De Lhasa a Katmandú: la màgica ruta l’amistat tibetana

L'extraordinària viatgera francesa Alexandra David-Néel va ser la primera dona occidental en entrar a Lhasa, la capital prohibida del Tibet. Va ser l'any 1924, després d'un periple de quatre mesos a peu per l'Himàlaia i de diversos intents frustrats, alguns per les rigorositats climàtiques i d’altres per les autoritats tibetanes. Però les dificultats no van fer més que reforçar la seva convicció i van convertir el seu objectiu en una veritable obsessió: “No es passa per aquí? M'ho van dir dues vegades i llavors reia amb aquest record, totalment sola a la nit, enmig de la mala herba. No es passa? De debò? Una dona passarà!”.

Finalment, la indomable Alexandra va entrar a Lhasa fent-se passar per captaire el febrer del 1924, coincidint amb les festes del Losar o Any Nou Tibetà i acompanyada del jove lama Aphur Yongden, qui acabaria convertint-se en el seu fill adoptiu. Els seus llibres van despertar la curiositat pel Tibet a moltes generacions de viatgers. Hi parla d'experiències místiques i màgiques i descriu amb minuciosos detalls un Tibet que els exploradors del moment desconeixien. Amb el pas dels anys, han estat diversos els autors que han anat alimentant la flama de la fascinació pel mite Tibetà, entre ells el dibuixant belga Hergé, creador del personatge de còmic Tintín. En el seu llibre Tintín al Tibet, s’hi troben alguns dels ingredients indispensables de l'imaginari viatger tibetà: monestirs perduts habitats per lames, passos de muntanya coberts de neus perpètues o la mateixa llegenda del Ieti, l'habitant més cèlebre de la serralada de l'Himàlaia.

Amb una superfície pròxima als 2,5 milions de quilòmetres quadrats, el vast altiplà tibetà és la superfície elevada més extensa de la Terra, resultat del xoc que es va produir fa 55 milions d'anys entre la placa tectònica de l'Índia i l'eurasiàtica i que també va originar la formació de la serralada més alta del món, l'Himàlaia. El seu punt més elevat és el cim del Qomolangma o Chomolungma, nom tibetà de l’Everest, que significa “mare o deessa de l'univers”. En aquest altiplà neixen diversos dels rius més importants d'Àsia com el Yarlung Tsangpo (Brahmaputra), el Dza Chu (Mekong), el Senggé Khabap (nom que rep el curs alt de l'Indus) o el Dri Chu (Yang-tsé).

Actualment, el Tibet forma part de la República Popular de la Xina i el seu nom oficial és Regió Autònoma del Tibet (T.A.R. en anglès), encara que a la Xina s'utilitza el nom de Xizang. Aquesta Regió Autònoma del Tibet és només una part del Gran Tibet o Tibet històric, ja que ocupa menys de la meitat del total de l'altiplà, i inclou els territoris de Kham i Amdo, pertanyents administrativament a les províncies de Sichuan, Yunnan i Qinghai el primer i Qinghai, Gansu i Sichuan el segon. A més, existeixen altres territoris de marcada cultura tibetana a l'Índia (Sikkim, Ladakh, Zangskar, Spiti o Lahaul), al Nepal (Mustang i Dolpo) o a Bhutan. Per fer-se’n una idea de la magnitud d'aquest vast territori, els científics creuen que l'altiplà exerceix una profunda influència en els sistemes monsònics asiàtics i, per consegüent, en la biodiversitat de tot el continent.

La ruta de 900 km que uneix Lhasa amb la frontera del Nepal continua sent el recorregut per terra més popular al Tibet. Conegut amb el sobrenom de “la ruta de l'Amistat”, l'itinerari original transita per l’actual carretera nacional xinesa 318 i acaba a la ciutat de Kyirong, prop de la frontera amb el Nepal, per després enllaçar amb la ciutat de Kàtmandu. A causa del terratrèmol que va patir el Nepal l'any 2015, el nou pas fronterer es troba a Rasuwagadhi, substituint a l'antiga frontera de Kodari. Partint de Lhasa, epicentre espiritual dels tibetans, aquesta ruta passa per alguns dels llocs més emblemàtics del Tibet: el llac Yamdrok, un dels quatre grans llacs sagrats del Tibet, el monestir de Pelkor Chode a Gyantse, el monestir de Tashilhunpo a Shigatse, el majestuós vessant nord del Qomolangma o Mont Everest i el monestir de Rongbuk, considerat el més alt del món.

