Per què John Galliano va acabar sent filonazi?
"M’encanta Hitler. La gent com vosaltres seria morta avui en dia. Les vostres mares, els vostres avantpassats... haurien mort gasejats." Això és el que el dissenyador de moda John Galliano, greument perjudicat per l'alcohol i les drogues, va etzibar el 2011 a una parella en un restaurant. No era la primera vegada que baralles amb insults antisemites i proclames filonazis acompanyaven al creador gibraltareny. Galliano, finalment, va ser condemnat a pagar 6.000 euros, a més de les costes del judici. Però la conseqüència més dura va ser que el seu prestigi va precipitar-se i la casa Dior va acomiadar-lo com a director creatiu, després de 14 anys d’èxits, col·leccions emblemàtiques i d’elevar la imatge de la casa i el món de la moda fins a cotes poques vegades vistes. Però, sent indubtablement un dels millors creadors de moda de tots els temps, per què va acabar immers en unes situacions tan lamentables?
El primer dels condicionants té a veure amb les seves circumstàncies personals i el seu estat emocional. Procedent d’una família humil, de mentalitat tancada i deixos autoritaris, va patir una infantesa i adolescència captives de la intolerància, els maltractaments i la rigidesa, amb l’afegitó de l’homofòbia que va suportar a l’entorn escolar, que li deixarien una necessitat crònica de fugida i evasió. El segon té a veure amb la gestió de l’èxit i que difícil és mantenir els peus ben arrelats, quan l’elitista i exigent món de la moda t’eleva a la categoria de semideu. Molts han atribuït a Galliano el complex de Napoleó, al compensar una baixa autoestima amb una actitud d’autodefensa despòtica, tirànica, agressiva o megalòmana. Ben segur que no va ser fàcil que el món de la moda parisenca acceptés de bon grat un noi no francès d’orígens humils.
Però, sortint del prisma individual i abraçant un condicionant més sectorial, és digne d’anàlisi la pressió i l’exigència a voltes deshumanitzada que caracteritzen la professió del dissenyador d’elit. De fet, coincidint amb el gir neoliberal de la dècada dels 80, es va donar un canvi radical en la moda, quan un bon nombre de cases històriques, dirigides encara pels fundadors, van esdevenir empreses globals gestionades per magnats dels negocis sense experiència en moda. L’artífex d’aquest canvi va ser Bernard Arnault, un empresari també aliè a aquest camp, que va anar absorbint sense pressa però sense pausa la majoria de les grans firmes, per monopolitzar el sector sota un gran conglomerat, el grup LVMH. Amb aquest canvi de paradigma, la moda i la creativitat –així com l’experiència, la qualitat, la tradició o l’artesania– van quedar en segon terme i el que importava era el soroll publicitari i els comptes de resultats, des d'una visió molt més capitalista de la disciplina. El luxe va deixar de restringir-se a una elit per conquistar la classe mitjana i, en conseqüència, l’atenció del que és el producte es desviaria al que representa. Clarament, un gir que va carregar la feina dels dissenyadors d’una duresa difícil de gestionar, a jutjar per l’alt grau de depressions, ansietats, addiccions i suïcidis que van començar a succeir-se, entre els quals hi ha la mort d’Alexander McQueen.
El documental recentment estrenat a la plataforma Filmin, Auge y caída de John Galliano, explica com el creador va arribar tan a prop del sol que va acabar cremant-se les ales. Una personificació del mite d’Ícar fonamental per comprendre la moda del tombant de mil·lenni. Però compte, que aquest documental té rerefons. El 2011 el grup LVMH, en acomiadar Galliano, va perdre un dels seus mascarons de proa més importants. Quina casualitat que ara hi hagi diverses vacants per cobrir en direccions creatives del grup, quan s’estrena aquest documental que clarament neteja la imatge del dissenyador. Un documental que ens fa plantejar els límits de la política de la cancel·lació i si, en definitiva, es pot separar la vida d'un autor de la seva l’obra.