Pol Casellas: "Viure a Barcelona és una estafa, però ens atrapa i volem seguir vivint-hi"

BarcelonaPol Casellas (Barcelona, 1995) és arquitecte, però és conegut sobretot per la feina que fa a les xarxes socials en les quals explica històries desconegudes, curioses i sorprenents de Barcelona. La seva passió per l'urbanisme, l'arquitectura i la ciutat que el va veure néixer el va portar a engegar aquest projecte sense més pretensions que la de compartir coneixement, però que ha acabat tenint un èxit que encara el sorprèn a ell mateix i que l'ha portat a publicar el seu primer llibre, La Barcelona impossible (Rosa dels Vents).

Quan vas començar a fer aquesta tasca de divulgació a les xarxes?

— Fa dos anys, el febrer del 2024, i vaig començar perquè sentia que hi havia molt a explicar de Barcelona i que no s'explicava, des de tota la burrada d'equipaments municipals que hi ha –i que molts són edificis històrics i que tenen molta història– a històries de barris o del centre de Barcelona. Tampoc es tractava moltes vegades de descobrir un gran secret, sinó d'explicar històries pròximes, però com que Barcelona és tan gran, moltes vegades coneixem només les de la nostra zona. Volia que els barcelonins tinguessin un lloc on aprendre sobre la seva ciutat.

Quins temes són els que més t'agrada tractar?

— A mi m'agrada molt tot el tema transport, infraestructures... I sempre que parlo de qüestions com el metro o els trens genera bastant d'interès. Suposo que és perquè és una cosa que utilitzes cada dia i et fa gràcia que t'expliquin coses que no sabies.

T'agrada això de plantejar el contingut com a històries secretes que poca gent coneix?

— Intento fugir una mica de la fórmula "sabies que..." o "coneixes aquest secret?". Tot i que ho vaig fer una mica al principi. Sempre intento fer una primera pregunta que generi interès, una mena de pescaclics inicial, però el meu contingut sempre vull que sigui una cosa seriosa, amb una base rigorosa. Per a mi això era important. Al final, jo soc arquitecte, i l'arquitectura normalment quan s'explica amb referents, explicant la història, resulta que les coses tenen un per què. Sempre hi ha tot un context social, polític, que cal tenir en compte a l'hora d'explicar i sempre s'ha d’intentar fer divulgació des del màxim rigor i també des d'una neutralitat que intento que sigui bastant ajustada.

—

Això sorprèn bastant a les xarxes, en un moment en què hi ha molta gent compartint contingut sense cap mena de rigor i amb zero neutralitat, més aviat al contrari, fomentant la polarització.

— Això sí que ho veig, que la gent tendeix a la polarització. Em passa quan tracto algun tema on potser sí que em posiciono una mica més, o és més controvertit, i veus que reaccionen com si hi hagués dues bandes. Amb temes com el tramvia, per exemple, on la ciutat està molt dividida, ho veus. Jo sempre intento argumentar al màxim. No m'agraden els debats estèrils. Vull que la gent vingui a les meves xarxes per informar-se. A les xarxes hi ha molt rebombori i més en aquest moment, amb debats i esbroncades, i un ambient que no ajuda a aprendre.

Com a coneixedor de Barcelona, què creus que és el millor de la ciutat?

— La diversitat que té. Tant d'urbanística, com de barris. La diversitat de gent, la diversitat cultural... aquesta pluralitat que crec que sempre ha fet que Barcelona vagi creixent i vagi sumant i que, si no la tingués, faria que fos una ciutat molt avorrida. No tindríem aquest valor afegit d'agafar el metro, fer dues estacions, i estar en un lloc completament diferent d'on estaves abans. I, per a mi, això és molt bonic.

I el pitjor?

— El pitjor, jo crec, i el tema central, és com de difícil s'està tornant viure a Barcelona. El problema dels elevats preus dels lloguers, la desaparició del comerç de barri... Jo a vegades dic que viure a Barcelona és una estafa, però ens atrapa i volem seguir vivint-hi. Jo tinc trenta anys i recordo la ciutat de quan jo era petit, la dels 90, i veig que es va perdent. Anar a caminar pel centre, una cosa que jo feia amb els meus pares quan era petit, ara quasi no es pot fer. Abans hi havia esdeveniments on hi havia gent de Barcelona, els comerços eren de tota la vida, i ara tot això es va diluint. Però segueixo vivint aquí perquè m'agrada, he crescut aquí, em semblaria una renúncia personal haver de marxar. Si un dia passa, donaré la ciutat per perduda.

Ara mateix treballes d'arquitecte?

— Sí, ara treballo en una promotora en el sector de project management, que és una altra derivada de l'arquitectura. Compagino aquesta feina amb la tasca de divulgació a les xarxes. Intento trobar l'equilibri entre una feina i l'altra i el temps lliure i no morir en l'intent.

T'agradaria poder viure només del que fas a xarxes?

