Adaia Teruel: "En una festa fetitxista hi ha molta gent que mai hauries pensat trobar-hi"

Barcelona"Barcelona és la dotzena ciutat més hot del planeta". Aquest va ser el titular que la periodista Adaia Teruel (Barcelona, 1978) va llegir estirada al llit des del mòbil un vespre de l'any 2022. Una afirmació que la va portar a iniciar un treball de camp per la capital catalana en clubs d'intercanvi de parelles, trobades fetitxistes, manifestacions de treballadores sexuals i altres experiències de testimonis que transiten pel sexe lluny de les vivències de la majoria. Una investigació que ha recollit al llibre Sexo en mi ciudad (Libros del K.O.), un recopilatori de cròniques i testimonis sobre una Barcelona sovint desconeguda per a molts barcelonins.

Durant un any vas recopilar l’experiència sexual de barcelonins amb perfils molt diversos. Has hagut de deixar testimonis fora?

— M'hauria agradat parlar amb persones asexuals. Crec que no estan representats i hi haurien de ser. Però a l'hora de plantejar el llibre havia de trobar un fil per alguna banda i em vaig decantar per investigar els paràmetres del rànquing sexual d'una publicació que comparava el nombre de clubs d'intercanvis de parella de diverses ciutats, les festes sexuals que s'hi celebraven, els hotels per hores, entre altres activitats.

Quina de totes les experiències t’ha resultat més sorprenent?

— M'ho vaig passar molt bé a la festa fetitxista, perquè no era una festa sexual. És un esdeveniment pensat perquè els fetitxistes de la ciutat, independentment del sexe, el gènere o l'orientació que tinguin disposin d'un espai segur on relacionar-se. Vaig parlar amb molta gent diversa, amb oficis molt diferents que mai hauria pensat trobar-me en una festa així. La majoria dels barcelonins desconeixem la riquesa sexual tan diversa que ens envolta. Com que hi ha poca informació sobre el tema, crec que l'omplim especulant que són espais foscos, amb cortines... Tots hem vist Eyes Wide Shut, però la realitat és molt diferent.

Una de les dades que aportes és que els hotels de l’amor, o per hores, estan de moda a Barcelona. Al llibre expliques que de jove vas tenir una experiència al desaparegut meublé la Casita Blanca de Vallcarca.

— Vaig embolicar-me amb un home casat i vam acabar allà. Recordo molts passadissos i no trobar-me ningú. M'encanta la història d'aquest lloc! Ara ja no existeix, però l'haurien hagut de deixar en peu per convertir-lo en museu, no? Com la història d'on estem fent aquesta entrevista, aquí al Raval, com a centre neuràlgic de la prostitució. Un barri que defineix molt bé la història de la nostra ciutat.

De fet, diversos dels testimonis amb els quals t'has entrevistat són treballadores sexuals.

— No era conscient que hi havia tantes mares fent el carrer. Hi ha moltes dones que mantenen econòmicament les seves famílies als països d'origen, els paguen operacions... Em deien que treballar així no és fàcil, però els permet no només guanyar diners, sinó tenir un horari que els permet anar a buscar els fills a l'escola i quedar-se'l quan està malalt. És una realitat que existeix a Barcelona i moltes d'elles demanen poder cotitzar per poder tenir una seguretat social, per poder anar al metge o agafar la baixa.

Et va costar que persones desconegudes s'obrissin i et parlessin de les seves experiències?

— Quan jo anava a fer entrevistes o a segons quin lloc, també parlava de les meves pròpies experiències o dels meus dubtes. No volia ser protagonista, però sí que volia mostrar-me, per equiparar-me a tots aquests testimonis que s'obrien en canal. Si tots parléssim més honestament de com són les nostres relacions i del que ens passa, no hi hauria tants tabús. És que sembla que siguem una societat hipersexualitzada, però continuem tenint molts secrets, molts pudors i molts prejudicis. No fa gaire una noia em deia que quan li explicava a algú que practicava BDSM [pràctiques eròtiques consensuades en les quals es juga amb el control, la dominació i el dolor] la volien cremar a la foguera. O altres que diuen que tenen una parella oberta que quan ho expliquen són jutjats. Encara hi ha matrimonis que follen perquè és el que toca encara que no en tinguin ganes... Al segle XXI! Hi ha molta hipocresia al nostre voltant.

