Fins quan haurem d’aguantar el moment Pedroche?

En aquestes vacances de Nadal hem hagut d’aguantar una programació a les televisions que deixa molt a desitjar. Reposicions de l’any de la picor, sèries provinents de països dels quals no sé ni la capital, magazins amb col·laboradors de tercera regional o gales enllaunades amb cantants en clara decadència. Com si a cap de les cadenes els interessés ja no dic la qualitat sinó aconseguir un mínim d’audiència. Ara bé, tot això canvia radicalment el darrer quart d’hora de l’any. Aquí és quan totes es posen les piles de cop i treuen les urpes, per aconseguir ser més vistes que la competència. I ho fan de la manera més baixa possible.

Avui, excepcionalment, em declaro en vaga com a historiadora de la moda i no parlaré del vestit de Cristina Pedroche.

Cargando
No hay anuncios

Em mossegaré la llengua, bàsicament perquè no vull caure en la trampa. Fa 10 anys que Antena 3 amb aquest tema ens aixeca la camisa parlant-nos de moda i valors, quan realment estem davant d’un simple destape dels 70, com a ganxo d’audiència. De fet, el primer any que ella va fer les campanades, el 2014, la cosa va quedar tan clara que Frank Blanco directament va preguntar-li pel color de la seva roba interior. I possiblement per l’allau de crítiques tant masclistes com feministes que ha anat rebent any rere any, han hagut de revestir aquest nu amb uns pretextos de cartró pedra. Primer, argumentant que estan donant suport als creadors espanyols. I, en segon lloc, acompanyant el cos de Pedroche amb algun discurs salvapàtries i grandiloqüent. Aquest any han tocat la sequera, l’emergència climàtica i la maternitat, però en anys anteriors havia estat el torn de la guerra d’Ucraïna i els refugiats, la salut mental, el personal sanitari pel covid, la LGBT-fòbia, la violència masclista o el reciclatge. Unes qüestions de summa importància per les quals lluitar, però que en aquest cas apareixen tractades amb una vaguetat i un poc rigor que són més aviat trets a l’aire sense objectiu ni pretensió d’efecte, allunyats d’un comprimís social real.

Però el moment Pedroche també té la seva ona expansiva. 3Cat ha alimentat les expectatives en aquesta direcció amb una Laura Escanes vestida amb una calça pantaló i una jaqueta entreoberta sense roba interior. Un suflé que va punxar-se en veure el vestit de màniga llarga de la influencer, però d’un color beix idèntic al to de la seva pell que no devia ser casual. A La 1, Ana Mena també va lluir un vestit que deixava mitja silueta al descobert, que va mostrar-se en tot moment en primer terme.

Cargando
No hay anuncios

En definitiva, deixem d’enredar-nos discutint si ens ha agradat el vestit de Pedroche o si el discurs ha estat més o menys reeixit. Del que van massa sovint les campanades és de cossos escollits pel fet de ser normatius (prims, blancs i joves), cosificats amb finalitats comercials. Les televisions, especialment les públiques, haurien de demostrar que s’ha avançat –ni que sigui una mica– en matèria d’igualtat de gènere des que Sabrina Salerno va ensenyar un pit el Cap d'Any del 1987. Fets com aquests sexualitzen i cosifiquen les dones, allunyant-les del control semàntic del seu cos. Per això avui no parlaré de moda, perquè, clarament, això no va de moda. Feliç 2024!