Timothy Garton Ash: "Hem d'enfortir la societat civil per al dia que arribin al poder els aprenents de dictador"

OxfordArribo al Centre d’Estudis Europeus del St. Anthony’s College, a la Universitat d’Oxford, i m’hi rep l’historiador Timothy Garton Ash. Ara fa exactament un any ens vam trobar a la capital d’Ucraïna en una missió solidària d’escriptors i avui em rep sota un gran cartell del sindicat polonès Solidarność. Aquella trobada europea de Kíiv del maig de l’any passat va començar amb la presentació de la versió ucraïnesa del seu llibre Europa. Una història personal (en català a Ed. Arcàdia). Només rebre’m, m’explica que la setmana anterior ha estat una altra vegada amb els col·legues de Lviv i de Kíiv.

Com ha vist l'evolució de la situació a Ucraïna?

— Per a mi és essencial anar-hi sovint, perquè a Ucraïna hi ha el més gran desenvolupament en la història europea actual. Hi he trobat els ucraïnesos fatídicament realistes sobre el que els espera. Fora d’Ucraïna, tothom parla de pau, d’acord, d’un final de la guerra. Ells saben bé que la guerra durarà molt i que la clau del futur d’Ucraïna és rebre un suport econòmic i militar suficient per part d’Europa, ara que no poden esperar-lo dels Estats Units. Aquesta és la conclusió de la meva visita, a part de veure amb fascinació com la guerra esdevé més i més part de la vida de cada dia.

Quina connexió hi ha entre la població ucraïnesa de ciutats com Lviv o Kíiv i els que estan resistint al front?

— Aquest és el problema. L’escriptor Andrei Kurkov em va dir que hi ha cinc Ucraïnes. D’entrada, la dels ucraïnesos dels territoris ocupats per Rússia, uns cinc milions de persones. Dues, els desplaçats a l’interior d’Ucraïna, quatre milions si fa no fa. Tres, els soldats i els veterans, que, encara que costi de creure, són actualment més de 3 milions. Quatre, les persones que continuen vivint a casa seva una vida ordinària a la resta del país. I cinc, els sis o set milions que han marxat a l’estranger.

Com es comuniquen aquestes realitats?

— Serà el gran problema el dia que callin les armes: les diferents Ucraïnes xocaran entre si. Els nois que són a l’est del país, que han estat lluitant més de 3 anys, tornaran a casa, si es que encara en tenen. Tornaran amb la dona i els fills, si és que encara en tenen, perquè potser dona i fills són a Alemanya i hi han començat una nova vida. Els nois tornaran del front on han estat lluitant heroicament per salvar la vida del seu país i es trobaran amb aquell espavilat que va sortir d’Ucraïna il·legalment, pagant una mica de sotamà, que ha fet diners a Düsseldorf i ara arriba conduint un BMW i vivint una bona vida. El potencial de les tensions socials l'endemà de la guerra serà explosiu. Mantenir la unitat del país serà un repte tant o més gran que la guerra mateixa. Com mantenir la cohesió social? Com evitar que la política es torni completament amarga, plena de recriminacions dels uns contra els altres? També contra Occident, que els provoca molta amargor.

Hi ha cap possibilitat d’un cessament d’hostilitats que permeti a Ucraïna respirar tot pensant que han aconseguit aturar Putin?

— En un context europeu ampli, vam tenir aquesta possibilitat la tardor del 2022. Els ucraïnesos estaven en plena contraofensiva, havien recuperat Khàrkiv i grans àrees de territori. Si en aquell moment l’administració americana, el govern Schölz i la resta d’Europa haguessin volgut ajudar-los a guanyar, probablement haurien recuperat molt més territori. Llavors sí: hi hauria hagut un sentiment de victòria menys ambigu. Però ara els russos estan molt ben atrinxerats. Amb aquesta guerra hem descobert que les noves tecnologies, especialment els drons, afavoreixen encara més la defensa. Ja ho deia Clausewitz: la defensa sempre té avantatge. Amb aquestes noves tecnologies, encara més. Serà, doncs, difícil per als ucraïnesos recuperar territoris.

Quines alternatives hi ha?

