Jaume Sisa: "Ningú em fotia cas i no aconseguia viure de la música"

BarcelonaQuants discos realment indiscutibles ha deixat la música pop en català els últims cinquanta anys? Es poden comptar amb els dits d'una mà –o de les dues si ens posem generosos–. Ningú s'atreviria a dubtar de Dioptria ni la seva transcendència. Tampoc es discuteix l'explosió transversal d'Els millors professors europeus. Ni per descomptat de Per al meu amic, Alenar o Alegria. Haver-n'hi n'hi ha, però poquets. Podríem dedicar un diari sencer a detallar-ne motius, però el fet és que quan un d'aquests en fa cinquanta, la celebració ha d'estar a l'altura. Aquest any se celebra el primer mig segle de l'àlbum Qualsevol nit pot sortir el sol, de Sisa, l'artista galàctic, el comptador d'estrelles, el músic sideral a qui aquest disc li va canviar la vida. I, de retruc, va canviar també l'esdevenir de la música del país.

Situem-nos al 1975, faltaven pocs mesos perquè morís Franco, encara que els joves l'havien superat feia temps. La revista Ajoblanco es publicava feia setmanes, Zeleste ja era oberta, a l'estiu es faria el primer Canet Rock i noms com l'Orquestra Plateria, Pau Riba, Ia & Batiste, Oriol Tramvia o el mateix Sisa formaven una nova generació nascuda des del subsol amb la idiosincràsia de voler fer net amb el passat. Era el temps de la contracultura. “Va ser un moment d'efervescència que no va durar massa, el de l'underground surrealista”, recorda Jordi Batista, de Màquina i Ia & Batiste. Una dècada abans, Els Setze Jutges havien revitalitzat l'escena catalana i l'havien polititzat, però els anys 70 eren el torn d'una nova camada, marcada pel traspàs de dècada, els aires revolucionaris i l'aparició fulgurant del Dioptria, de Pau Riba. “Bufaven aires de llibertat, i no tenia una explicació estrictament musical, sinó més aviat política”, aclareix Joaquim Vilarnau, de la revista Enderrock.

Com passa amb gairebé totes les coses bones, d'un principi van moure's pels marges, abans d'arribar al gran públic: “Érem intranscendents per les ràdios i et senties d'una minoria, però era la teva minoria. La gent s'escoltava el Serrat, La Trinca, Manolo Escobar, Camilo Sesto i una mica el Peret”, recorda Jaume Sisa. Però era evident que alguna cosa havia canviat: “L’escena devia estar en un punt madur i juganer. Ja havien traduït les influències anglosaxones i buscat les arrels del folklore català per començar a mirar en altres direccions”, afina el promotor Quique Ramos.

En aquest context, però, Sisa no acabava d'arrencar. Fill del Poble-sec i amb greus problemes de visió des del bressol –sumava 25 diòptries a cada ull–, el cantant va passar pel Grup de Folk i va debutar tot sol el 1968, amb 20 anys. A la coberta lluïa una cabellera afro extraordinària, però el que hi havia dins encara era millor, L’home dibuixat. Encara avui és una carta de presentació majúscula, una cançó surrealista i infecciosa a la vegada, un debut obertament pop que va començar a situar Sisa a lloc. Però res més que això pel que fa a transcendència, una cosa incomprensible escoltat amb cinc dècades de perspectiva. Temps després, el 1971, arribaria el seu primer elapé, Orgia, amb el qual tampoc va enlairar-se. “Estava molt amunt, per ser jove, però a la vegada molt avall, perquè em sentia fracassat i marginat. Ningú em fotia cas i no aconseguia viure de la música, que era el que jo volia”, explica Sisa, que havia acceptat una feina normal en una asseguradora. I llavors va arribar Qualsevol nit pot sortir el sol, el disc.

El millor estudi de Barcelona

Aquell àlbum era l'última bala, i va sortir bé. “Tenia assumit que potser havia de tocar només per a mi i els meus amics”, explica avui el cantant. El gran culpable que decidís tornar a l'estudi de gravació per intentar-ho una vegada més va ser Rafael Moll, que amb Víctor Jou, tots dos responsables de la Zeleste, acabava d'obrir un segell propi dins d'Edigsa, discogràfica responsable de Joan Manuel Serrat, La Trinca i Ovidi Montllor, entre d'altres. La instrumentació aniria a càrrec principalment del mateix Sisa i del pianista Jordi Vilaprinyó, mentre que Moll en va ser el productor, anys abans de treballar amb noms com Gato Pérez i El Último de la Fila. Qualsevol nit pot sortir el sol es va enregistrar a l'estudi Gema2, al carrer Sardenya, que en aquell moment era un dels millors de Barcelona. “Tenia una sala enorme on cabia una orquestra de vuitanta tios. Recordo que l'amo era un andalús molt simpàtic que es deia Ortiz que també es dedicava a la ramaderia de toros i que no entenia res del que jo feia. Tampoc li interessava”, rememora Sisa.

