Música
Diumenge 10/05/2021

Bad Gyal: “La gent em veu com una diva, però soc una tia supernormal”

8 min
“la gent em veu com una diva, però soc una tia supernormal”
Disponible en:

BarcelonaLa reducció dels grans aforaments i l’obligació de mantenir la distància social han deixat tocada la música en directe i han castigat especialment els artistes que troben en l’energia i el vigor del públic el seu punt d’ebullició. I si parlem d’escalfor a Catalunya, Bad Gyal és un volcà en erupció: els espectacles de la maresmenca només s’entenen des de la fogositat i el ritme incansable. D’aquí que la sortida del seu nou treball sigui una excel·lent notícia per a l’escena musical del país, la demostració que el projecte segueix dempeus, preparat per tornar a posar-se en marxa. Warm up, l’últim EP d’Alba Farelo, en el qual ha treballat amb El Guincho (col·laborador habitual de Rosalía) com a productor executiu, torna a presentar una artista segura, valenta i plena d’autoestima: “Ta muy caro este pussy ” canta en el tema inaugural. Les xifres astronòmiques traduïdes en milions d’escoltes la segueixen acompanyant: Bad Gyal, amb desenes de dates tancades per a aquest estiu, és la veu d’una generació que compta les hores per recuperar la pista de ball.

He llegit que durant el confinament vas cuinar, vas fer exercici i també música. Vas aprofitar el temps, doncs.

— Molt, aquell període em va servir per aprendre coses que feia temps que volia aprendre, com dominar un programa per poder gravar-me a mi mateixa fent música. Volia controlar-lo bé, perquè és complex i s’utilitza en estudis professionals. De tota manera, també vaig adonar-me que fer-ho tot sola m’angoixava una mica, perquè quan graves va bé tenir altres veus que et diguin per on tirar. En solitud aquestes coses no es disfruten gaire.

Com a mínim no ha sigut un any perdut.

— Gens. M’ha servit per publicar un EP en què he agafat cançons que havia fet fa dos anys i a les quals he pogut dedicar tot el temps i l’atenció que necessitaven. En un altre moment molt probablement s’haurien quedat en un calaix i hauria fet temes nous. A banda d’aquestes qüestions més pràctiques, també m’ha servit per valorar la feina que tinc i algunes de les coses que se’n deriven, com per exemple el fet de viatjar: em queixava contínuament que estava sempre fora, i ara que no he pogut fer-ho ho he trobat a faltar. De tota manera, segur que quan torni a la vida loca em tornaré a queixar que vull estar-me una setmana sencera a Barcelona i no puc. He valorat que tinc una feina genial: vaig cada vegada a un lloc nou, amb un hotel maco, dino amb el meu equip... Si ho penses bé, tinc una vida idíl·lica.

Vas fer un concert en streaming per a una marca de roba durant el tancament. ¿Com va ser l’experiència?

— Va estar bé, molt diferent del que faig habitualment perquè vaig cantar asseguda. Vaig necessitar fer-lo, perquè va ser en aquells dies que estàvem tancats del tot. Vaig cantar, maquillar-me, tenir contacte amb els meus seguidors... Mentalment, em va anar genial.

T’he vist diverses vegades al llarg dels últims cinc anys i els teus concerts són pura energia. ¿En el món de després del covid les sensacions dels concerts seran diferents?

— Vivim una temporada en què estem tots emocionalment tan fluixos que encara que l’aforament es redueixi a la meitat l’energia hi seguirà sent. I això és per les ganes que en tenim. No es perdrà, t’asseguro que ho donaré tot perquè l’energia dels meus concerts es mantingui. Soc molt fan de la música jamaicana i aquest punt allà és superimportant: festes on tot passa de pressa i sense aturar-se, que l’energia no decaigui mai.

A Pussy, la cançó que obre Warm up, el teu nou EP, fas servir expressions pandèmiques ara ja habituals, com “distància social”. ¿Ho vas pensar mentre l’escrivies?

— Mai penso, quan escric: vaig a l’estudi i em deixo anar. Hi ha coses que es queden a la cançó i d’altres que no funcionen i les descarto. És evident que fa dos anys segurament no hauria utilitzat aquesta expressió, però escupo el que tinc al cap i això era al subconscient.