— He passat força temps parlant amb la gent i puc afirmar que la qüestió no és de territoris: són llars, són famílies i els seus mitjans de vida, són els teus veïns, els ciutadans del teu país. Quan la gent d’Europa occidental diuen tan a la lleugera que cal canviar pau per territoris, jo els preguntaria: per què no li regales casa teva a Vladímir Putin?

Quan ens vam trobar fa un any a Kíiv, hi vaig visitar l’exposició Força invisible, sobre la resistència no-violenta als territoris ocupats per Rússia. S’hi podien veure les mil maneres que tenen de fer veure als ocupants russos que la població ucraïnesa no s’ha sotmès.

— El sofriment és inimaginable. És una ocupació brutal. Absolutament comparable, per exemple, a l’ocupació soviètica després de la Segona Guerra Mundial, fins i tot comparable en alguns aspectes a l’ocupació alemanya. Hi ha el perill que ho oblidem.

A Catalunya ha tingut ressò l’informe de Human Rights Watch sobre la persecució implacable de les llengües ucraïnesa i tàrtara a la Crimea ocupada: persecució pública, prohibició a l’escola, tortura de professors, abusos als estudiants que fan servir la seva llengua...

— Som davant l’intent real d’esborrar una cultura. No és només repressió política, és russificació. La intenció de Putin és que aquelles regions es converteixin en part de Rússia per segles i segles. Per a Ucraïna, els tàtars són cabdals: són els primers habitants de Crimea. Al meu llibre Europa. Una història personal, hi narro la meva trobada amb Putin el 1994, quan ell em deia que Crimea sempre havia estat russa. Doncs no: els primers crimeans van ser els tàtars, fins que Stalin els va deportar. I això és essencial per al futur tal com el conceben els ucraïnesos, ja que volen mantenir la diversitat multicultural del país. És la diferència amb el projecte rus.

Com trasbalsa aquest panorama l’arribada de Donald Trump a la presidència dels EUA?

— Som davant d’un període completament nou de la història europea, que començà el 24 de febrer del 2022. Segons la meva anàlisi, el que finalment ha despertat els europeus i els ha fet alçar-se d’una vegada del llit són quatre xocs. El xoc de Putin, el d’Orbán, el de Xi i el de Trump. El de Putin és obvi. El d’Orbán significa que tenim un membre de ple dret de la Unió Europea que no és una democràcia i es posa de la banda de Putin en la guerra. El de Xi Jinping vol dir la Xina, però també l'Índia, Turquia, el Brasil i Sud-àfrica: tots aquests poders mitjans que tampoc no tenen problemes per fer negocis amb Rússia malgrat que faci una guerra neocolonial a Ucraïna. Al damunt d’aquests tres xocs, ens ha caigut el més cruel, el de Trump: la descoberta que no només Ucraïna no pot confiar en Trump perquè pot canviar de bàndol, sinó que Europa mateixa ja no pot confiar en els Estats Units tal com ho havíem fet per a la nostra seguretat durant els últims vuitanta anys.

D’on ve aquest canvi d’orientació dels Estats Units?

— És la tendència a llarg termini dels Estats Units després de la Guerra Freda, quan pensava que Europa era un pes excessiu per a ells i havien de concentrar-se a construir la nació a casa, com va fer Barack Obama, o pivotar cap a l’Àsia. Una tendència que es multiplica amb l’arribada de l’egomaníac narcisista abusador de Trump, que hi posa el turbo. La bona notícia és que, per als Estats Units, això és un perill, serà un desastre. Per a nosaltres, europeus, és una crisi, però també una oportunitat. ¿Podrem defensar-nos nosaltres mateixos, no només militarment, sinó també econòmicament? ¿Ho podrem fer en l’espai digital, de manera democràtica, combatent la desinformació? ¿Serem capaços d’unir-nos més per defensar els nostres valors i els nostres interessos? És alhora una immensa amenaça i una immensa oportunitat per a Europa.

Europa sabrà respondre-hi?

— Per ara, les forces d’integració i de desintegració semblen més equilibrades que mai. Hem tingut la resposta major a la covid, els fons Next Generation de la Unió Europea i ara la creixent implicació europea en resposta a la guerra d’Ucraïna. Tenim Keith Starmer, Emmanuel Macron, Friedrich Merz i Donald Tusk reunits en un mateix clam i viatjant plegats a Kíiv. Tot això existeix i és molt bona notícia. A tot arreu on vaig d’Europa la gent afirma que cal aprofitar aquest moment per fer-nos més forts.

