Diana Spencer condueix, amb la mirada perduda, pels camins que l’han de portar al castell de Sandringham, on la família reial, la seva família, l’espera per passar els dies de Nadal plegats. No té el cap a lloc, només pensa en els seus fills i en la seva dissort, no té cap ganes de fer el paperot un any més. Els regals, les fotos oficials, el protocol, la genuflexió... Ja fa temps que tot això li importa un rave. Condueix d’esma, es perd, demana ajuda als pagesos i als conductors que troba pel camí. Descobreix per atzar el camp amb l’espantaocells que va ser tan important en la seva infància. La càmera de Pablo Larraín s’encasta als morros de Kristen Stewart, veiem la seva mirada perduda, el caminar dubitatiu, el cap perdut, la més profunda i dolorosa infelicitat. Són les primeres escenes de Spencer, la pel·lícula sobre un cap de setmana en la vida de Diana Spencer, condemnada a ser Lady Di, a qui anomenaven la Princesa del Poble tot i que ella només volia ser la mare dels seus fills. Es va casar per amor però de seguida va veure que la vida se li escapava, que tot allò era una gàbia d’or, un teatret de mentides, de dobles vides, una garjola d’on era quasi impossible escapar-se. D’això tracta aquesta pel·lícula, i quina sort poder comptar amb una actriu en plenitud, sobrada de recursos expressius, capaç, amb tan sols una postura del cos, d’expressar tot el dolor que impregna el seu fascinant personatge.

La vida de Lady Di ha fet córrer rius de tinta, en vida seva, per descomptat, i després de la seva mort prematura, el 31 d’agost del 1997 sota un pont de París fugint dels paparazzis que la martiritzaven. Aquests rius de tinta s’han convertit darrerament en rius de ficció, en imatge en moviment. “Una sobredosi”, suggereix l’expert de Variety Peter Debruge. El film Diana (2013), de l’alemany Oliver Hirschbiegel, amb la gran Naomi Watts de protagonista, narra els dos últims anys de vida de la princesa, i no ha passat a la història ni consta que perduri a la retina ni a la memòria de gaires cinèfils. En canvi, sí que la creació d’Emma Corrin a la quarta temporada de The Crown ha despertat notables adhesions. S’està rodant la cinquena temporada i ja han circulat fotos d’Elizabeth Debicki lluint el famós “vestit de la venjança”, anomenat així perquè va ser l’escollit per a la festa benèfica als jardins de Kensington la mateixa nit del 1994 que el món sencer va veure Carles d’Anglaterra per televisió confessant l’adulteri amb Camilla Parker-Bowles. “¿Com t’enfrontes a un paper tan exigent, amb tant imaginari adherit, amb tantes i tantes suspicàcies incrustades?”, li pregunta tothom a Kristen Stewart. Ella respon sense embuts, sense vacil·lar: “Amb tota honestedat, sense parafernàlies, fent una creació el màxim d’ajustada, de mesurada, de natural”. Ho explica al mitjà digital Insider amb motiu de la imminent estrena de Spencer. La vida privada de Stewart és un caramel massa llaminer perquè alguns periodistes es resisteixin a fer paral·lelismes entre la seva realitat i la de Diana. El més evident dels paral·lelismes és haver de portar un grapat de fotògrafs enganxats com paparres a l’esquena cada vegada que surt a passejar amb les seves parelles, siguin homes o dones, ja que la bisexualitat de Stewart és de domini públic. “No, ella es dedicava a coses molt diferents de les meves, o sigui que pots estalviar-te aquestes comparacions. Ja n’he parlat massa vegades, d’això, o sigui que pots buscar aquesta merda a Google”, resposta clara i contundent, també a Insider.