Has tornat a col·laborar amb El Guincho. ¿Com és treballar amb ell?

— És el productor executiu del disc, aprenc molt al seu costat i sempre en surto satisfeta. Ho fa tot molt fàcil i ha aconseguit donar un altre punt de vista a cançons que tenia de fa dos anys. El Pablo sap explotar les meves capacitats al màxim i portar els temes a un altre nivell.

Alba Farelo presenta 'Warm up'

Han passat tres anys entre Worldwide angel, el teu treball anterior, i Warm up, i entremig has anat publicant cançons amb èxit, com Santa María o Hookah. ¿Escrius pensant en cicles?

— No és una cosa a la qual hagi donat gaires voltes al llarg de la meva carrera. El que tinc clar és que després d’aquest EP em sento preparada per fer un disc. Tinc molt assimilat que és el pas que toca, no és gens forçat.

A 44 fas un diàleg romàntic noi/noia amb el cantant nigerià Rema, i és una fórmula que utilitzes en tot el treball. La combinació et surt molt bé.

— M’agrada com funciona el diàleg amorós de la cançó. En aquest EP han sortit unes col·laboracions concretes de manera natural i orgànica.

No hi canta cap altra noia que no siguis tu. Com és això?

— Perquè en el sentit concret d’aquestes cançons, que giren al voltant de la seducció, m’interessen els nois. També et dic que aquest any, precisament, he fet força cançons amb ties, però encara no han sortit perquè són externes al meu disc.

Blin blin ha funcionat molt bé si mirem les xifres. ¿Fins a quin punt un artista d’avui s’obsessiona amb els milions de reproduccions que suma a YouTube i Spotify?

— Mirar les reproduccions de les plataformes és exactament el mateix que quan abans es mirava la xifra de discos venuts. Som un equip gran treballant per complir els objectius, i el llistó no l’abaixem gens ni mica. No trec cap material al qual no vegi possibilitats, i quan la cançó ha funcionat és la manera de comprovar que he fet bé la feina. Si hi ha milions de reproduccions, és que ha agradat, tot i que la pressió és per fer la millor cançó possible i no obtenir milions de reproduccions. Això arriba després, perquè una cosa és conseqüència de l’altra. De tota manera, soc bastant passota amb això. El meu nòvio hi està més a sobre, i es passa el dia mirant les xifres a YouTube i Spotify i després em passa el parte : “Amor, ja ha arribat al primer milió”, em diu. De totes maneres, quan acabo de treure alguna cosa, com ara, m’ho miro una mica més.

¿Com gestiones les expectatives que la gent té amb tu?

— És complicat, perquè demanen molt. La gent demana, demana, demana... i això no és un bar de tapes [riu]. Faig el que em surt natural i intento donar a la gent el que els agrada. Per sort, moltes vegades coincideix: per exemple, amb 44 estava convençuda que funcionaria. Ja m’agradava quan la vaig fer fa dos anys, em passava el dia escoltant-la. La vaig ensenyar a les meves germanes i els encantava. Quan passa això saps que anirà bé.

A Blin blin menciones la Lil’ Kim, una rapera avançada al seu temps i que als noranta, amb un masclisme recalcitrant en la indústria, ja estava més empoderada que ningú.

— És que és tot un referent cultural, no només de la música, també en la moda. Hi ha molta gent que porta els looks de Lil’ Kim i no n’és conscient. Va ser molt icònica pel que fa a l’estètica i va fer unes lletres que en aquell moment eren molt bèsties. Ens va obrir les portes a moltes, ens va aplanar el terreny.

El primer cop que et vaig entrevistar, el 2017, em deies que tu no eres una rockstar i sí una morta de gana. ¿Han canviat gaire, les coses?

— La gent em veu com una diva, però soc una tia supernormal: camino pel meu barri, baixo a comprar al supermercat, passejo el gos. Soc una xavala de poble i lowkey (tranquila) que viu el dia a dia. Entenc que se’m vegi com una diva, però soc ben corrent.

¿Ser algú conegut et fa marcar línies vermelles quan escrius?

