Kirsten Dunst: "És bo envellir perquè simplement t’importa menys el que la gent pensi de tu"

L’objectiu principal de Kirsten Dunst durant el seu vol cap a Itàlia era dormir profundament a l’avió i beure’s un còctel Bellini a l’arribar. Tota la resta ho considerava un extra, però aquests extres van ser significatius. Dunst viatjava a Itàlia per participar en el Festival Internacional de Cine de Venècia, on s’estrenava The power of the dog, la nova pel·lícula de Netflix dirigida per Jane Campion que compta amb una de les millors interpretacions de l’actriu, de 39 anys. Hi va arribar l’últim dia d’agost, després de mesos a casa criant un fill acabat de néixer i tot un any reclosa per la pandèmia.

Així que us podeu imaginar com es va sentir Dunst quan va baixar de l’avió, va pujar en una embarcació al capvespre i es va dirigir al seu hotel amb les llums de Venècia guspirejant a l’horitzó. Mentre assimilava tot això, l’actriu va començar a plorar: un dia sencer de viatge en avió, quatre mesos sense dormir cuidant un nadó i la ciutat més bonica que hagis vist mai pot provocar aquest efecte.

Les següents quaranta-vuit hores van ser un bullici. Dunst va intentar recuperar-se del jet-lag i va passar l’estona a la piscina de l’hotel, on va beure Bellinis amb el seu germà mentre observava nedar vells italians adinerats. L’endemà, Dunst es va posar un vestit d’Armani Privé que la feia sentir a prova de bales i va acompanyar la directora de la pel·lícula, Jane Campio, i el protagonista, Benedict Cumberbatch, a l’estrena a la Sala Gran.

Quan es va acabar la projecció, el públic va ovacionar The power of the dog durant uns quants minuts, i Campion i el seu elenc van lluir grans somriures. Les coses no podien haver sortit millor.

“Estava tan feliç i emocionada per l’experiència”, em va dir després, “amb un esgotament intern paralitzant”. Fins i tot quan somriu, Dunst pot suggerir que hi ha alguna cosa molt més complicada sota la superfície. Aquest do li ha estat útil a The power of the dog, basada en la novel·la de Thomas Savage i protagonitzada per Cumberbatch en el paper de Phil, un sàdic propietari d’un ranxo a la Montana de 1925. Durant tota la seva vida, el Phil ha mantingut el seu germà gran, el George (Jesse Plemons), sota el seu jou, però quan el George coneix la melancòlica Rose (Dunst) i es casa amb ella de manera impulsiva, el Phil es molesta amb la intromissió d’aquesta dona i es proposa destruir-la.

The power of the dog és el primer llargmetratge de Campion en més d’una dècada i es perfila com la pel·lícula més aclamada de la directora des d’El piano (1993), però també és l’últim exemple d’una de les reinvencions més notables d’una carrera a Hollywood: després d’anys de ser cridada a projectar una dolçor rossa i ingènua, Kirsten Dunst s’ha convertit en una de les nostres principals cronistes de la desesperança.

Pensem en Melancolia, en la qual la depressió de Dunst aconsegueix nivells apocalíptics fins i tot abans que el món arribi a un final violent, en la manera en què les seves frases humorístiques tenen un fibló amarg en l’aparentment romàntica Comiat de soltera o en El seductor, de Sofia Coppola, amb Dunst alimentant una solitud tan privada que et sents com un intrús només contemplant-la. Fins i tot en el seus projectes televisius, a Fargo i a Becoming a God in Central Florida, Dunst interpreta personatges amb un alt nivell de comèdia i s’assegura que sempre operin des de la decepció real i profunda. Ella ha sentit aquestes coses abans, i fa que tu també les sentis.

Uns dies abans que Dunst volés a Itàlia, vaig visitar-la a casa seva, una casa estil ranxo a Los Angeles, on em va obrir la porta principal amb el cabell ros recollit darrere de les orelles i carregant un nadó d’un volum considerable.

“Aquest és el nouvingut, el Gran Kahuna”, va dir, mentre em presentava el seu fill de quatre mesos i vuit quilos, el James Robert. “És un àngel, però és un àngel afamat i un àngel que pesa”.

