del seu estat de congelació i s’escampin. De fet, els Estats Units i la llavors Unió Soviètica van firmar un acord perquè el virus fos destruït 16 anys després, a finals del 1993. El Regne Unit tenia també una mostra, però el 1978 una fotògrafa mèdica va morir per una mala manipulació del virus i la mostra va ser confiada als nord-americans. La destrucció de mostres, però, s’ha anat posposant.

Les dues soques es guarden amb l’argument que serien necessàries per desenvolupar vacunes si la malaltia tornés a aparèixer. Tot i que en el seu moment es va arribar a fer una vacuna, el cert és que no se’n coneixia ben bé el funcionament ni es disposava d’eines adients per esbrinar exactament l’estructura del virus i els seus mecanismes de mutació. Un altre dels arguments a favor de la conservació és la desconfiança: malgrat que s’eradiqués i es guardessin a consciència aquestes dues mostres, ningú pot assegurar que en algun lloc del món algú altre en guardés i les pogués alliberar. El cert és que si això arribés a passar les conseqüències serien nefastes. El temps de reacció de la indústria per fer una nova vacuna seria molt llarg i no podria evitar la mort de milions de persones.