"Gràcies a l'acordió, els veïns del poble podien agafar per la cintura les seves veïnes i mirar-les als ulls!"

ArsèguelHem anat a trobar l'Artur Blasco (1933) a casa seva, a Arsèguel, un petit poblet de l'Alt Urgell, on viu des de fa més de seixanta anys. Allà ha fet una incansable tasca, durant aquests seixanta anys, per recuperar l'acordió diatònic i les cançons populars del Pirineu i la seva presència "en temps vells", en l'àmbit del Pirineu. El trobem envoltat de cintes enregistrades en diferents formats, papers, partitures, llibres, instruments, centenars de documents inèdits i únics, que ha anat recopilant al llarg dels anys. Músic, investigador i divulgador, ha estat premiat amb el Premi Nacional de Cultura (2004), la Creu de Sant Jordi (2001) i el Premi d'Actuació Cívica de la Fundació Lluís Carulla (1998), entre d'altres.

A finals dels anys cinquanta, Blasco va decidir deixar els estudis per a més endavant i anar a voltar pel món. En un dinar amb un amic seu a Barcelona, li va proposar que l'acompanyés a un poble a prop de la Seu d'Urgell, a fer una gestió pel seu pare. "En aquell viatge em van passar dues coses que em van canviar la vida –diu–. A Arsèguel hi vaig comprar, a fiar, una casa vella, Cal Miró", explica. On encara viu. A la Seu d'Urgell, fent un cafè al Cafè Mundial, va sentir de lluny un home gran que tocava l'acordió diatònic davant d'un bar, a l'ombra dels plataners del passeig. Era una de les polques que tocava el taquigrafista d'un pesquer de Groenlàndia on ell havia treballat mentre rondava pel món. "Aquell so em va portar el record de Groenlàndia, amb els icebergs errants pel mar de la badia de Baffin farcits de gavines famèliques. I els balls dels diumenges al parc Skansen, d'Estocolm. M'hi vaig acostar i li vaig preguntar coses, i ell em va dir: «Soc l'últim d'aquest país que toca l'acordió de carrer; si t'interessa tot això, vine a casa, que t'ho explicaré tot»", explica. Es deia Ricard Muntané, més conegut per Fiter de Canelles. Aquelles dues coses el van fer decidir a deixar la seva vida de viatger, i tornar a casa.

Un any després, ja instal·lat a Arsèguel, va visitar el Fiter de Canelles, que li va donar tot de noms de gent que sabien tocar, però que ja havien abandonat l'acordió, i que havien fet ball pels pobles amb l'acordió diatònic. Tots ells tenien un tret en comú; no eren músics amb dedicació exclusiva. Tots tenien altres feines, i els diumenges i festius, tocaven pels pobles a canvi d'un estipendi prèviament acordat.

Artur Blasco va anar masia per masia, poble per poble, buscant els padrins que encara tocaven l'acordió o que l'havien tocat i el tenien guardat a les golfes. "Vaig gravar-los a tots, i vaig anar recollint material. Primer ho vaig enregistrar amb una càmera VHS que em van deixar i després la casa BMC em van ensenyar a fer servir una càmera professional que feia l'àudio i les entrevistes alhora. Algunes cintes s'han perdut, he pogut salvar un 75% del material, la resta està irrecuperable", diu.

"Els vaig anar seguint, alguns havien mort, altres deien que ja no el tocaven, però els vaig citar cada dimarts, dia de mercat a la Seu, en un taller d'un acordionista que era electricista, Estevet Ubach, i allà ens reuníem. Les tertúlies dels dimarts –explica Blasco–. Les fèiem al voltant d'una taula rodona de marbre, en la qual bevíem conyac de garrafa acompanyat d'olives negres que l'Estevet treia d'una tupina", confessa. També van decidir rememorar els seus repertoris, de manera que van convertir aquelles tertúlies en vetllades musicals.

L'Artur els va dir que li deixessin els acordions per portar-los tots a reparar i a afinar a Barcelona, al taller d'Auxèncio Fernandez. "Jo vaig aprendre a tocar l'acordió perquè anava a escoltar un home d'una masia d'aquí, d'Ansovell, quan guardava les vaques. Anton Pubill, de Cal Ponet. En Ton, mentre guardava les vaques, tocava el diatònic. Un dia em va dir, «Té, ja te'l dono, que jo no el vull tocar més», i me'l va regalar, i en vaig aprendre tot sol", explica.

En una de les trobades dels dimarts al Taller de l'Estevet, va dir als padrins que s'hi reunien que per què no anaven a Arsèguel per fer un sopar plegats a la plaça, que farien un sopar senzill amb coques i cava. El més important és que portessin els acordions que ja havien fet reparar i afinar. Això era el 2 d'agost del 1976, ara en fa cinquanta anys. "I aquella nit –recorda–, van tornar a sonar els vells acordions diatònics de l'Alt Urgell."

Una trobada referent a Europa

"A l'hora de sopar vam parar unes taules amb el jovent del poble, i es va omplir la plaça de gent. Tothom s'ho havia comentat, i no sé per què, la gent es va interessar molt. No vam fer propaganda ni res, però s'ho van dir els uns als altres, i l'any següent, que jo no volia fer cap festival, ni molt menys una trobada d'acordionistes, em van dir: «Aquella trobada l'hem de repetir!». I ho vam fer i es va omplir la plaça de gent. Va venir la televisió, TV2... –explica–. I els vaig fer tornar a tocar. Vaig fer un grup que es deia Acordionistes del Pirineu, i els vaig fer viatjar bastant, eren tot homes grans, amb mocadors de farcell. Vam fer concerts importants", afegeix.

