"La gent no s’informa i per ignorància o atreviment, puja a la muntanya poc formada”

BarcelonaEl 17 de febrer del 1930, una allau al Pirineu català va costar la vida de Heinz Baldauf, un jove esquiador italià de 21 anys. Baldauf era a La Molina per participar en una prova del campionat de Catalunya d’esquí, competició en què va finalitzar en la vuitena posició. L’endemà, acompanyat de l’anglès Herbert Glaeser, va decidir pujar al Puig d’Alp. Però aquell any 1930 no era com els altres. La gent de la Cerdanya encara el recorda com “l’any de la neu”, doncs no va parar de nevar durant dies, tallant camins i fent caure teulades. Aquell 17 de febrer els dos joves es van perdre a la zona de la coma de Set Fonts i es va produir una allau que posaria fi a la vida del jove sud-tirolès. “És una data important. Per primer cop, una persona perdia la vida en una allau documentada al Pirineu per una activitat lúdica, en aquest cas una pràctica esportiva” explica Montse Bacardit, tècnic del Centre de Lauegi d'Aran, el servei públic de predicció d'allaus del Conselh Generau d'Aran. La tragèdia que va posar fi a la vida de Baldauf segurament la van provocar els mateixos esquiadors, sobrecarregant el vessant i desencadenant l'allau.

Quan s’acosta l’hivern, al Centre de Lauegi saben que els tocarà treballar més fort. Aquest Centre treballa en la predicció del perill d’allaus pel territori de la Vall d'Aran amb un butlletí diari elaborat per un equip tècnic en nivologia i allaus. Les allaus formen part de la vida a la muntanya, sempre ha estat així. Al Pirineu encara queden cançons i goigs dedicats a la Verge de les Neus que recorden dies tràgics com aquell dia de Nadal del 1803, quan una allau va arrasar el poble d’Àrreu i van morir 17 persones. O aquella tragèdia de l’any 1855 a la Vall de Toran, quan una allau de neu pols va endur-se els veïnats d’Era Cassenhau i Pradet, i va provocar la mort de 55 persones, pràcticament tots els seus habitants. O encara més lluny en el temps, la que va arrasar Tavascan durant el segle XVI. Les allaus formen part de la vida a la muntanya però a partir del segle XX van canviar les coses amb més allaus provocades per l’activitat humana, fent més necessària la feina de les persones que lluiten per entendre la neu i conscienciar la gent per evitar el perill d'allaus i veure's implicat en un accident.

Persones com la Montse Bacardit. Aquesta professional del Centre de Lauegi és nivòloga, és a dir, especialista en la neu. Quan el Pirineu viu un hivern de nevades abundants i continuades com ha estat el cas aquest any, la seva feina creix, ja que hi ha més perill. “Aquestes setmanes del cor de l'hivern treballem sense parar, un munt d’hores. Aquest hivern ha estat realment excepcional. Mentalment t’absorbeix les 24 hores al dia perquè quan creix l’activitat humana, tant recreativa com quotidiana, hi ha molta exposició al terreny propens a les allaus” explica. La neu és fascinant i complexa. Per això cada setmana l’equip tècnic el Centre de Lauegi surt a fer un munt de quilòmetres esquiant, per tenir com més informació millor i poder fer de forma més acurada el seu butlletí, clau per qui vol sortir a gaudir de la muntanya. Quilòmetres i quilòmetres esquiant per tenir com més informació millor, fent talls a la neu, analitzant-la totes les capes, per veure si es ferma, si es desplaça, la temperatura, la consistència... Tot el que calgui per treure conclusions i poder decidir si aquella zona entra en una classificació de cinc categories sobre perill d’allaus. “Un cop arriba la neu i ja hi ha un primer mantell suficient per lliscar toca sortir per documentar-ho” explica la Montse. En funció de la temperatura, la neu es pot desplaçar més o menys, per exemple. Un munt d'informació que en mans de professionals pot servir per alertar els ciutadans.

Bacardit, nascuda al Bages, va estudiar biologia però la passió per la neu la va dur a especialitzar-se per ser nivòloga. “Soc biòloga, però mentre estudiava el doctorat en estanys de muntanya vaig fer bastant treball de camp en condicions hivernals i en neu. Quan vaig acabar la tesi doctoral vaig anar al Canadà, on hi ha uns cursos professionals per especialitzar-se en nivologia i entendre les allaus. Vaig fer tots els cursos possibles al Canadà i vaig tenir la sort de trobar una feina tan específica com la que tinc al Centre de Lauegi” explica. En llocs com el Canadà es conviu amb certa normalitat amb les allaus. Allà les allaus que impliquen activitat humana també són freqüents i en tenen documentades fa més d’un segle, amb un cas mortal relacionat amb la construcció de ferrocarrils a inicis del segle XX. En llocs com el Pirineu o el Canadà la millora de polítiques de protecció ha fet que sigui estrany que es visquin allaus naturals amb víctimes com aquelles d’inicis del XIX o les que malauradament encara passen a l’Himàlaia. Una cosa diferent és amb l'activitat humana.