Sembla que ens costa parlar obertament de sexe, però alhora ens interessa molt la vida sexual dels altres, no?

— Absolutament! Tots practiquem sexe, però el vivim d'una manera diferent. En funció de com t'han educat els teus pares, del que has vist a casa, de com ha estat la teva primera relació, de si vas gaudir-ne o no, la relació que has tingut amb el teu cos... Tot això t'ho emportes al llit. Ho vivim molt en solitari i ens interessa saber una mica com ho viuen els altres. Cal perdre una mica la por de parlar, a posar paraules a les nostres pors i angoixes!

Les dades avalen que cada generació practica menys sexe que l’anterior. Què ens està passant?

— És una barreja de molts factors. L'avanç del feminisme, per exemple. Més dones que no els ve de gust tenir relacions poden dir no sense sentir-se pressionades. També hi ha el tema de les aplicacions per lligar, que ha generat problemes d'autoestima. O el cansament. Algú que va traient el fetge per la boca de set del matí a set de la tarda, quan arriba a casa seva l'únic que vol és estirar-se al sofà, menjar qualsevol cosa, anar a dormir i començar la mateixa merda. Aquest món també genera molta angoixa perquè no saps si la feina et durarà fins a l'any que ve o la relació que tens... Vivim amb molta incertesa i, al final, el sexe se'n ressent.

Tens dos fills adolescents. Per què encara ens costa tant educar en l’àmbit sexual?

— Jo els ho explico tot en un llenguatge que ells puguin entendre. Els explico que el sexe no és el porno, però tampoc les escenes romàntiques que surten a les pel·lícules normals. El sexe és que a vegades vas molt o poc depilada i a vegades tens la regla.

De les nou sales X que hi havia a la capital catalana no en queda cap, però Barcelona s'ha erigit en capital europea pel que fa a rodatges de cinema porno.

— La meitat de les produccions d'Espanya es fan a Barcelona perquè hi ha molta llum, les normatives són més benevolents i cada vegada hi ha més productores estrangeres que venen a rodar aquí.

Un dels testimonis del llibre, un metge, assegura que Catalunya és un oasi dins d’Espanya en salut sexual. Per què?

— Em va explicar que el govern central transfereix les competències en qüestió de salut, a cada comunitat autònoma. I en funció del partit de torn i la seva ideologia, fan i no fan, com està passant amb l'avortament a Madrid. O el tema de l'atenció sanitària a la gent transsexual. Ja és prou problemàtic viure una situació així, de no estar a gust amb el teu cos, com per a sobre no poder anar a un professional de la salut que t'atengui amb respecte. Tots tenim els mateixos drets, però esclar, si vius a Barcelona tens aquesta sort.

Puppy play, quizzing, shibari, sexting... La major part del lèxic sexual és en anglès. El català no és excitant?

— [riu]. Saps que no m'ho havia parat a pensar? Hi ha moltes amigues que em diuen que al llibre parlo de coses que han hagut de buscar i és veritat que pràcticament tot són anglicismes.

Què és, per a tu, el sexe?

— És una part molt important de la vida i una pota important en la meva relació de parella. El sexe em carrega la pila. No tinc tant de sexe com abans, com quan en tenia 25, però el tipus de sexe que tinc també és diferent. I també he passat per diferents etapes. Crec que cadascú viurà la sexualitat a la tercera edat o durant la menopausa en la tònica de com hagi sigut la sexualitat a la teva vida. És un camí, una evolució... M'agrada el sexe, i gaudir-ne, no sé per què tenim tant de tabú en una cosa que al final forma part de la natura.