Estudiar plomes d'ocell per evitar accidents d'avió: la increïble història de Roxie Laybourne

Amb motiu del National Bird Day, que s’ha celebrat als Estats Units, l’Smithsonian Institution ha publicat una fotografia impactant: una dona dreta enmig d’un magatzem immens, envoltada de centenars de calaixos oberts plens d’ocells morts. N’hi deuen haver desenes de milers, perfectament classificats per espècies i colors. Una escena fascinant i, a la vegada, una mica macabra. Què hi fan, allà arxivades, totes aquelles bèsties embalsamades, com si dormissin unes al costat de les altres? No és cap excentricitat museística. És el resultat de la tasca ingent de Roxie Laybourne, la dona de la fotografia. Una científica que va dedicar la seva carrera a una feina meticulosa i gairebé invisible, tot i que molt decisiva. Una trajectòria que va marcar un abans i un després en la recerca ornitològica i que ha tingut un impacte directe en la seguretat aèria del món sencer.

Tot va començar amb una tragèdia. El 4 d’octubre del 1960, el vol 375 de la companyia Easter Air Lines va patir un accident poc després d’enlairar-se del Logan Airport de Boston. L’avió va topar amb un estol molt dens d’estornells i diversos motors es van avariar. L’aeronau va caure a la petita badia de Winthrop, al port natural de la ciutat. En l’accident hi van morir 62 dels 72 passatgers. Aquella catàstrofe va obligar l’aviació civil a fer-se noves preguntes sobre la seguretat dels seus vols, més enllà de resignar-se a la causa atzarosa del xoc contra els ocells. Durant moltes dècades, les respostes les van trobar en Roxie Laybourne, pionera de l’ornitologia forense i la identificació dels ocells a partir dels fragments de plomes. Les forces aèries li van demanar ajuda i la seva feina es va convertir en imprescindible. La van batejar com la “feather lady”, la dama de les plomes. La investigadora i naturalista es va convertir, al llarg de la seva vida, en consultora per a l’exèrcit dels Estats Units, el servei de pesca i vida silvestre nord-americà, l’FBI, l’Administració Federal d’Aviació i la Junta Nacional del Transport. Gràcies als seus mètodes i investigacions, es van redissenyar els motors dels avions i en els aeroports es van posar en pràctica sistemes que impedissin les col·lisions amb els ocells. Va evitar desastres i va preservar la fauna de ser engolida per una maquinària implacable. Els fragments de plomes i ocells ja no eren simple deixalla, sinó indicis d’investigacions complexes. Graduada als 22 anys en matemàtiques i ciències, diu la seva biografia que era l’única noia que duia texans a classe i que va fer campana per veure aterrar l’aviadora Amelia Earhart a l’aeròdrom local. Ella hauria volgut aprendre a pilotar avions, un somni frustrat de moltes dones. Va començar treballant de taxidermista al Museu Estatal d’Història Natural de Carolina del Nord i d’allà es va traslladar al Museu Nacional d’Història Natural de Washington D.C. L’escrutini al qual la sotmetien els seus col·legues masculins la va obligar a elevar els estàndards professionals perquè no l’atabalessin. Laybourne no només va inventariar minuciosament l’univers dels ocells. També va investigar accidents de tota mena, va recuperar i salvar espècies en perill d’extinció, va desenvolupar una importantíssima tasca pedagògica i va continuar formant-se en diferents disciplines científiques per ampliar el seu àmbit de treball. Sembla que la ciència hagi d’avançar només gràcies a grans descobriments, però la dama de les plomes és la prova que el progrés es pot construir a partir de restes insignificants enganxades a un motor. Coneixent una mica la seva història i dimensió professional, la fotografia de Roxie Laybourne enmig de calaixos plens d’ocells morts adquireix una poètica inesperada. La capacitat de volar alt també depèn del talent per identificar que allò que sembla irrellevant també pot ser coneixement.