Ja no mirem endavant, mirem el mòbil
"No pot justificar la creixent -més ben dit, galopant- depreciació de la qualitat del consum cultural. L’aborregament cada cop més sagnant"
Fa pocs dies, des de l’escenari del TNC, l’actor Eduard Farelo va recriminar al públic assistent el so de les trucades i la llum de les pantalles durant la representació de Temps salvatge. A l’Abuelo Cebolleta li encantava explicar batalletes. Tot el sant dia estava recordant la seva joventut i inflava el cap de fills i nets amb l’excusa del xoc generacional. Podia arribar a fer-se pesat. A Don Pelmazo, en canvi, no li feien falta motius especials per donar la tabarra a tothom. Garlava sense parar, sense aturador, un corcó, una autèntica llauna. És curiós i bonic comprovar que el pas del temps no només no fa envellir els personatges de ficció -en aquest cas dos espècimens de la gloriosa factoria del còmic Bruguera- sinó que els injecta poderosa actualitat, pervivència, nous sentits i motius d’existència i de metàfora.
Ja fa temps que un té motius per sentir-se una estranya i incòmoda barreja d’Abuelo Cebolleta i Don Pelmazo, un híbrid entre un nostàlgic i un pesat. Un nostàlgic que enyora aquells temps llunyans en què les persones miraven endavant quan caminaven pel carrer, un pesat que clama al cel per intentar que ens adonem del disbarat en què estem enfangats. Fa uns anys, l’octubre del 2016, la bonica ciutat de Sant Cugat va ser notícia per la iniciativa pionera d’instal·lar semàfors a terra amb la intenció de beneficiar aquelles persones que caminen mirant la pantalla del mòbil i creuen el carrer sense mirar el semàfor. Vaig haver de fregar-me els ulls per comprovar que no era una fake news, ni un titular d’ El Mundo Today o el Be Negre. Era veritat! Un ajuntament governat per persones adultes i intel·ligents implementava una mesura per a més glòria dels irresponsables, els alienats, els que fan una cosa malament i no només se’ls dona la raó sinó que se’ls proporcionen facilitats. Increïble.
La iniciativa de Sant Cugat, per sort, no ha tingut ressò en altres ciutats i pobles. O com a mínim no ens n’hem assabentat. Valgui aquest exemple de deliri total, d’anorreament del sentit comú, com a punta de llança d’una realitat present en què la tecnologia se’ns menja a passos agegantats. I fa por. Fa por perquè no és només que no puguem viure sense ella -són certament còmodes algunes de les prestacions que ofereix- sinó que ha esdevingut ja un substitut, un succedani, un placebo no només del consum cultural sinó de la capacitat d’atenció i concentració dels joves.
Tinc comprovat que és una qüestió física, irracional: la temptació de mirar el mòbil és més forta que qualsevol mètode persuasiu, qualsevol amenaça, qualsevol tàctica de distracció i entreteniment. No s’hi pot fer res. Ens és impossible deixar de consultar el telèfon durant porcions de temps raonablement curtes. Naturalment no he posat en pràctica cap experiment seguint un mètode científic homologat, però estic convençut que si algú ho fes -suposo que ja es deu haver fet- el resultat em donaria la raó. Addicció al mòbil? Totalment. Sense mitges tintes, sense emmascarar-ho.
Si algú troba normal que quan va al cinema a veure Han Solo un corol·lari de pantalletes il·lumini el pati de butaques, i fins i tot s’hi sent còmode, és urgent que s’ho faci mirar. Si algú troba normal que quan va a un museu ensopegui amb una visita escolar d’adolescents capbussats en el seu telèfon mòbil, i fins i tot s’hi sent còmode, és urgent que s’ho faci mirar. Aquestes persones que s’hi senten tan còmodes segurament trobaran arguments i motius per defensar que la precoç familiaritat dels joves amb la tecnologia posseeix virtuts en el terreny de la preparació laboral, la capacitació tècnica, la desimboltura informàtica i fins i tot l’estimulació cerebral i conductual. No ho nego. De fet, estic convençut que tenen raó. Però no és ni molt menys un botí suficient.
No pot justificar la creixent -més ben dit, galopant- depreciació de la qualitat del consum cultural. L’aborregament cada cop més sagnant. Hi ha persones que estan convençudes que mirar compulsivament l’Instagram és sinònim de llegir. Convençudes que els filtres -una de les més grans i falsàries impostures del nostre temps- d’aquesta mateixa xarxa social et converteixen en un consumat fotògraf.