I les forces de desintegració?

— Arreu d’Europa també hi tenim Vox, Chega, Rassemblement National, Reform UK, AfD, Llei i Justícia a Polònia, Robert Fico a Eslovàquia i una dreta extrema nacionalista que gairebé ha guanyat les eleccions presidencials a Romania. Tenim, doncs, unes forces d’integració molt fortes equilibrades amb unes forces de desintegració que també ho són. La qüestió és: qui guanyarà? La resposta l’hem de donar nosaltres.

Quan va sentir el president de França proclamar que per a la generació actual d’europeus s’havien acabat els beneficis de la pau, què va pensar?

— Qui sap quant de temps trigarà a tornar la pau? El meu argument és que la postguerra europea —en el sentit de Tony Judt— i el post-Mur —el temps posterior a la caiguda del Mur de Berlín— van acabar-se, alhora, el 24 de febrer del 2022. No és només Europa qui pateix la seva guerra més gran des del 1945, sinó que estem envoltats de guerres. Hi ha la guerra de Gaza i la del Sudan. Més les tensions increïbles entre dues potències nuclears com són l’Índia i el Pakistan. Guerra major a Europa, doncs, i tot de guerres entorn.

D’on sorgirà l’impuls per tirar Europa endavant?

— Es plantegen dues qüestions. Primera: els europeus podrem restaurar la pau al nostre continent? Es tracta d’entrada d’Ucraïna, i després de la nostra capacitat de defensar-nos d’una Rússia amb ganes de revenja, perquè allí el poder serà venjatiu per dècades, més enllà de Putin. La segona qüestió no es limita a preguntar-nos si serem capaços de trobar els fons per als nostres pressupostos de defensa fins a arribar al 3,5% del PIB, o si ho acceptaran els electorats d’Espanya, Catalunya i Portugal... No, hem de preguntar-nos si trobarem en nosaltres l’esperit de lluita necessari que es resumeix en la paraula ucraïnesa volia, que significa alhora la llibertat i la voluntat de lluitar per aconseguir-la. No vull dir que haguem d’esdevenir ara uns militaristes, apassionats per les marxes uniformades, sinó que hem d’entendre que defensar la pau significa lluitar per mantenir-la. Defensar la llibertat és una lluita constant. És el punt clau de tota aquesta conversa: no és cap qüestió de pressupostos, és una qüestió espiritual.

Al seu llibre vostè recorda que Havel deia que el Tractat de Maastricht estava molt ben raonat però que el que ens calia era una defensa espiritual d'Europa.

— Exactament. Vosaltres teniu viu el record del temps de la dictadura de Franco a Espanya, quan Europa era una causa espiritual, una passió íntimament connectada amb la causa de la llibertat. De la mateixa manera ho era a l'Est de l'Europa central i l’Europa del sud, i ho és avui a Ucraïna. Hem de recuperar en part aquest esperit, cosa bastant difícil en un continent on la majoria de la gent de menys de 40 anys només ha conegut una Europa de pau, prosperitat i llibertat de moviments.

Quin rol hi pot tenir la cultura?

— El liberalisme té un gran problema, que un amic meu resumeix dient que els liberals no canten. No tenen música, poesia, no fan cap crida a les emocions. Encara més en la versió del liberalisme dels últims quaranta anys, que ha estat economicista, tecnocràtic i fred. El rol dels escriptors i artistes podria ser redescobrir la poesia d’Europa i connectar la passió per Europa amb la passió per la llibertat. Que és, no cal dir-ho, la història de 1848, la història de la Resistència, la de les oposicions durant les dictadures feixistes a Espanya, Portugal i Grècia i de tota l’Europa de l’Est durant les dictadures comunistes. És també la història d’Ucraïna dels darrers 20 o 25 anys.

Quin paper pot jugar-hi la societat civil?

