Història d’una cantonada
F a un parell d’anys, la Fundació Miró em va demanar un text per a una de les seves exposicions. La mostra es titulava Beehave, una reflexió artística sobre la importància de les abelles i les possibilitats actuals de desenvolupar un model d’apicultura urbana. Vaig escriure un text sobre la relació de Barcelona amb aquests insectes i, evidentment, vaig dedicar un espai al barri del Clot, el nom original del qual havia sigut històricament el Clot de la Mel.
Durant l’Edat Mitjana, aquell poble va ser un lloc amb molts ruscos que va créixer a partir del Camí Ral. Amb el temps, aquella carretera es va convertir en l’actual carrer del Clot. Allà, en una de les seves travessies, hi havia el passatge de la Mel. El carreró, amb prou feines un sol tram, havia aparegut en els primers anys del segle XX i anava des del carrer d’Aragó al del Clot. En aquella cantonada bullia la vida social i comercial de la barriada. Les seves voreres acollien l’envelat més popular de la festa major, i des del 1905 s’hi aixecava l’emblemàtic edifici de la Caixa d’Estalvis i Pensions, obra noucentista d’August Font i Carreres.
El director d’aquella sucursal, Rafael Capdevila, era un personatge controvertit i polièdric que vivia al mateix passatge. Expliquen que havia pagat els estudis a molts nois pobres de les rodalies, al mateix temps que era el cap del sometent local i regidor municipal durant la dictadura del general Primo de Rivera. En aquesta modesta via, els herois eren gent disposada a ajudar les famílies més humils. Com el doctor Masnou, amb consulta al passatge, que visitava de franc els necessitats. O mossèn Francesc Rodó, rector de la parròquia, a qui el veïnat va dedicar un monument en agraïment pels seus actes de caritat, destruït a principis de la Guerra Civil i reposat el 1954 per Frederic Marès. A més, hi havia tingut l’estudi el ceramista italià Mario Maragliano, a qui s’atribueix la coneguda façana de Can Budesca, l’antic taller de paraigües del carrer del Clot, situat just davant del passatge de la Mel.
Fins al 1907, els seus veïns no van disposar de fanals. Aquell any va ser denunciat el successor de mossèn Rodó, un rector conegut popularment com El Gravat, que feia passar els enterraments de luxe pel centre de la població i els dels pobres pel passatge, que encara no estava urbanitzat ni asfaltat. Llavors, el seu edifici més popular era la fàbrica de Can Quatrecases, coneguda popularment com El Midó. Una empresa que va patir un incendi el 1926 i que va ser víctima d’una explosió el 1930 en la qual va morir un obrer. Llavors, per Setmana Santa encara hi passava la processó del Salpàs, amb un sacerdot al capdavant que beneïa les cases i a qui els veïns obsequiaven amb queviures.
Convertida en part del districte comercial del Clot gràcies a la seva proximitat al mercat municipal, aquesta cantonada es va convertir en un punt força transitat. Fent un repàs a la premsa, el 1924 hi van atropellar una dona de seixanta anys, el 1926 un nen de quatre, el 1927 un adolescent de setze, el 1932 un infant d’onze i el 1933 una nena de cinc anys, envestida per un camió. Poc després, un autoòmnibus de dos pisos va xocar contra la casa del cantó, cosa que va provocar cinc ferits.
En la postguerra, aquest angle va deixar de sortir als diaris. Mentrestant, el passatge de la Mel es convertia, el 1953, en l’actual carrer de Rafael Capdevila. L’any 1970 van haver d’apuntalar l’edifici d’El Midó, que queia de vell, afectat per les obres del metro. La cantonada va perdre el seu caràcter vibrant i es va convertir en part d’un carrer per a vianants. Tanmateix, ha conservat la gràcia d’un conjunt de cases que valen una passejada.