Theodor Kallifatides: “Una nit me’n vaig anar a dormir i l’endemà em vaig despertar que era famós”

Theodor Kallifatides (Mololai, 1938) va emigrar a Suècia amb 25 anys. No en tenia ni idea de suec, però en poc temps es va convertir en un escriptor d’èxit en aquell idioma. Ara és un petit fenomen literari a Catalunya i Espanya gràcies a la traducció dels llibres -aquests escrits en grec- en què recupera la memòria de la seva família grega i la seva joventut: Mares i fills, El passat no és un somni i Una altra vida, encara, publicats a Galaxia Gutenberg. Té més de 40 títols publicats. En aquesta entrevista parla de Grècia i Suècia, de la seva família, i de política.

Fa uns dies va ser a les ruïnes d’Empúries. Li van agradar?

— Sí, molt. Vaig quedar impressionat. Pel que sé, és l’únic lloc al món on pots veure tota una ciutat, la seva estructura, els carrers, les cases, les clavegueres... El museu té algunes peces realment boniques. I després hi ha el paisatge, el lloc, que és fantàstic. Però, alhora, allà vaig pensar que aquells grecs, quan van arribar a la península Ibèrica fa més de 2.000 anys, eren com jo quan vaig marxar de Grècia als 25 anys per anar a Suècia. Immigrants per necessitat.

Catalunya ha sigut sempre una terra de pas, d’immigrants. Des dels grecs.

— Sí. Ho sé. És una regió molt rica i diversa: en productes, en natura, en cultura. Las tres culturas! [cristians, musulmans i jueus].

¿La seva vida literària ha sigut com un viatge d’anada i tornada, de Grècia a Suècia i de Suècia a Grècia?

— Sí, és cert. L’emigració és com tallar la teva vida en dues parts. Abans i després d’emigrar. Però si ets un escriptor, tot va junt, no ho pots separar. De manera que, tant la meva escriptura com els meus sentiments van i venen. He sentit la joia de recuperar la llengua grega i tot el que això representa. Però alhora, quan torno a Suècia, també sento que torno a casa, i com me l’estimo. Això és el que té l’emigració: sempre hi ha un abans i un després.

Per tant, vostè sent que viu dues vides alhora.

— Provo d’estar amb el meu temps i la meva societat. Penso que estar viu significa, principalment, treballar pels altres. El meu pare va ser mestre tota la vida. Va treballar sempre pels joves. Per a mi, doncs, és com un instint: fer les coses el millor que pots.

Els seus lectors catalans, aquells que han llegit la seva trilogia autobiogràfica, saben moltes coses sobre la seva vida. ¿Els n’explicarà més?

— He escrit dos llibres més sobre la meva experiència grega, i pel que sé Galaxia Gutenberg té intenció de publicar-los. Un és una trilogia novel·lada sobre l’ocupació alemanya de Grècia i la posterior Guerra Civil, fins als anys 60. I prou recentment vaig escriure un llibre sobre l’emigració grega, des dels anys 50, quan va començar de manera massiva, fins a finals dels 60. Bàsicament és la història d’una dona, tot el seu periple. Vaig provar de ficar-me en la seva pell i en la de la seva família. De moment no tinc previst escriure més sobre Grècia.

El seu editor, Joan Tarrida, m’explicava que vostè està especialment orgullós de la trilogia dels anys de les guerres, la mundial i la civil.

— Va ser la meva segona novel·la en suec. Una nit me’n vaig anar a dormir i l’endemà em vaig despertar que era famós: va ser un gran èxit. En aquest sentit, sí, em provoca sentiments especials. Però orgullós, no. No estic realment orgullós de res. No és broma. Totes les coses bones que ens passen a la vida, simplement ens passen. No és sempre el nostre mèrit.

Però no és fàcil el que vostè ha aconseguit: convertir-se en un referent literari en un idioma que no és el matern.

— Sí, esclar. Em va suposar certa feina [riu]. Però quanta gent al món fa bona feina i no els hi reconeix ningú. Per tant, orgullós no, però feliç sí.

Què escriu ara?

— Estic treballant sobre una molt interessant poeta sueca, ja morta. Alguns dels seus poemes són molt populars a Suècia, fins al punt que hi ha versos que s’han convertit en proverbis, en frases fetes. Com si vostè escrivís alguna cosa al diari i cinquanta anys després allò fos un dita popular. Doncs a Karin Boye, que és com es diu, li ha passat. Intento fer-ne una antologia i que es tradueixi.

