¿Hi ha més gèrmens en un llibre que en un bitllet de vint euros?

Hi ha biblioteques que comencen a disposar d’esterilitzadors de llibres. Alguns usuaris, sorpresos per la innovació, n’han penjat la fotografia a les xarxes socials. Potser és propi dels processos de preservació dels llibres, però, si més no, no és tan habitual que aquests aparells estiguin a la vista dels usuaris. Si fa no fa, tenen l’aspecte d’un microones. A dins hi ha ganxos o faristols que permeten col·locar els llibres oberts, amb les pàgines formant un ventall. Així, el sistema de desinfecció es duu a terme de manera integral. Funciona amb llum ultraviolada. Quan s’engega, un ventilador estimula lleugerament el moviment dels fulls facilitant que els rajos es filtrin a l’interior de totes les pàgines. Els fabricants asseguren que aquests aparells tenen la capacitat d’acabar amb bacteris, virus i fongs. Però el que no acaba de quedar clar és si aquest servei té l’objectiu de tenir cura del llibre o és per la seguretat del lector. O totes dues coses a la vegada.

En aquest tractament higienitzador hi ha subjacent un xoc entre la tradició i les noves precaucions de les societats modernes. Els llibres són uns objectes venerats i part del seu simbolisme té a veure amb la capacitat de transcendir, i, per tant, d’acumular l’empremta del pas del temps. És inevitable que les persones que l’han utilitzat hi deixin un rastre, les marques d’ús, encara que sigui pel discret acte de passar les pàgines. El llibre, a més del contingut narratiu, és dipositari d’un recorregut humà que contribueix a donar-li una història col·lectiva. És el que Umberto Eco anomenava "la memòria vegetal" apel·lant a la seva qualitat de tangible i perdurable. En plena era digital en la qual se’ns desposseeix de la materialitat de bona part dels objectes, el llibre reivindica l’experiència tàctil, visual i olfactiva, que es va transformant amb l’acumulació de lectors en una biblioteca. No és el mateix tenir entre mans un llibre nou de trinca que un exemplar de fa un segle. Que el pas del temps es manifesti en les seves pàgines intervé en la percepció de l’acte de lectura.

La desinfecció dels llibres, com una opció voluntària i conscient d’alguns usuaris per garantir la seva seguretat sanitària en el procés de lectura, ens remet a la necessitat d’individualització enmig del ritual de col·lectivitat que suposen les biblioteques. Els llibres esdevenen un material a desinfectar i sembla que el procés hagi de ser explícit de cara als usuaris com a factor de tranquil·litat. Esterilitzem un llibre, però no les cartes d’un restaurant, el mòbil del missatger d’Amazon on signem, les màquines on comprem els bitllets de tren, els raspalls de la perruqueria, els teclats dels datàfons o la barra dels carros del supermercat. Pensar que un llibre és sanitàriament més perillós que qualsevol d’aquests altres ginys és entendre que són objectes que tenen un contacte amb la nostra intimitat molt superior a la resta. ¿Hi ha més gèrmens en un llibre que en una màquina expenedora o en els bitllets de vint euros? Les màquines esterilitzadores de llibres fan emergir la idea del llibre com a transmissor de malalties, com un element potencialment nociu per al lector. En un moment en què l’extrema dreta també considera que hi ha llibres bruts en un sentit més metafòric, aquestes màquines ens ofereixen la possibilitat d’obtenir llibres desinfectats. La pregunta és si, en algun moment, algú considerarà que les biblioteques són, per tant, un espai de risc que convé neutralitzar o crear-hi àrees asèptiques per consultar i llegir.