La ciutat antiga de Lhasa

La ciutat antiga de Lhasa, l'original, està formada per un entramat de carrerons estrets. Durant el dia, una gran quantitat de petits negocis venen fruites i verdures, objectes religiosos, muntanyes de llard de yak i momos –una mena de raviolis tibetans elaborats amb farina d'ordi i farciment de carn de xai–, omplint de vida i activitat els carrers. Un dels productes estrella és el yartsa gunbu (Ophiocordyceps sinensis), un fong que parasita les larves encara amb vida d'un gènere en particular d'arnes (Thitarodes). Una vegada s'instal·la en el cos de la larva, la mata i emergeix d'ella. El yartsa gunbu es distribueix per l'Himàlaia i per l'altiplà tibetà, i és apreciat en la medicina tradicional xinesa. Al Tibet rural, és considerat la font més important per obtenir diners en efectiu, ja que el preu d'un quilo de yartsa gunbu de la millor qualitat pot superar els 60.000 euros.

El complex laberint urbà de Lhasa conflueix en la zona del Barkhor, on es troba el temple del Jokhang. Aquí, un flux continu de fidels budistes procedents de tots els racons de la geografia tibetana camina cada dia el carrer que circumval·la el santuari i que té aproximadament un kilòmetre de longitud. Mentre van fent via, els fidels mouen el seu manikhor o roda de pregària, que consisteix en un tambor de coure que gira entorn d'una vara metàl·lica col·locada en el seu centre a manera d'eix i que es prolonga en un mànec de fusta. Amb el propòsit d'expandir els mantres escrits en una tira de paper que s'allotja a dins, els fidels fan girar el seu manikhor durant hores en el sentit horari, impulsat per un suau moviment de canell i ajudat per un petit pes lligat a una cadeneta. La força centrífuga fa la resta. El semblant dels devots mostra la duresa del clima i reflecteix el seu fervor mentre completen la circumval·lació del temple o kora: la majoria ho fa caminant, uns altres prostrant-se a cada pas, tirant-se de cara i tornant-se a aixecar després d'una reverència. A l'interior del Jokhang el fum dels nombrosos llums d'oli –aquí encara molts cremen mantega de yak a l’estil tradicional–, genera una atmosfera única, a vegades sufocant, submergint pelegrins i visitants en un escenari místic i especial.

Més enllà del Barkhor i construït sobre una elevació coneguda com el turó vermell o Marpo Ri s'alça l'altra gran icona de la ciutat: el Potala. Aquest palau de tretze pisos, que s'enlaira més de 100 metres sobre la vall del riu Lhasa, fou la residència del Dalai-lama des del 1649 fins al 1959. Es tracta d'una construcció magnífica que s'ha convertit en símbol del Tibet i en referència absoluta de la seva cultura. El Potala va ser declarat patrimoni de la humanitat per la UNESCO i actualment funciona com a museu, del qual només se'n pot visitar una petita part d'un complex format per més de mil estances i capelles. En la part baixa es troba el Palau Blanc, que alberga la residència del Dalai-lama i altres cambres on s'allotjaven els enviats estrangers. Just per damunt se situa el Palau Vermell, destinat a funcions religioses i ple de capelles que amaguen un munt d'objectes budistes de gran valor.

Des de Lhasa la ruta fa cap al sud-oest, fins a arribar a un dels quatre grans llacs sagrats del Tibet, el llac Yamdrok, d'aigües de color blau turquesa. Al Yamdrok se li atribueixen qualitats endevinatòries. El trajecte continua fins a Gyantse, on es troba el kumbun, considerat el chörten (monument funerari budista) més gran del Tibet –assoleix els 35 metres d'altura– situat a l'interior del monestir de Pelkor Chode (Palcho).