Què en pensen els seus amics i familiars grecs del fet de convertir-se en personatges literaris?

— No ho sé, ja són tots morts! Bé, si haig de dir la veritat, quan el primer llibre va aparèixer fa força anys, la primera reacció a Grècia va ser més aviat política: van criticar-me com el fill del mestre comunista. Però el meu pare no era comunista, era un progressista. En qualsevol cas, van reaccionar així. Amb els anys, les coses van canviar. Ara el meu poble natal està orgullós tant del meu pare com de mi. Un petit bosc que va plantar el meu pare duu el seu nom i l’escola pública porta el meu. Per a mi, això és molt important. La meva mare acostumava a renyar-me perquè als llibres hi posava massa sexe. I després em mirava als ulls i em preguntava: “¿Realment tot això que escrius existeix en el teu caparró?” [riu]. Em sap greu que el meu pare morís sense poder veure que jo m’havia convertit en escriptor. I el meu germà, que era entrenador de futbol, estava més orgullós del meu peu esquerre, perquè jo de jove me’n sortia prou bé al camp, que dels meus llibres.

I la seva família sueca, no estan gelosos de no aparèixer al seus llibres?

— Bé, és que apareixen en altres llibres que encara no s’han traduït aquí. De totes maneres, la meva dona sí que hi apareix sovint, també en els llibres grecs.

Sí, és cert.

— Però ella no sent gelosia, de fet és incapaç de sentir-ne. Si les coses em van bé, és feliç. Tinc un fill i una filla. Si tens fills, sabràs que fer-los créixer és una feina dura. Ara ja són adults i tenen la seva pròpia vida.

On és la seva pàtria? ¿És a Grècia o és a Suècia? ¿O potser diria que la seva pàtria és la família?

— Això de la pàtria era més fàcil d’entendre quan jo era un noi. Llavors, a l’escola, ens donaven tots els símbols, la història, el rei... Però a mesura que et vas fent gran, entens que tot és una construcció. Perquè a Grècia, segons el període, érem només tres milions de ciutadans, mentre que en altres èpoques havíem conquerit el món, després no érem res, després ens van ocupar els turcs... Tot molt abstracte. Per això vaig decidir aferrar-me a coses concretes. Hi ha una cosa que és bàsica en la vida de totes les persones: la mare (potser no pots estar tan a prop d’algú com de la teva mare) i la teva primera llengua. Tot i que jo no visc a Grècia, tot i que he estat tants anys allunyat del país i que sobretot escric en suec, el meu cor batega en grec. La meva mare i la meva llengua són la meva pàtria.

Com a immigrant grec a Suècia en els anys de la postguerra mundial, vostè va ser ben acollit i va tenir èxit. ¿Es veu com una encarnació del somni europeu?

— Un cop em van declarar a Suècia europeu de l’any. Potser és veritat en un sentit: hem d’estar més a prop els uns dels altres, com a europeus. Perquè els problemes més seriosos que tenim no poden ser resolts per una sola nació, ni tan sols la més gran: el canvi climàtic, la immigració, la pobresa, la pandèmia. Sense cooperació no ens en sortirem. Espero que trobem noves maneres de cooperar més.

¿És optimista sobre això?

— Soc optimista des del moment que no veig cap utilitat en ser pessimista. Crec que sobreviurem. Ser humà és viure sempre en crisi. Neixes i el primer que fas és plorar, t’enamores i no és fàcil, tens fills i la cosa es complica. Tots els moments de la vida són tràngols i reptes.

Avui el gran tràngol per a molts és intentar entrar a Europa. No són benvinguts com ho va ser vostè a Suècia.

— És un gran error. Per molts motius. El més obvi té a veure amb una noció troncal de la història de la humanitat que és la d’asil, d’acollida. I aquesta noció hauria de ser respectada. Hi ha una història molt bonica sobre l’asil: a l’antiga Grècia, en una petita ciutat, hi havia 70 noies a les quals els vells volien casar amb els seus cosins; elles no volien i van decidir escapar i anar a Argos. Allà van demanar ser rebudes pel rei i li van sol·licitar protecció. Ell va dir que les volia ajudar, però que ho havia de demanar a la seva gent, reunida a l’àgora. I els va dir que els que hi estiguessin d’acord, aixequessin la mà. I tots la van aixecar. Aquest és l’esperit que hem de retrobar, la protecció dels febles i els perseguits, la idea d’asil. És una de les grans coses que té la humanitat. No rebre la gent de braços plegats, sinó amb els braços oberts.

