Un jeroglífic amagat entre les tecles: l'enigma del piano de la família Planas
La meva tia va morir el mes de febrer passat. Es va casar el maig del 1964 i durant uns anys es va dedicar a fer classes de piano a nens i nenes que volien començar a familiaritzar-se amb l’instrument. Les obligacions familiars que tothom esperava que complissin les dones de la seva generació la van fer abandonar aquesta feina que tant li agradava, però la música va continuar sent per a ella un motiu de gaudi, fins i tot quan la demència causada per l’Alzheimer ja era molt acusada. Amb els anys i per culpa de la malaltia, el piano va emmudir. Ara, la meva filla ha heretat el seu piano. El van arribar a tocar juntes, a quatre mans. Un vídeo gravat amb el telèfon ha immortalitzat aquell moment.
La sacsejada que ha patit el piano durant la mudança, un vell Maristany molt ben cuidat, ens ha descobert històries amagades entre les tecles. I no en un sentit metafòric, sinó literal. Només aixecar la tapa frontal, al costat de l’últim la, hi va aparèixer una petita nota manuscrita de la meva tia. Sota el nom de la meva filla hi havia escrit el títol de les dues peces que havien tocat, segurament pensant que així no se n'oblidaria. La chocolatera i Sonrisas y lágrimas posa al paperet. Es referia a Do-re-mi, la cançó que, a la pel·lícula, Sor Maria utilitza per ensenyar a cantar als fills del capità Von Trapp. Aquell record demostrava la importància que aquell moment havia tingut per a ella.
El piano de paret, gràcies a la diligència d’uns xicots experimentats, va sortir ventre amunt pel balcó d’un quart pis i va viatjar més d’un centenar de quilòmetres. Després de reposar unes quantes setmanes a la seva nova casa, el va visitar un afinador. “Busca un bon expert que no només sàpiga afinar pianos nous, sinó que també entengui de pianos antics”, em van aconsellar. I els algoritmes em van portar a conèixer en Jordi Marco Collell, la tercera generació d’afinadors i reparadors de pianos de Collell Afinadors. Més enllà de les exigències acadèmiques que demana la feina, en Jordi es va criar entre pianos i va aprendre l’ofici de l’avi i de la mare. Ella continua en actiu, però en Jordi es fa càrrec del negoci. Màxima formalitat i la sensibilitat pròpia de qui té uns coneixements que van més enllà de la tècnica. Tracta el piano amb la mateixa saviesa que els millors metges apliquen als seus pacients. No és només una qüestió d’oïda, sinó també de saber tractar l’instrument. Per les seves mans ha passat un piano d’Elton John i un altre d’Alicia Keys. En Jordi, veient l’interès que despertava la seva feina, ens va convidar a comprovar la primera tecla del piano de la meva tia perquè, antigament, el primer afinador signava a la fusta. Més enllà del codi escrit amb llapis que identificava l’instrument hi vam descobrir tres curiositats més. Per una banda, el nom del meu avi, que es va revelar com el comprador: “Sr. Planas”. Després, la data de l’adquisició: “5/64”. Vam entendre, doncs, que aquell piano va ser un regal de casament que el meu avi Joan –que també tocava el piano– va fer a la seva filla Maria Mercè, la meva tia. I, finalment, un joc inaudit. El primer afinador signava amb un jeroglífic. Un cor, una R majúscula i unes ales. Corrales! En Jordi, coneixedor de les nissagues de l’ofici, va confirmar la solució. “I tant, en Corrales!” Només cal una cerca ràpida a internet per descobrir que l’empresa, Corrales Pianos, també continua amb la quarta generació. Tenint en compte l’edat del piano, probablement va ser en Raimon Corrales, el fill del fundador, qui, amb una discreció juganera, va deixar el seu segell amb aquell simpàtic enigma.
Els instruments, encara que portin anys de silenci, mantenen el rastre de les persones que els han tocat i més enllà de fer música ens expliquen petites històries que no sabíem.