— Doncs és una pregunta que em faig moltes vegades. Fer aquest salt al buit em fa dubtar. Em fa una mica de por. Crec que la clau seria poder-ho compaginar amb altres col·laboracions: televisió, diaris... no dedicar-me només a les xarxes perquè crec que poca gent en pot viure al 100%.

T'has plantejat mai fer el contingut en castellà?

— Fa temps, amb la meva companya de pis, vam començar a fer un pòdcast en castellà. Els dos parlem català sempre i ens va semblar absurd. Ho vam fer per arribar a més gent, però ens vam adonar que era absurdíssim, perquè parlàvem de les nostres vides i no tenia cap sentit fer-ho en castellà. I llavors, quan vaig començar aquest projecte vaig tenir clar que si volia parlar de Barcelona i la llengua de Barcelona és el català, això s'havia de fer en català. Em molesta a vegades que hi hagi contingut sobre Barcelona que t’explica algú que no és d'aquí, perquè llavors no ho explica bé. Hi ha molts creadors de contingut en català que diuen que fer contingut en aquesta llengua és un acte polític. Queda clar que en castellà pots arribar a molta més gent, però si el contingut és de Barcelona, i el públic que vull arribar és la gent que viu aquí, per què ho hauria de fer en castellà? Hi ha continguts que potser sí que ho justifiquen, però en el meu cas també ho podria fer en anglès, no? I llavors sí, arribaria a tot el públic expat i a tot el món, però no m'interessa perquè crec que les històries que explico són molt locals i perdria el sentit.

Quins són els teus referents?

— Quan pensava en aquest projecte partia de referents més de premsa escrita, de gent que escriu columnes com Xavi Casinos o Lluís Permanyer. La meva idea era creuar una mica aquest perfil més tradicional amb el de creador de continguts a les xarxes socials.

Hi ha algun racó de Barcelona que t'agradi especialment?

— A mi m'agrada molt la Biblioteca del Dipòsit de les Aigües de la Pompeu Fabra, al campus de la Ciutadella. No és fàcil entrar-hi, mai hi trobaràs turistes, és tranquil. És un lloc que m'agrada molt, perquè hi ha una calma increïble. I un altre racó que m’agrada és el centre municipal de Vela perquè jo sempre he navegat i allà, tot i estar al mig de la platja, sempre hi ha molta calma. És com la porta d'accés al mar, que seria el meu lloc preferit de Barcelona. En canvi, el que menys m'agrada et diria que és plaça Espanya. No m'agrada gens, em sembla un lloc molt inhòspit. És com una rotonda gegant. No hi ha comerç, hi ha elements molt aïllats, molts cotxes...

A Barcelona el cotxe encara segueix molt present.

— Sí, sí, i hi ha molt soroll. Quan gravo vídeos m'adono de l'increïble soroll que fan els cotxes i les motos. Si, en canvi, graves un diumenge a les 9 del matí, veus la calma que hi ha. Estem acostumats a viure amb molt soroll. Per a mi moure't amb cotxe dins de Barcelona és una bogeria. Crec que falta millorar Rodalies, això queda clar, perquè la gent que ve de fora ho tingui més fàcil per accedir a la ciutat, però la gent de dins de Barcelona ha d'anar aparcant el cotxe a casa. Això ha de canviar.

Hi ha una altra crítica a la ciutat i és que té pocs espais verds.

— És cert que no tenim grans espais verds, aquelles bosses grans com poden ser el parc del Retiro a Madrid, Hyde Park a Londres, o Central Park a Nova York. Aquí la cosa bona és que tenim molts arbres. Quan parlo amb gent de fora se sorprenen que tots els carrers de Barcelona tenen arbres.

Acabes de publicar un llibre sobre projectes que mai es van fer a Barcelona. D'on surt la idea?

— M'interessa molt aquesta idea d'investigar els projectes que no es van realitzar. Crec que és una altra manera d'explicar la ciutat perquè és una part que es va perdre, que no es va fer i això obre una dimensió d'altres ciutats possibles que no han existit. Té aquesta gràcia.

Quin d'aquests projectes t'agrada més?

— Per exemple, el del Balneari a la Zona Franca em sembla molt bonic. Em sembla increïble avui dia, perquè poca gent sap que allò era una platja. També m’agraden tots els diferents projectes del zoo, perquè es plantejaven a llocs diferents de la ciutat que obrien un munt de possibilitats. I després també m'agraden molt els artístics, perquè em sembla que tenen una visió que va més enllà de l'arquitectura, que volien buscar una iconicitat. Tenien una base de fer volar coloms com el projecte que consistia en embolicar el monument de Colom, que em sembla una història molt boja.

I de cara al futur, cap a on ha d'anar Barcelona?

— Crec que és important aconseguir que els barcelonins es puguin quedar a la ciutat perquè, si no, viurem en un lloc totalment deshumanitzat i sense personalitat. Ja hem superat l'etapa dels grans esdeveniments i ara s'ha de treballar perquè des de la política i l'urbanisme els barcelonins puguin seguir vivint a la seva ciutat i que no sigui un parc temàtic.