Reportatge
Diumenge13/05/2022

El fotògraf que ens va explicar un setge

Ara fa trenta anys Jordi Pujol Puente va ser el primer periodista estranger que va morir a Sarajevo. L’Ajuntament de la ciutat bosniana l’ha declarat ciutadà d’honor

L’ avió amb què viatjava Jordi Pujol Puente va ser l’últim vol civil que va aterrar a Sarajevo en tres anys. “Quan vam trepitjar la terminal, va caure una pluja d’obusos i l’aeroport va quedar fora de servei. Començava el setge més llarg d’una ciutat en l’era moderna”, recorda Eric Hauck, el periodista del diari Avui que acompanyava Pujol en aquell viatge la primavera del 1992. Havien de ser tot just tres dies de viatge i el setge va durar tres anys. Ara fa trenta anys, el 17 de maig del 1992, Jordi Pujol va ser el primer periodista internacional que va perdre la vida a Sarajevo, en una guerra convertida en una ferida que encara fa mal. El record de Pujol continua ben viu en la memòria d’una ciutat, Sarajevo, que no vol oblidar, conscient que l’odi mai descansa amenaça de tornar des dels turons d’on van caure mig milió de bombes, que van causar més d’11.000 morts durant la Guerra dels Balcans. En total, 155 periodistes van ser assassinats durant els conflictes balcànics.

Nascut a Barcelona el 1967, Pujol era un noi actiu, apassionat per les arts marcials -va arribar a tenir cinturó negre de karate-, que volia veure món. Ja de ben jove havia col·laborat amb una agència de viatges per poder conèixer països com Kènia, Laos i Tailàndia. Després va cursar periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona i va formar part de la generació que va estrenar el nou edifici de totxana vermella de la Facultat de Comunicació. Al bar va conèixer Hauck, que els primers mesos del 1990 va ensenyar les fotografies que havia fet “amb una sabata i una espardenya” quan l’Avui l’havia enviat a la caiguda del règim de Ceaucescu a Romania. Es van fer amics. A Pujol li faltaven tres assignatures per poder obtenir el títol però, quan va saber que Hauck planificava volar a Belgrad per veure què passava a Iugoslàvia, s’hi va sumar com a fotògraf freelance. La vella Europa es trencava i per a un jove com ell era una oportunitat per trobar feina. El 28 d’abril van volar a Belgrad, on van poder trobar lloc en un vell avió Tupolev de construcció soviètica fins a Sarajevo. Els vols regulars s’havien cancel·lat, però les autoritats iugoslaves havien llogat aquell vell aparell a la comunitat sefardita de Sarajevo, els descendents dels jueus expulsats de la península Ibèrica. A la panxa d’aquell avió que havia servit per transportar armes en una direcció i refugiats cap a l’altra van arribar a Sarajevo, on es van fer un tip de treballar. Primer, des del bàndol serbi, perquè l’únic edifici amb línia internacional per enviar material era l’Hotel Bosna, un balneari als afores de la ciutat. Però una vegada els paramilitars serbis de Radovan Karadzic i Ratko Mladic van amenaçar tota la premsa internacional si no abandonava la ciutat, un petit grup van creuar les línies per entrar a la part assetjada i explicar la guerra des de dins. Hauck i Pujol eren dos d’aquells valents.

Cargando
No hay anuncios

Alt i fort, Pujol portava els cabells llargs agafats amb una cueta. Així que li va caure el sobrenom de Torero. Amb 26 anys va aconseguir pactar de publicar a l’agència AP gràcies al seu caràcter. “Hi havia en Santiago Lyon d’AP, que era nascut a Madrid fill d’un diplomàtic nord-americà i parlava castellà. Després de tres dies sortint a fer fotos va veure que en Jordi potser no tenia experiència, però sí sang freda. I li va oferir treballar junts. Per a en Jordi poder publicar en una agència de tant de prestigi era un somni”, recorda Hauck, que el veia revelar els negatius a la banyera de l’hotel ple de forats on dormien. Gràcies al pacte amb AP, Pujol podia enviar les fotos per fototelegrafia amb els aparells de l’agència, i així va aconseguir que l’Avui fos l’únic diari capaç de publicar el mateix dia fotos i textos del que passava a la ciutat. Aquella línia de telèfon i l’ull de Pujol explicaven a la resta del món l’inici d’un setge que pocs haurien pogut imaginar tot just vuit anys abans, quan Sarajevo era seu dels Jocs Olímpics d’Hivern. Una de les primeres fotos de Pujol mostrava els combats entre els tramvies del pont de Skenderija. De fons es veia l’edifici que, tres anys més tard, esdevindria la seu del districte 11 de Barcelona, quan la capital catalana es va agermanar amb Sarajevo. Un agermanament que continua ben viu. De fet, fa poques setmanes Sarajevo va concedir a Jordi Pujol el reconeixement com a ciutadà d’honor de la capital bosniana a títol pòstum, en un acte amb la presència dels seus germans, Marta i Pere.

Cargando
No hay anuncios

Sortir d’una ciutat assetjada

El setge sobre Sarajevo s’havia tancat el 9 de maig. Després de dues setmanes, el primer dia de relativa calma uns veïns es van atrevir a fer una manifestació contra la guerra. Els periodistes la van anar a cobrir. “Sempre sortíem per parelles. Cada hora s’havia de tornar a un punt de trobada pactat per saber que estàvem bé. Ell va sortir amb en David Brauchli d’AP i van pujar pel carrer Sukbunar, per acostar-se a les posicions sèrbies. Quan van girar una cantonada els deurien veure les càmeres i els van disparar un obús, amb la mala sort que va tocar el vèrtex d’un edifici i la metralla els va impactar de ple. En David portava armilla antibales i va salvar la pell, però en Jordi no. Com que no tornaven, Santi Lyon va sortir a buscar-los i va trobar en David en un hospital. Va costar trobar en Jordi. Havia mort sobre en David i li va dir alguna cosa com: «M’han tocat, m’estic morint». El seu cos va acabar en una morgue que ell havia fotografiat poc abans”. Hauck viuria una odissea per tornar a casa amb el cos del seu amic. “El mateix president bosnià, Alija Izetbegović, ens va dir que ens n’anéssim i que ja enviarien ells el cos al final de la guerra. Pensava que duraria poc. Però nosaltres vam dir que tornàvem tots o res. Les Nacions Unides ens van ignorar, així que va tocar negociar amb els serbis poder sortir el 21 de maig de matinada, enimg de la boira, conduint per l’avinguda dels franctiradors. Amb els últims mil dòlars que em quedaven vaig comprar un cotxe a un italià, vaig treure els seients del darrere per posar-hi el taüt i així vam conduir fins a Split, superant els punts de control serbis, on el fet de portar en David ferit i un mort ens va salvar”.

Cargando
No hay anuncios

Enmig de l’eufòria olímpica pels Jocs de Barcelona del 1992, “la mort d’en Jordi va fer que els catalans sentíssim aquella tragèdia com a nostra”, afirma Hauck, que actualment és el delegat del Govern de la Generalitat al sud-est d’Europa. Van néixer centenars de projectes de cooperació que han agermanat al llarg dels anys les dues ciutats. Sarajevo, de fet, va ser declarada l’octubre del 1995 com el districte 11è barceloní per poder facilitar projectes en una ciutat que aquest any, amb motiu de l’acte en què Jordi Pujol va ser declarat ciutadà d’honor, va ser visitada per primera vegada pels seus dos germans.