— Pensi el que pensi, sobre temes polítics o socials, m’expresso com vull i sense contenir-me. Penso, i no hi ha cap vegada que m’hagi tallat de dir o cantar res. Em dedico a la música i faig bé la meva feina, respectant a tothom.

¿Et sents a prop d’aquesta generació de joves que està sortint al carrer a protestar per les retallades de drets?

— Entenc perfectament que la gent surti al carrer. En el cas de Pablo Hasél, per exemple, és una persona que no ha fet res que posi en perill ningú, i evidentment la gent es manifesta per això. De tota manera, com més gran em faig més perdo l’esperit de rebel·lia que tenia fa uns anys: ara no em posaria davant d’un cotxe de policia quan disparen boles de goma ni alguna cosa semblant. No vull posar en risc la meva vida.

Les imatges eren molt impactants.

— És horrorós que per defensar un dret bàsic la gent acabi amb l’ull buidat. ¿Com pot ser que la policia actuï així? És superperillós! No estic dient que estigui d’acord amb el fet que es tirin ampolles de vidre, no cal que ens posem tots en perill, perquè et poden passar coses que et marquin per sempre. Ens hem de protegir més a nosaltres mateixos. Em sap tant greu veure que una noia més jove que jo ha perdut un ull per manifestar-se... La vida li ha donat un cop massa dur.

He parlat amb noies que fan música urbana en català, com la Queency o la Cooba, i per a elles va ser importantíssim escoltar-te cantar en català fa uns anys. Et fa il·lusió?

— Moltíssima, com més noies surtin millor. Em fa feliç veure que la llengua evoluciona i està viva. El català ja té un slang propi igual que passa amb l’anglès o el castellà, i això és genial.

A Warm up parles de temes que preocupen una generació de nois i noies: de les marques que els agraden, dels problemes que tenen... Això et fa ser molt generacional.

— Sí que ho soc, però ja tinc vint-i-quatre anys, no setze. La meva música té un fons, uns codis i una intel·ligència que enganxa també gent més gran. Els crido molt l’atenció tant jo com la meva música. Jugo molt amb els gèneres i no busco fer el hit per a la gent jove.

Bad Gyal

Icònic crec que és la meva cançó preferida del disc. Diu que l’estil no es paga amb diners.

— És la cançó que defineix la paraula estil. Tenir-ne és tenir una personalitat que et transmeti idees i coses amb cada moviment, amb cada peça de roba. És igual que no tinguis la roba més cara, el que importa és que la duguis amb un estil únic. La gent de la meva generació vol anar sempre a l’última i tenir el que porta el famós de torn. S’ha perdut personalitat a l’hora de comprar roba: jo vaig força a l’Humana i Wallapop. Tota la barreja és el meu estil.

¿Has trobat el teu lloc en la indústria?

— Una no pot tenir gaires expectatives. No es pot estar sempre volent ser en un altre lloc millor, sinó que s’ha d’anar fent i vivint el que t’arriba. Estic contenta amb el que he fet fins ara, però ¿i si avui em poso com a objectiu guanyar un Grammy l’any que ve i no és compleix? Llavors, què? Doncs serà una frustració i pensaré que ho he fet fatal, perquè soc molt exigent amb mi mateixa. El que es pot controlar és plantejar-se com serà la teva música: que si faig una cançó o un disc, tot sigui l’hòstia. Aquest és l’objectiu que sí que puc complir.

Warm up és un terme que s’usa habitualment en el món dels esports de motor, és com l’escalfament. En aquest sentit, ja has omplert dos Razzmatazz seguits, que són unes 6.000 entrades. ¿El següent pas serà un Palau Sant Jordi?

— Estic preparada per fer un Sant Jordi. Tenia un format Club esgotat abans de començar la pandèmia que no es va poder celebrar. Si passar al gran ha de ser el pròxim pas, hi seré.

Pròxims concerts de Bad Gyal a Catalunya

26 de juny, Calafell Beach Festival (Calafell)

7 d'agost, Festival de Porta Ferrada (Sant Feliu de Guíxols)

9 i 10 de setembre, Nits del Fòrum (Barcelona)

stats