Habitar un vell aljub

Aquest aljub té molta història. I no ens referim tant al temps transcorregut des que es va construir, a principis dels anys 40 del segle XX per recollir i emmagatzemar l’aigua que baixava dels carrers del poble de Campanet i poder abastir les terres de la possessió de Son Gener, que després es parcel·larien i es van vendre. Parlem sobretot d’una història familiar: la de l’arquitecta Maria Gelabert Paris, el pare de la qual, treballador del camp, va comprar una trinxa d’aquella possessió on havia viscut de petit perquè els seus pares n’eren els amos -amos, a Mallorca, són els pagesos que gestionen la possessió d’uns senyors que en són els propietaris-. Sí, el pare de l’arquitecta va comprar aquell solar on hi havia una terrassa que sobresortia un metre i mig del nivell del terra. Sabia o havia sentit dir tota la vida que allà hi havia l’aljub de la possessió, però no tenia entrada, només se’n veia una arqueta. La van obrir, s’hi van ficar, van descobrir aquell aljub, semisoterrat, d’uns 90 metres quadrats de superfície i amb una volta de canó bastant impressionant. I van començar a somniar.

Primer, el pare va pensar recuperar l’aljub per posar-hi coses del camp. Després, va pensar habilitar-lo per fer-hi berenars amb els amics... Mentrestant, Maria Gelabert, que treballa a Palma i hi vivia de lloguer, tenia ganes de tornar al poble. Però a Campanet, com quasi per tot, l’habitatge és car: “Els joves que hi tenen casa és perquè els padrins o els pares en tenien una. No és el meu cas”. Segons confessa la jove arquitecta, econòmicament tampoc no es podia permetre construir una casa en aquell solar. Habilitar i seguidament habitar aquell vell aljub va ser la solució a les dificultats actuals per tenir habitatge. “I així va començar una intervenció de bisturí per adequar l’espai al nou ús, garantint-ne totes les condicions d’habitabilitat, però sense negar l’essència de l’aljub que va ser”, diu l’arquitecta.

Obrir-hi un portal i una finestra; buidar el més de mig metre de fang i sediments acumulats durant dècades; anivellar el pendent original del terra; condemnar les entrades d’aigua que encara omplien l’espai després de grans pluges; impermeabilitzar per l’interior aquells murs, gruixudíssims però amb esquerdes per les quals es filtrava aigua del terreny que contenen: són només algunes de les tasques essencials que es van haver de fer per preparar aquell espai i fer-lo habitable. La nova vida d’aquell vell aljub s’ha aconseguit amb un pressupost limitat que no excedeix, confessa l’arquitecta, els 60.000 euros.

Maria Gelabert Paris, que hi viu ja de fa dos anys, assegura que “el gruix dels murs i el contacte amb el terreny ofereixen molta inèrcia tèrmica a l’espai, que gaudeix de les condicions climàtiques pròpies de l’interior d’una cova”. De fet, també s’assembla a una cova l’esperit acollidor d’aquesta llar que està concebuda com un loft, un únic espai cobert en tres quartes parts per la volta de canó original, mentre que l’altra quarta part tenia originalment i manté un forjat de biguetes de formigó i revoltons de marès. Tot, a uns 4 metres d’alçada.

Un espai únic

I aquest espai unitari que reuneix, de cap a cap, la cuina, el menjador, la zona d’estar i el dormitori, només interposa entre aquestes dues àrees una caixa que acull un petit bany amb dutxa i extracció d’aire forçosa. Aquest cub, enguixat com el doble mur dels laterals del vell dipòsit d’aigua perquè la seva blancor irradiï tota la lluminositat possible, tampoc no toca la volta. Així, l’espai no es tanca en cap punt, es potencia la seva continuïtat, però alhora aquest bany exerceix de separador de la part més íntima, reservada al llit, això sí, sense privar-lo de ventilació.

De l’aljub, avui en queda més que l’essència. Feia molt de temps que havia perdut la funció que tenia. Però ara, a l’espai que s’ha fet l’arquitecta Maria Gelabert Paris, encara s’hi poden veure molts altres rastres de l’altra vida, a més de la volta de canó. S’hi ha volgut conservar l’arqueta per la qual van accedir-hi la primera vegada, s’hi han conservat les taques, la calç adherida i molts dels forats i ferides d’aquella història. Així, amb la il·luminació indirecta que realça encara més la gran volta, el nou espai encara ofereix més la sensació de ser una cova. Això sí, amb una història personal i familiar.