Amb el boca-orella, i tot el treball de recerca gairebé arqueològic que ha fet Artur Blasco per recuperar les cançons populars que cantaven i tocaven els padrins i les padrines del Pirineu, és com ha esdevingut una de les trobades d'acordionistes més importants d'Europa.

La trobada d'Acordionistes del Pirineu se celebra, des de llavors, cada any a la plaça d'Arsèguel, i després s'ha anat ampliant, primer amb una carpa d'actuacions a la nit, i després amb actuacions a altres localitats properes, com a la Seu d'Urgell, al Casino de Puigcerdà i a la col·legiata de Santa Maria de Castellbò, on acordionistes d'arreu del món ofereixen concerts, tallers i actuacions en directe, en una festa única que celebra la importància d'aquest instrument en la història i la vida dels pobles de muntanya.

Ara la Trobada dura cinc dies i hi participen més de 50 músics de països diferents de tot el món: l'Amèrica Central i del Sud, Irlanda, Escòcia, Suïssa, el Canadà, Rússia, Itàlia, Portugal... I per descomptat, Catalunya. Té signats convenis de col·laboració amb els festivals Carrefour mondial de l'accordeón, al Quebec, i Ivan Malinin de Novosibirsk, a Sibèria.

Són cinc dies de música i dansa en què no només es toca durant les actuacions sinó que als carrers s'hi apleguen moltíssims músics d'arreu, que toquen per places i carrers, de sol a sol, omplint el poble de música tradicional.

"Vaig tenir la sort de poder viure immers dins d'aquesta societat que conservaven la manera d'entendre de la vida d'abans i tenien aquest patrimoni cultural ric. Venien a mi i em deien: «Sabem que t'interessa aquest tema, a casa hi ha el padrí o la padrina, que ja no canta, però sap moltes cançons» . La cançó és pròpia dels treballs col·lectius. Amb el primer tractor, va començar la davallada de la cançó popular", assegura Blasco.

Explica que la tradició aquí al Pirineu va arribar perquè, normalment, molta part de la gent d'aquests pobles se n'havien anat a guanyar-se la vida al Rosselló o al Capcir, a la Catalunya Nord, i allà és on van arribar els primers acordions diatònics des del sud d'Itàlia, els Castagnari, i del nord, els François Dedenis. Aleshores tots es trobaven al ball de Perpinyà, on van començar a tocar aquests acordions. La majoria no tenien formació musical, tocaven d'oïda, i normalment els acordions eren comprats de segona mà, de manera que, entre ells, els acordions divergien en afinació i tonalitat, i la majoria dels acordionistes no eren acordionistes de professió, tots tenien els seus propis oficis.

El festival es basa en la tradició de l'acordió diatònic que usaven aquests avis d'abans, de doble ofici, que feien els balls als pobles, i que van canviar el sistema de convivència. "Per això l'acordió diatònic és més que un instrument musical, és un element revolucionari de la societat rural, no només al nostre país, sinó a arreu del món".

Una orquestra en mans d'un sol home

Amb l'acordió, la mà esquerra fa baixos i acords, i la mà dreta fa melodies i acords. Tota una orquestra en mans d'un sol home. "Gràcies a l'acordió, cada diumenge, els veïns del poble podien agafar per la cintura les seves veïnes i mirar-les als ulls! Els va canviar el món. Pensa que a la majoria dels pobles només hi vivien quinze persones, i no hi havia ni gent, ni diners per llogar orquestres", explica. Eren cançons que estaven de moda al moment i els músics les treien d'oïda per tocar-les amb l'acordió.

Al llarg dels anys, Artur Blasco ha inventariat gairebé 1.600 cançons populars que es cantaven per la zona, i totes aquestes gravacions han donat com a resultat un fons de música en viu, que s'ha editat en format DVD, en 80 discos, que formen part del fons videogràfic de la Generalitat de Catalunya. A peu dels camins del cançoner aplega les cançons recollides i enregistrades en vídeo, i les entrevistes personals que va fer Artur Blasco a 300 cantants informants d'uns 200 pobles i masies diferents de les comarques de l'Alta Ribagorça, la Ribagorça Aragonesa, la Vall d'Aran, el Pallars Jussà, el Pallars Sobirà, la Noguera, l'Alt Urgell, el Solsonès, la Cerdanya, el Berguedà, el Ripollès i la Garrotxa.

El departament de Cultura de la Generalitat ha digitalitzat totes les cintes que encara es podien salvar de les moltes que va gravar Blasco, i el 2015 es va incorporar tota la documentació audiovisual al fons de la Fonoteca de Música Tradicional Catalana. D'aquesta manera, es preserva un patrimoni històric i sonor inèdit de la música del Pirineu.

Molts d'aquells acordions dels padrins que van tocar a la primera trobada d'acordionistes a Arsèguel formen part del fons que té el Museu de l'Acordió a Arsèguel. "Són d'aquelles famílies que després me'ls han donat i formen part del llegat del museu", explica. És un museu privat que van crear Blasco i la seva dona, perquè, ens diu, venia gent d'arreu que volien veure els acordions. Amb l'ajuda del programa Leader Plus de la Unió Europea, van comprar i restaurar una casa al mig del poble, que s'havia ensorrat i ningú volia.

"Quedarà com a testimoni de qui som, i d'on venim. Quan jo surto a l'escenari, ningú ve a sentir-me cantar a mi, que no en sé. El que jo sé és la història de les cançons i de qui les cantava, i això explico, la història", assegura Blasco.