M’agraden les fotografies imperfectes. Les trobo més reals.
Sovint les imatges que m’han captivat eren la primera d’un rodet, una imatge moguda per la precipitació o l’única foto que havia fet d’un moment també únic.
Fotos que sorgeixen sovint del repte que suposa no canviar l’òptica i fotografiar amb el que portes muntat al cos de càmera. Costum potser adquirit a base de voltar pel món amb una Leica telemètrica i una òptica fixa.
Em declaro enamorat de les fotos en què l’important és el que passa i el que expliquen. Quan hi ha poca càrrega d’autor i no afectes l’escena. I si amb aquella foto aconsegueixis que algú s’emocioni, ja està. La màgia de la imperfecció.
Com el gos llebrer de la foto central que s’acosta ràpid mentre camino un matí d’estiu per Los Olmos, a Terol. El sento apropar-se esbufegant i no sé exactament per on apareixerà, però tinc la intuïció que serà un moment preciós. Escolto els xiulets de l’amo, que el crida, quan, de sobte, l’animal passa pel meu costat a tota velocitat. Em sorprèn quan salta el talús del camí de Santa Bárbara. Vaig encertar el punt per on vindria i vaig disparar tres fotos. Al tercer fotograma ja hi ha només la cua.