"El risc sempre hi és"

Els tècnics de Lauegi ja sumen anys d’experiència per entendre la muntanya amb l’ajuda de la tecnologia. Així creen el butlletí, informen i poden decidir quin perill d’allaus hi ha i si cal, fer explosions controlades per provocar les allaus. Ara fa un any també van començar a treballar amb la intel·ligència artificial per predir millor què pot passar. Les darreres temporades les dades confirmen una tendència cap a hiverns més càlids i amb menys neu,  però això no vol dir que en hiverns secs no existeixi el perill: “El perill hi és sempre, també quan ha nevat poc. El perill existeix siguis amateur o professional. Malauradament, alguns accidents afecten persones formades i amb experiència” diu la Montse, que ha explicat en primera persona un ensurt que va tenir el 14 de febrer del 2025, quan va ser arrossegada 180 metres muntanya avall durant una travessa. Era una jornada amb nivell de perill 2 d'una escala de 5, però l’ensurt va passar. “Si ens passa als professionals, és un senyal d’atenció també per als amateurs. És important que la gent s’informi, a vegades és frustrant que la gent no s’informa i per ignorància o atreviment, puja a la muntanya poc formada” explica. Per exemple, caldria sortir sempre amb un equipament bàsic format per pala, sonda i el DVA, un aparell electrònic emissor i receptor d'un senyal electromagnètic que permet localitzar amb rapidesa una persona colgada. També existeixen motxilles preparades per mantenir-se a la superfície en cas d'allau mitjançant un sistema d'airbag i cascs. Portar el material de seguretat i saber utilitzar-lo és clau, ja que la gent sol sortir en grup i pots ajudar una persona que quedi sota la neu. Segons els estudis realitzats, més del 90% de les persones que queden sepultades sobreviuen si els poden treure durant els primers 10 minuts. Després, la mitjana de possibilitat de sobreviure baixa dramàticament.

Tot i que la tendència dels darrers anys és d’hiverns amb menys neu, aquest ha vist nevades ben fortes. Per exemple, l’estació de Port Ainé s’ha situat com la quarta de tot el món amb més quantitat de neu, només per darrere d’una a Suïssa i dues japoneses. Més de tres metres de neu en una estació que s’ha omplert de gom a gom. “Quan neva fort més gent puja, és normal, però també hi ha un augment del perill d’allaus“, diu la Montse. Com més persones, més exposició i més risc d'accident. Els darrers anys algunes modalitats esportives han anat sumant més adeptes, com passa amb l’esquí de muntanya i també amb l’esquí alpí fora de pista, el conegut com a freeride. “Per esquiar fora de pista cal estar format i tenir prudència, ja que se surt del domini controlat de l'estació” diu Bacardit. Aquest Nadal es va fer viral un vídeo de l’esquiadora especialitzada en freeride Ares Masip, qui va gravar com es desencadenava una allau i era arrossegada uns metres al cim de l'Hortell, a Andorra. Masip era sola fora de pista a més de 2.400 metres acompanyada pel seu gos, quan va desencadenar accidentalment una allau de placa que per sort no se la va endur. “Cada cop hi ha gent que esquia millor i es confien. O potser és un fenomen de buscar l’aventura o treure pit a les xarxes socials. Quan s'obren els remuntadors a l'estació de Baqueira-Beret l'endemà d'una nevada, és increïble, però la gent es tira per tot arreu com si no hi hagués un demà” explica Bacardit.

Un hivern tràgic

Aquesta temporada 10 persones han perdut la vida per allaus al Pirineu. I s’han documentat encara més accidents que han acabat amb persones ateses, gairebé sempre episodis relacionats amb pràctica lúdica de l’esquí o excursions amb raquetes. Segons dades de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, en els darrers 40 anys més de 50 persones han perdut la vida en més de 300 accidents documentats. Motiu pel qual els professionals, com la Montse, demanen prudència i formació a tothom qui vulgui pujar a esquiar. “Al Centre de Lauegi fem una previsió regional per tot el territori de la Vall d'Aran i també la predicció específica i el control d'allaus per les carreteres del Port de la Bonaigua i Accés a Beret. I tenim el Butlletí de perill d’allaus que es pot consultar a la web de forma pública” explica. Un Butlletí que tothom pot consultar online, traduït en set idiomes diferents per fer-ho accessible. L'equip tècnic, a més, també forma part de l’Associació per al Coneixement de la Neu i les Allaus, que amb 40 formadors imparteix cursos en centres excursionistes i a tothom que vulgui estar preparat.

