L’auge d’unes sandàlies més antigues que l’anar a peu

Ara que ja ha arribat l’estiu, les diferents possibilitats de calçat rivalitzen entre elles per cridar la nostra atenció. Però està clar que les sandàlies (amb mitjons o sense) són l’opció més efectiva per suportar la calor. Un calçat que, mai més bendit, és més antic que l’anar a peu, ja que els faraons de l’Antic Egipte, malgrat anar descalços bona part del dia, no concebien la seva vida (ni la mort) sense elles. Tant és així que, a la tomba de Tutankamon, s’hi van trobar més de quaranta parells de sandàlies i, a més, existia la figura del portasandàlies, dedicat exclusivament a custodiar les dels reis i faraons. Actualment, entre les opcions estiuenques més venerades tenim les sandàlies de dit i les del tipus Birkenstock, però també n’hi ha unes altres que darrerament estan guanyant posicions: les Teva.

El 1984, el geòleg i apassionat de la natura Mark Thatcher va crear aquest disseny fent de monitor de ràfting al riu Colorado, tot travessant el Grand Canyon. Mentre practicava aquest esport es va adonar de la necessitat d’un calçat escaient, que no fugís del peu quan l’embarcació bolcava ni es perdés riu avall, com solia passar. Com a solució provisional, va agafar les seves xancletes de dit i els va afegir una corretja vella de rellotge amb velcro perquè quedessin ben subjectes al turmell. Un gest improvisat i espontani que va resultar ser l’origen de les primeres sandàlies esportives de la història, batejades com a Teva perquè significa natura en hebreu.

Amb el temps, va suprimir la peça d’entre els dits per minimitzar el risc de butllofes pel fregament. Gradualment també es van incorporar altres elements essencials com la corretja estructurada en tres parts –la puntera, el taló i la transversal, que uneix les dues primeres– amb la qual atorgar llibertat de moviment, però amb una bona subjecció, així com les peces triangulars que uneixen les diferents tires. La sola també està estudiada minuciosament, per tal que esmorteeixi l’impacte, al mateix temps que presenta una superfície més lliscant, on descansa el peu, i una altra de més rugosa, per adherir-se millor al terreny. És una sandàlia pensada per retenir el mínim d’aigua possible i que s’assequi ràpidament per evitar el mal del peu de trinxera, molt freqüent entre les persones que l'han de tenir submergit durant llargues estones.

L’imaginari simbòlic de les Teva està íntimament relacionat amb un target concret de persones aventureres, que busquen un cert ideal d’autenticitat en la natura i que abracen una preocupació mediambiental, com passa també amb altres marques, com Patagonia, o les sandàlies competència de les Teva, les Chaco. Un imaginari potent transformat en estil de vida, fins al punt de generar un sentiment de pertinença a un grup que es reconeix per l’anomenat bronzejat Teva, que consisteix en tenir marcades les tres tires de la sabata a l’empenya del peu, de la mateixa manera que els amants de les Harley-Davidson se saluden d’una manera concreta.

Actualment, el minimalisme i la funcionalitat de les Teva les ha convertit en una tipologia de sandàlia en si mateixa, que, a més, és tot un bàsic de calçat. I, a més, ja han transcendit l’entorn motxiller pel qual van ser creades i gaudeixen d’una gran acollida entre les celebritats i firmes de luxe com Chloe o de disseny alternatiu com Camper ja n’han tret les seves pròpies versions. Aquest fet té a veure, en primer lloc, amb la pràctica generalitzada de deslocalitzar (i, per tant, resignificar) peces de roba; i, en segon lloc, pel fenomen del contraconsum conspicu, que es recolza en el fet que l’ostentació, ara com ara, ha perdut el seu efecte com a diferenciador del privilegi i, per tant, les classes altes i les marques elitistes juguen a allunyar-se estèticament de l’exuberància per mostrar un (tan sols aparent) desinterès per la moda i l’ostentació a través de peces clarament simples i, a voltes, manifestament lletges.