El seu paper a Spencer fa pensar de seguida en un altre biopic recent que també ha protagonitzat. Esclar que ni el film que avui ens ocupa ni tampoc Seberg són biopics convencionals ni ortodoxos, són més aviat trossos de vida i alhora al·legats feministes, reivindicacions fílmiques de dues personalitats tan fortes i tan maltractades com Lady Di i Jean Seberg. No és casualitat que el rostre i la magnètica presència de Stewart estiguin al darrere de les dues creacions. Va ser precisament amb la seva interpretació de la mítica actriu francesa, boicotejada, silenciada i perseguida pel govern dels EUA pel seu suport al moviment dels Panteres Negres, que Stewart va decidir-se a agafar el toro per les banyes i parlar obertament sobre ella mateixa, sobre qui era, què s’esperava d’ella i en què no estava disposada a claudicar. L’entrevista que va concedir durant la presentació del film al festival de Venècia del 2019 és extremadament eloqüent: “Sempre he volgut gaudir de la meva vida. I això ha prevalgut sobre protegir la meva vida, perquè protegint-la l’estava arruïnant. No podia sortir de casa amb la persona amb qui estava ni podia parlar-ne en una entrevista. M’havien educat amb una mentalitat antiga, de la vella escola. I tu el que vols és conservar la teva carrera, el teu èxit i la teva productivitat. I t’adones que hi ha gent al món a qui no li agrades, a qui no agrada que tinguis cites amb noies, i tampoc agrada que no t’identifiquis com a lesbiana però que tampoc t’identifiquis com a heterosexual. La gent vol saber coses de tu, així que no pots evitar preguntar-te qui cony ets”. I la reblada del clau és antològica: “Em van recomanar que, si volia fer-me un favor -el favor consistia en no anar en públic donant la mà a la meva xicota- podria aparèixer en una pel·lícula de Marvel. Jo no vull treballar amb gent així”.

No costa entreveure en les seves clares i amargues paraules un fil de connexió entre la Stewart del present i la del passat, la Bella Swan, la noia de divuit anys convertida en estrella, en ídol de milions d’adolescents a tot el món per obra i gràcia de la saga Crepuscle, que entre 2008 i 2012 va colonitzar el subconscient crispeter i el box office de tot el món. Són aquests els anys en què cal situar la mentalitat “de la vella escola” a què es refereix Stewart, quan el conte de fades proclamat per la saga vampírica cristal·litza i es fa realitat: ella i Robert Pattinson traslladen el seu amor de la pantalla a la vida real. Costa imaginar una campanya de promoció més fructífera, oi? El seu camí, però, se’l llaura per altres bandes. El camí que la porten a protagonitzar On the road (2012), l’adaptació que Walter Salles fa de la mítica i fonamental novel·la de Jack Kerouac. El camí que la porta a decidir que una estrella adolescent pot madurar, nedar contra corrent, ensenyar el seu cos sense pudor a les pel·lícules que decideix acceptar. Així apareixen els seus dos treballs amb Olivier Assayas: Viatge a Sils Maria (2014) iPersonal shopper (2016), que fonamenten la personalitat fílmica i artística triada per Stewart, el cinema d’autor, la qualitat, els papers complexos, disruptius, inesperats. Si tries camins de qualitat és possible que et condueixin a confluir amb els camins de Woody Allen. Això passa el 2016 quan protagonitzaCafe Society, lànguida, trista, romàntica i fatalista història d’amor. Un camí, aquest seu, que quan convingui es pot tenyir també de frivolitat, no cal que sigui necessàriament refractari a divertiments com Els àngels de Charlie (2019), blockbuster amb totes les de la llei. Amb la mateixa facilitat que es posa el vestit d’àngel pop s’enfunda els millors modelets i fa espurnejar les colònies de Chanel i Balenciaga en les seves milionàries campanyes de publicitat. Kristen Stewart, trenta-un anys, les idees clares, les decisions que li dona la gana prendre, les justes concessions. Ha sigut Jean Seberg i ara és Diana Spencer, dues dones que van haver d’amagar-se, que van patir un dolor somort, silenciat, terrible. Pura coherència dins la seva manera d’entendre la vida i el cinema. Stewart no es perd pel camí que l’ha de portar al castell.