La ruta segueix fins a Shigatse, la segona ciutat més important del Tibet, i travessa un paisatge dominat per camps fèrtils on es conreen cereals ben adaptats a l'alçada com el blat i l'ordi. A Shigatse es va construir en el segle XV el monestir de Tashilhunpo, la seu tradicional del Panchem Lama, nom que rep la segona autoritat religiosa del Tibet.

Abans d'afrontar l'aproximació final al vessant nord de l'Everest, el camí passa per la població de Sakya, que en tibetà significa “terra pàl·lida”, a causa del color de les muntanyes on està emplaçada. Igual que el seu fortificat monestir, les cases de Sakya estan pintades de color gris fosc i adornades amb ratlles verticals blanques i vermelles. Aquests colors representen el Rig Sum Gonpo o els tres Bodhisattvas: Avalokiteshvara (el Buda de la Compassió), Manjushri (el Buda de la Saviesa) i Vajrapani (el Buda de la Protecció). A l'interior del monestir hi trobem una biblioteca, descoberta el 2003 en un dels murs del monestir, que conté la col·lecció més extensa d'escriptures del Tibet. Hi ha uns 84.000 pergamins, gairebé tots ells de temàtica budista.

Camí a l’Everest

La carretera s'orienta cap al sud i s'endinsa encara més en l'inhòspit altiplà tibetà. Aquesta plana s'estén fins al peu de les muntanyes nevades i supera alguns serrals per sobre dels 5.000 metres com el Pang La (5200 m), des d'on és possible contemplar diversos cims que superen els 8.000 m. S'hi albiren el Makalu, el Lhotse, el Mont Everest i el Cho Oyu. Uns quilòmetres més endavant s'arriba al monestir de Rongbuk, situat a 4.980 m d’altura, el punt més proper a l'Everest al qual poden accedir els viatgers des del seu vessant nord. Aquesta petita gompa presumeix de ser el monestir budista situat a més altitud de tot el món.

La part final del trajecte abans d'assolir el monestir es du a terme amb un servei d'autobusos elèctrics instaurat recentment pel govern xinès, amb el propòsit de preservar aquesta zona, protegida sota la categoria de parc nacional des del 2012. No en va, la regió destaca per la seva riquesa botànica, amb nombroses espècies de rododèndrons, roselles i orquídies, i per l'abundància d'aigua en forma de rius, llacs i glaceres. La fauna de l'Himàlaia també està força ben representada amb espècies tan importants com l'esmunyedissa pantera de les neus, el bàral, el llop de l'Himàlaia i el trencalòs. Aquesta ruta d'aproximació al vessant nord de l'Everest és la mateixa que va seguir l'expedició britànica del 1924, en la qual van desaparèixer Sandy Irvin i George Mallory. Malauradament, mai es va trobar la càmera de fotos que portava Mallory al damunt i que podria haver contingut proves que potser van aconseguir fer el cim.

Des de Rongbuk es gaudeix d'una de les visions més espectaculars del gegant, la muntanya de les muntanyes, l'estatge dels déus, el Qomolangma o Everest. Denominada occidentalment pels britànics al segle XIX, la muntanya encara exerceix un magnetisme irresistible. “Perquè és allí”, va respondre George Mallory en ser preguntat pel motiu pel qual volia conquerir-la.

Deixant enrere l'aire gèlid provinent del sostre del món, l'últim tram de la carretera de l'Amistat encara discorre per l'altiplà, abans de perdre altura, prop de la frontera amb el Nepal. En aquesta part final del trajecte és habitual observar ramats de yaks pasturant i, amb una mica de fortuna, descobrir algun grup familiar de kiangs, un ase salvatge tremendament robust i endèmic de l'altiplà tibetà. La ruta acaba prenent direcció sud i davallant cap a la frontera nepalesa per assolir, un dia més tard, la seva capital, Kàtmandu.