El James és el seu segon fill amb en Jesse Plemons, el coprotagonista de The power of the dog. Els dos actors es van conèixer el 2015, quan van ser escollits per ser parella a la segona temporada de Fargo. Durant els últims mesos, Plemons ha estat absent a causa del rodatge del drama de Martin Scorsese Killers of the Flower Moon, i cada vegada que el seu fill es despertava, gairebé sempre Dunst se n’havia d’encarregar tota sola. “Estic molt cansada, no he dormit una nit sencera durant quatre mesos”, va comentar mentre ens traslladàvem al pati del darrere. “També m’ha sortit un tic a l’ull”. Dunst va deixar escapar una rialla. “Sí, estic en una situació molt especial”.

Una connexió privada

Dunst té una connexió privada amb el públic que resulta igual de directa que quan parla amb algú a la vida real. Quan conversa és sincera i franca, com el tipus d’amiga que et diria la veritat si vestissis alguna cosa horrible. Ha passat més d’un any i mig des de l’última vegada que va actuar i se sincera sobre la fascinació de tot aquest temps d’inactivitat: “Hi ha una part de mi que pensa: «He fet tot això durant molt de temps. Quan podré relaxar-me?»”

Per altra banda, no hi ha gaire temps per relaxar-se quan estàs criant dos nens petits. Mentre parlem, el fill gran de Dunst, l’Ennis, de tres anys, treu el cap al pati. “Hola, Bubba”, diu Dunst amb dolçor. “Ai, que estàs enfadat?” L’Ennis es fa l’ofès: no vol anar a classe de natació perquè l’instructor l’ha obligat a posar el cap sota l’aigua. Dunst es gira cap a mi, aixecant una cella. “Això és el que passa quan fas una entrevista a casa”, assenyala.

A l’edat del seu fill Ennis, Kirsten Dunst -que va néixer a Point Pleasant, Nova Jersey, i era filla d’un executiu de serveis mèdics i una assistent de vol- va començar a fer de model. Als 8 anys, ja havia aparegut a La foguera de les vanitats i en un curtmetratge dirigit per Woody Allen. “Està clar que hi havia alguna cosa vella dins meu que em donava alguna cosa més que el típic actor infantil d’anuncis”, assenyala.

Als 10 anys, aquesta ànima vella la va ajuda a aconseguir el paper d’una xucla-sang precoç a Entrevista amb el vampir, però després, mentre vivia als apartaments Oakwood de Los Angeles -una comunitat on viuen majoritàriament nens actors i els seus pares que actuen com els seus agents-, una altra nena es va enfrontar a ella a la piscina i li va anunciar que, segons el seu agent, seria la següent Kirsten Dunst.

Vaig tenir les eines per dir: “Això és una bogeria”, diu Dunst. I durant els anys següents, fins i tot mentre sortia en pel·lícules d’alt nivell com Mujercitas, Jumanji i Triunfos robados, Dunst estava decidida a dur una vida normal, amb una experiència escolar normal i uns amics normals. “Sempre vaig sentir que era patètic estar capficada en mi mateixa”, diu. “Probablement em vaig infravalorar més a secundària perquè no volia que ningú es fiqués amb mi”.

Però a Hollywood res és normal, i si hi has estat treballant des que eres una nena, ho portes amb tu d’una forma que pot resultar difícil d’entendre.

Als seus vinti-i-llargs, quan va acabar tres pel·lícules de Spiderman, Dunst va començar a sentir-se buida. Tot i que havia trobat una companyia important en Sofia Coppola, que va explorar els vessants subversius de la imatge de rossa ingènua de Dunst amb Les verges suïcides i Maria Antonieta, els rodatges que la satisfeien de veritat eren escassos i molt distanciats entre sí. Actuar ja no li donava alegria; amb massa freqüència la feina de la seva vida s’havia convertit en una tasca tècnica amb la qual no sentia cap connexió. El 2008, després d’ingressar en un centre de rehabilitació a Cirque Lodge per tractar la seva depressió, Dunst es va adonar que la seva professió de nena havia afectat la seva personalitat d’adulta.