El 3 de maig del 1975, el dotze polzades es va presentar a Barcelona. A Zeleste, esclar. “No vaig tenir la sensació d'haver fet res especial ni extraordinari. Ha estat més un fenomen que s'ha anat fent gran amb el temps”. Tan gran que s'ha convertit en llegenda. L'àlbum era el resultat d'una ambiciosa mescla de gèneres, en què es trobaven espais per on ja havia transitat Sisa –cançó d'autor, folk dylanià– amb la modernitat –rock progressiu–, i que mesclava amb genialitat l'orquestra psicodèlica i cert esperit simfònic. Aquell còctel tenia per resultat una triple i: imbatible, irresistible i irrepetible. “Representa una fusió única de diversos elements de la cultura i contracultura catalanes dels 70. És un univers poètic màgic, molt personal, i en què musicalment barreja moltes coses”, diu la cantautora Ivette Nadal.

“No tinc ni idea de per què va funcionar tant. Va enganxar i encara no acabo d'entendre'n els motius”, explica Sisa. No és un disc gens excessiu, al contrari del Dioptria, que va sortir en dues parts. Aquest era curt, de només vuit cançons. De l'inici, amb El fill del mestre, al final, Qualsevol nit pot sortir el sol, hi havia una demostració contínua de la brillant capacitat narrativa i poètica de Sisa. L'exploració d'un món màgic, naïf, juganer i surrealista, que navegava per la fantasia i la tendresa mirant-se les estrelles des d'un apartament del Poble-sec. “Tot hi està reflectit. Sisa té una visió galàctica en què pots entendre l'Univers a partir d'una cosa molt petita, que un instant en una vida podria ser com una eternitat”, afirma l'escriptor Miqui Otero.

Avui dia, i amb el seu llegat en perspectiva, és molt fàcil reconèixer la genialitat d'aquest àlbum, però a l'època ja hi havia qui s'adonava que no era un elapé bo com qualsevol altre, sinó que era superior: “M'adono que estic davant un disc important. Sisa aposta per una poètica individual, narcisista, en la qual la memòria o el desig no marquen apostes civils o èpiques, sinó la precària afirmació d'un jo fràgil entre un nosaltres insuficient”, escrivia a El País Manuel Vázquez Montalban.

Una petjada galàctica

Tan important com Highway 61 Revisited per a la música nord-americana. Igual d'influent aquí com el Rubber soul al Regne Unit. En termes d'herència, la petjada de Qualsevol nit pot sortir el sol als Països Catalans és incalculable. “Veig que hi ha grups d'avui que potser m'han escoltat. A més, m'agraden molt”, diu Sisa quan se cita els Manel o La Ludwig Band. També hi ha, esclar, la connexió astronòmica amb Antònia Font, hereus en això de passejar-se per les estrelles, com Albert Pla, Quimi Portet i El Petit de Cal Eril, perquè sí algú en aquest país va inventar el pop metafísic és precisament ell: “És bonic que algú que ve de baix sigui qui artísticament hagi arribat tan amunt. Sisa és el visionari més gran de la història de la música catalana”, diu Miqui Otero.

La realitat és que la llista de bandes que han reconegut la seva influència és rica i plena. De Joan Colomo a Mishima, Tarta Relena, Joan Garriga o Maria Rodés. Alguns van participar en l'homenatge que se li va dedicar el juliol del 2022, coincidint amb el dia que l’Ajuntament de Barcelona va anunciar que li atorgaria la Medalla d’Or al Mèrit Cultural.

Els exemples de l'enorme llegat d'aquest disc dins la cultura popular catalana són incontestables. Hi ha una web d'actualitat musical que es diu Qualsevol nit, nom gens casual. I una gran campanya a favor de l’acollida de refugiats que s'anomenà Casa Nostra Casa Vostra. Tampoc és casual. Un meravellós duet d'indie folk psicodèlic vigatà es deia igual que la tercera cançó del disc, Germà aire. “Recordo trobar un casset de la meva mare per casa i posar-lo al walkman, entre Ramones i Lou Reed. Quan el vaig escoltar per primera vegada vaig pensar que hi havia alguna cosa realment interessant de la nostra cultura”, recorda Luca Masseroni, cantant de Germà Aire, avui dia sense activitat després de tres àlbums excel·lents. El lleidatà Jordi Gasion també fa un parell de dècades que fa discos sota el pseudònim d'El Fill del Mestre, inspirat en el tema que enceta l'elapé de Sisa.

A banda d'una reedició, que publica el segell Satélite K aquest hivern i que consta d'una edició limitada de 250 elapés amb una nova versió remasteritzada, Ivette Nadal està preparant un espectacle que s'estrenarà al Barnasants, Ivette Nadal canta als galàctics, en què reinterpretarà l’univers de Sisa i Riba.

Jaume Sisa mai s'hi ha vist massa bé, ni pel que sembla tampoc va ser conscient de la magnitud del que havia fet quan va enregistrar aquest disc, però el cas és que va obrir una porta que s'ha mantingut ben oberta durant mig segle. “Juntament amb Pau Riba, ha estat el nostre Dylan. Ha fet una postal de cada frase”, diu Joaquim Vilarnau. Sortosament, el seu viatge no va acabar el 1975, perquè darrere de L'home dibuixat i Qualsevol nit pot sortir el sol vindrien altres àlbums i cançons apoteòsiques: Catedral, La nit de Sant Joan, La màgia de l'estudiant, Malalts de cel o la seva col·laboració amb Melodrama. I molts d'altres. A Sisa no te l'acabes mai.