— El problema és que sovint pensem la història d’Europa com la història dels estats europeus. Tanmateix, tenim una història plena de pobles que durant llargs períodes no han tingut estats. Els catalans sabeu de què parlo. El cas que conec millor és el de Polònia, que no va tenir estat durant 120 anys. El cor de la nació era, doncs, la societat civil, el que en polonès anomenen “el govern espiritual”. Això va tornar a ser veritat sota el comunisme. Tant a Polònia com a Txecoslovàquia, la societat civil va ser al cor de la lluita individual i col·lectiva per la llibertat. Per això són tan bona notícia les manifestacions massives en defensa d’Ekrem İmamoglu —l’alcalde d’Istanbul detingut— a la Turquia d’Erdogan, les també immenses manifestacions a l’Hongria d’Orbán entorn d’un partit d’oposició, i les molt impressionants protestes a Sèrbia, encapçalades pels estudiants.

Als països fronterers amb Rússia com Suècia, Finlàndia, els països bàltics o Polònia hi ha una consciència aguda del perill que va més enllà de la presa de decisions polítiques. La societat civil d’aquests països i les seves institucions fan preparatius i tenen plans en cas de guerra. En canvi, en alguns països de la resta d’Europa la consciència és molt menor i la solidaritat s’esllangueix. Com podem tancar aquesta bretxa?

— Primera resposta, pessimista i realista alhora: com va dir el poeta polonès Antoni Slonimski, no hi ha res que t’aclareixi tant les idees com dos bons cops de porra de policia al cap. És a dir, res no es pot comparar a l’experiència personal. És interessant que els països que esmentes son el nord-est d’Europa. Són Polònia i els estats bàltics, però també Suècia i Finlàndia, és a dir, països que tenen experiència de l’Imperi Rus. La visió optimista, que jo subscric perquè és la de l’optimisme de la voluntat, és que tot plegat pot ser tanmateix transmès a través de paraules i imatges, amb pel·lícules, teatre, a través de l’educació... La gent pot despertar i prendre consciència del perill encara que visqui a 2000 km, a l’altra punta d’Europa.

Cal, doncs, travar un discurs paneuropeu?

— Sí, però sabent que no tindrem mai un públic únic europeu, perquè parlem llengües diferents. Estic a favor de qualsevol iniciativa paneuropea, però cal evitar el perill que sigui només en llengua anglesa i com a molt una o dues més. Hem de mantenir la conversa en les nostres pròpies llengües. Per això dedico tant de temps a mantenir una xarxa europea informal de diaris. Sé que The Guardian, en anglès, és probablement el diari de qualitat més àmpliament llegit arreu d’Europa. Ara mateix la meva columna acaba d’aparèixer a la versió en línia del diari i sé que centenars de milers de persones la llegiran. Però és essencial que també es publicarà en italià, en espanyol i també en català a l’ARA, i en francès, en alemany i en danès... Les nostres vides intel·lectuals, emotives i personals són viscudes en les nostres llengües pròpies. Tornem, doncs, a la idea de la poesia d’Europa: cal despertar la passió, l’emoció i l’experiència en els cors d’una persona jove de la península Ibèrica o d’Itàlia o d’Irlanda. Són llocs allunyats d’Ucraïna. Que a més a més tenen els seus propis drames, com el vostre a la península Ibèrica. I a la Mediterrània el drama de la immigració magribina i el nou teló d’acer. Cal que els estats bàltics, Polònia i Escandinàvia també en siguin conscients per poder identificar-s’hi.

Davant dels nous poders autoritaris, com hem de protegir la societat civil i la premsa?

— Sé molt bé que teniu una societat civil molt activa i vibrant a Catalunya, perquè hi he participat en fòrums diversos, com els del CCCB. Ara mateix, és crucial que ens preparem. Hem de pensar com enfortir la societat civil arreu, juntament amb les universitats, els mèdia, els editors. Cal enfortir altres institucions pluralistes com els tribunals de justícia, els tribunals de comptes, el funcionariat. Preparem-nos per al moment que els autoritaris arribaran al poder. Mira els Estats Units: a les universitats, ¿qui es va aturar a pensar anticipadament d’on vindria l’atac? Cal pensar-ho tot per endavant. Tenim l’experiència d’Orbán, de Llei i Justícia a Polònia, ara de Trump... Enfortim, doncs, la societat civil i totes les institucions pluralistes per al dia que arribin al poder els nostres aprenents de dictador. ¿Com ho farem llavors perquè puguin sobreviure la democràcia liberal i la societat civil, el pluralisme i la cultura de la tolerància?