“Durant molt de temps mai em vaig enfadar amb ningú”, diu. “Només m’empassava moltes coses. Quan estàs al plató és actuació i és agradable. En un moment donat, has d’enfadar-te, i crec que això acaba per acumular-se dins teu. No pots sobreviure així. El teu cos t’atura”.

Per això, després d’entrar als trenta-i-llargs i treballar durant els últims anys amb la professora d’actuació Greta Seacat, Dunst ha trobat una nova connexió catàrtica amb la seva feina: vol agafar totes les dificultats que la gent reprimeix i deixar que les veiem en les seves interpretacions.

“D’això hauria de tractar-se l’actuació”, conclou. “Aquestes són les interpretacions que m’encanten, les que són més reveladores sobre els éssers humans i les coses més dures que experimentem a la vida”.

És el que volia aportar a la Rose de The power of the dog, que està tan sotmesa als abusos del Phil que al final ja no pot saber si val res. “Sento que aquesta és una part de la jove Kirsten que havia de repetir”, diu. “I aquest no és un lloc on realment vulgui viure, però per al paper has de fer-ho”.

Dunst evitava a Cumberbatch al plató de Nova Zelanda i sovint es quedava en silenci durant les hores prèvies al rodatge. “Per a la Rose és difícil vocalitzar”, va dir. “No parlava amb ningú, de manera que el primer que pronunciava em posava nerviosa i rara, i em sentia com un peix fora de l’aigua”.

Però Kirsten Dunst no és el tipus d’actriu a qui li agradi endur-se aquest tipus de coses a casa, sobretot perquè hi havia el seu coprotagonista. “El Jesse i jo hem tingut la sort de fer una pel·lícula junts”, va dir. “Ens teníem l’un a l’altre durant tot el procés, per riure i queixar-nos”. I per a una actriu tan compromesa amb els moments baixos d’un personatge, era important no pensar massa en les coses que serien millors si simplement se sentissin.

“No tinc por mentre actuo ”

“És bo envellir perquè simplement t’importa menys el que la gent pensi de tu”, diu. “No tinc por mentre actuo, i això és el més alliberador. Això va passar després del meu primer fill: tens aquella actitud de posar totes les fitxes sobre la taula, perquè ¿quin sentit té no fer-ho?”

Dit això, hi seguei havent la molesta sensació que els seus assoliments més recents puguin haver passat desapercebuts. Fins i tot Coppola ho creu, i ho va escriure en un correu electrònic: “És la millor actriu de la seva edat (esclar que és la meva preferida!), però crec que no està tan reconeguda com hauria d’estar-ho”.

És possible que això canviï amb The power of the dog, que ha estat àmpliament assenyalada perquè Dunst aconsegueixi la seva primera nominació a l’Oscar. Però independentment que això passi, l’actriu em diu que per fi està en pau amb el seu lloc a Hollywood.

“Sento que he treballat prou i prou durament, i no passa res si no li agrades a la gent”, diu. “He fet molt, i m’agraden les pel·lícules en les quals he participat. Crec que és una gran fita que t’agradi alguna cosa en la qual has participat. No sé si la gent se sent d’aquesta manera gaire sovint”.

Hores després de l’estrena a Venècia de The power of the dog, Dunst, Campion i Cumberbatch van volar a Colorado per promocionar la seva pel·lícula al Festival de Cine de Telluride. Després d’això va tornar a casa, a Los Angeles, i va tornar a ser mare a temps complet.

L’endemà ens vam posar al dia en una videotrucada. “Quan vaig entrar per la porta era com si allò no hagués passat”, va dir. Així és com em vaig sentir: soc a casa de nou, i de tornada a la realitat dels vòmits a la brusa”.

El Gran Kahuna havia dormit al seu llit la nit anterior i cada una de les seves petites i amoroses puntades de peu li va administrar una espècie de cop de realitat. “Passes de «Ostres, glamur, m’estic pentinant i maquillant» a «Encara no m’he rentat les dents», diu. “He tornat al meu estil de vida grunge!”

Copyright The New York Times