El centre de Lauegi neix ja en aquest segle XXI, però les arrels de la predicció d’allaus al Pirineu català arriben fins a la dècada dels anys 80 gràcies a la iniciativa de dos estudiants de geologia: en Xavier Bosch, que llavors treballava al tot just creat Servei Geològic de Catalunya; i en Joan Manuel Vilaplana, conegut per tothom com a Nué, professor a la Facultat de Geologia de la Universitat de Barcelona. Bosch i Vilaplana van descobrir que als Alps es feia un butlletí de perill d’allaus amb l’objectiu d’evitar accidents, així que van decidir fer el mateix als Pirineus. Calia començar de zero, així que van demanar ajuda a l’Henri Pejouan de Perpinyà, membre de l’Association Nationale pour l’Étude de la Neige et des Avalanches (ANENA). D’ell van rebre consells i van veure com se’ls obrien les portes per formar-se en un curs de l’ANENA a Chamonix. Aquesta va ser la llavor del primer curs de formació d’observadors de la neu, orientat a bombers i socorristes, que es va fer a la Universitat de Barcelona a finals dels anys 80.

Dos estudiants d’aquell curs van ser la Glòria Furdada, els quals van documentar el procés de naixement d’aquesta escola en un article a la revista Neu i allaus, i en Jordi Gavaldà. Tots dos serien clau per organitzar la primera xarxa d’observadors de dades de la neu. Aquests entusiastes van lluitar per aconseguir diners per comprar material, fer xerrades en centres excursionistes i formar col·laboradors per a l'obtenció de dades, molts cops guardes de refugis i socorristes d’estacions d’esquí que els feien arribar les dades diàries de forma altruista. Després d’anys millorant i formant-se participant en congressos als Alps o els Estats Units, la temporada 1990-1991 van decidir fer el pas de publicar per primer cop un Butlletí de Perill d’Allaus públic, una vegada per setmana. La idea de fer-ho els dijous va ser per oferir la informació a la gent que pujava a esquiar el cap de setmana. El repte era fer arribar la informació com a més gent millor, així que van buscar la col·laboració de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya. En una era sense internet, el butlletí s’enviaria per fax i es podria escoltar trucant a un número de telèfon on es gravarien els missatges per emetre el butlletí.

Trucar a la porta de TV3

Furdada va arribar a visitar personalment els homes del temps de Televisió de Catalunya, demanant a uns sorpresos Alfred Rodríguez Picó i Tomàs Molina que expliquessin que existiria aquest servei els dies que detectessin molta neu. Tot i que el projecte va patir un cop molt fort per la mort per culpa d’una malaltia d’un dels seus pares, en Xavier Bosch, el desembre del 1990 es va emetre el primer Butlletí de Perill d’Allaus del Pirineu de Catalunya. Llavors en Jordi Gavaldà ja estava instal·lat a la Vall d’Aran, recollint dades dels observadors dels refugis a través de ràdio i enviant-los el butlletí. Gavaldà es va fer càrrec del projecte a partir del 1991, quan la Glòria Furdada va ser contractada com a professora ajudant a la UB.

I seria Gavaldà qui aniria bastint el projecte que acabaria convertit en el Centre de Lauegi d’Aran dependent del Conselh Generau d’Aran. Des del 1990 que la Vall d'Aran compta amb un tècnic d'allaus, en Jordi. “L’hivern del 2003 va ser un punt d’inflexió. Hi va haver una crisi d'allaus bastant excepcional que va afectar les carreteres i van estar penjades molts dies. Allaus amb cases destruïdes, accidents... Tot i que no va haver-hi cap mort, aquell hivern va quedar clar que calia posar en marxa un servei de predicció d'allaus propi des de la Vall d'Aran” explica Montse Bacardit. I es va fundar el Centre de Lauegi situat al Centre d’Empreses Innovadores (CEI) de Casau, convertit avui en dia en una referència en la predicció d'allaus dels Pirineus, formant part dels Serveis Europeus d'Alerta d'Allaus. “El centre neix primer per fer una predicció específica de la Vall d’Aran i les carreteres locals, però ha anat creixent. Primer era en Jordi sol, però després es va incorporar un segon tècnic, l’Ivan Moner, que des de fa dos hiverns és en un altre projecte i ha estat substituït per la Sara Orgué. I finalment jo que em vaig unir el 2011. Amb tres tècnics es pot fer un butlletí diari” afegeix Bacardit. Un equip que aplica els estàndards europeus per la predicció del perill i publicació del BPA.

Al Pirineu es fan diferents butlletins inclosos dins de l’EAWS (European Avalanche Warning Services), entitat europea que garanteix professionalitat. A part d’aquell del centre Lauegi, tenim el que fa l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya donant continuïtat a la feina iniciada per Bosch i Vilaplana els anys 80. A més, Meteo France s’encarrega de tenir un butlletí a la part francesa, existeix un del govern andorrà i el de l’AEMET, l’agència espanyola de meteorologia. A més, està a punt de sortir del forn un nou butlletí públic oficial per al Pirineu aragonès, amb els mateixos estàndards europeus, projecte liderat per Ivan Moner. Professionals que treballen de forma incansable per conscienciar tothom qui estima la neu perquè ho faci amb prudència. El perill sempre hi és, convivint amb la bellesa d’uns paisatges únics.