Hi ha una saviesa i una bondat populars, lligades a la religiositat, que als seus llibres segurament representa la seva mare, amb frases com “Fes el bé i no miris a qui”. Com podem retornar a aquesta senzillesa solidària?

— No està tot perdut. La societat canvia. Però els últims vint anys han sigut força decebedors. Hem convertit totes les idees en negoci. Als bancs, tu fas tota la feina i ells tenen els teus diners. Així va tot. Hi ha, per exemple, aquest concepte de “pobresa relativa” que m’enerva. Relativa? Què carai vol dir? ¿Ara els pobres només ho són relativament? Per l’amor de Déu!

¿No el veig gaire preocupat per la pandèmia?

— Bé, estic vacunat. Miro d’anar amb compte. Però hi ha un límit en tot. Si la pandèmia significa que no puc parlar i relacionar-me com un ésser humà, ¿llavors quin sentit té viure? Estic preocupat, sí, però més pels joves que per mi. Desitjaria que la generació jove vigilés més amb les festes. Però no pots prohibir la vida, oi? És impossible. M’ha agradat que vostè em donés la mà, quan ens hem saludat. I si morim, morim.

¿No l’espanta la mort?

— Bé, sí, d’alguna manera sí, esclar. Però en realitat tampoc hi veig cap sentit a espantar-me per la mort. Quan arriba, arriba. I no hi pots fer res.

Hem après molt sobre Grècia a través dels seus ulls i les seves paraules. Al capdavall, Grècia per a nosaltres és un país familiar, mediterrani. Però ens agradaria també conèixer la seva visió de Suècia.

— N’he escrit força, de Suècia, i espero que es tradueixi. Però no es pot pas traduir tot alhora!

Com veu la societat sueca? Com diria que ha canviat?

— És el que parlàvem fa un moment. El neoliberalisme ha fet forat i no m’agrada. Tot el que abans estava administrat per l’estat o els ajuntaments, ara mig ha passat a mans privades. Quin és el problema?, em pots preguntar. Bé, en la teoria, cap. Però en la pràctica, tots. Si privatitzes l’escola elemental, vulguis o no, fas que l’alumne passi a ser un client. Calcules costos i, dia a dia, les coses empitjoren. El mateix passa amb la sanitat. A Grècia sé què ha passat: quan vas al metge, sempre has de portar un petit sobre amb la propina, el fakelaki.

Quan vostè va arribar a Suècia, era el paradís de la socialdemocràcia.

— Sí, esclar. I ho va ser per a mi. Era un exemple, almenys per als diaris progressistes grecs. Per als conservadors, era l’infern comunista. La veritat devia estar en algun punt mitjà entre aquests extrems: ni era el paradís ni era l’infern. Si vas als fets, trobaràs que la majoria de països d’Europa d’avui són més socials que Suècia, on l’antiga aristocràcia enriquida encara té el mateix poder, tenen molta terra, edificis, tenen la gran indústria... La família Walenberg és molt poderosa. El més intel·ligent que van fer els socialdemòcrates va ser entendre que no podien derrotar això, sinó que hi havien de col·laborar per millorar el conjunt de condicions de vida de la gent. A mi em sembla bé, això. No pots destruir tan fàcilment les estructures de la societat.

Vostè no és un revolucionari?

— No, en aquest sentit, no. Les revolucions volen dir tallar caps. Prefereixo anar millorant i canviant les coses a poc a poc. Aquesta era la idea de la socialdemocràcia. Van fer excel·lents escoles, universitats, hospitals. Ara hi ha un nou moviment polític a Suècia, els Reformistes, que volen tornar als valors de la socialdemocràcia. Ara li donaré un petita i especial informació: el president d’aquesta organització és el meu fill. Ell és professor universitari d’economia.

Per tant, el seu fill, d’alguna manera, segueix les seves passes.

— Sí, va ser un moment molt bonic quan, després d’un míting, se’m va acostar i em va xiuxiuejar a cau d’orella: “Pare, això ho faig pel meu avi i per tu”. La meva filla és jutge. Penso, en fi, que les coses aniran canviant de mica en mica... M’ha fet parlar molt, però, bé, aquesta és la seva feina, oi? En fi, jo soc una persona política. Com deia Aristòtil, l’ésser humà és un ésser polític. 