El Monopoly del Barri Xino: Testimonis de la Barcelona sexual de la Transició

BarcelonaS’imaginen que avui, 2026, en un quiosc o un Good Coffe, entre l’oferta de revistes, col·leccionables, guies turístiques, mapes de la ciutat, cromos i joguines –els diaris de paper resisteixen en un raconet– poguessin comprar un joc de taula que en lloc d’estimular l’usuari a superar proves i paranys en terres llunyanes i regnes imaginaris, el fes transitar pel Raval per contractar serveis sexuals, esquivar navalles de proxenetes i pagar per no contraure la sífilis? S’imaginen que avui, 2026, hi trobessin una guia eròtica de Barcelona que els ensenyés les zones i els locals idonis per trobar els serveis d’una prostituta? Doncs això, que sembla ciència-ficció, era una realitat factible a la Barcelona de finals dels anys setanta i primers vuitanta.

L’actual reforma integral de la Rambla està desempolsegant els records de molts barcelonins que van viure l’anomenada Rambla canalla dels anys de la Transició i el preolimpisme. Records associats a l’eterna mítica d’Ocaña i Nazario, de la plaça Reial, del Cafè de l’Òpera i el Barcelona de Noche. Del veí Paral·lel amb els seus teatres, de la revista i el cabaret, de l’striptease, del Bagdad i del New York. Els anys de la Transició en què va triomfar el Destape, aquell cinema en què es feia despullar les actrius perquè era el súmmum de la modernitat, perquè què millor que pit i cuixa per demostrar fefaentment que Espanya sortia de quatre dècades de plom? Avui, aquest discurs està més que posat en entredit. Moltes d’aquelles actrius expliquen que aquell sistema suposadament progre es va aprofitar d’elles per fer diners –milers de ciutadans omplien els cinemes i compraven la revista Interviú– a cabassos i després, un cop passat el boom, les va deixar tirades al voral, sense possibilitat de reinserció –per molt dura que soni la paraula– al cinema espanyol de les dècades posteriors.

Aquest context d’interpretació és essencial per entendre avui en dia les dues peces que avui rescatem del bagul dels records. Dues peces que, com tots els objectes, posseeixen memòria. Memòria històrica, si se’m permet l’atreviment amb tan sensible concepte de recent encuny. El joc de taula es diu El Chino. Com un Monopoly, sí, la comparació és més que adient, consistent en una ruta pel Barri Xino per superar proves i acumular propietats. Avui ja quasi ningú li diu així al Raval barceloní, però en els anys que avui glossem, la nomenclatura generalitzada era aquesta.

El funcionament del joc és rocambolesc i inclou visites a prostíbuls, baralles amb navalla, compra de preservatius i hormones, i contagi de malalties de transmissió sexual. Les instruccions del joc són un sense fi d’incorrecció política i mots extemporanis com fulanas, sifiliazo, navajeros i travestis. Encara no havia arribat la devastadora epidèmia de la sida. Si no, ben segur que no haurien desaprofitat l’adjectiu sidós. Amb to humorístic desgrana el funcionament de les proves instal·lat en la frivolitat pròpia d’un temps ja passat en què pràcticament no existia consciència ni de la desprotecció de les treballadores sexuals, ni de com de denigrant era i és el llavors etiquetat “ofici més vell del món”, ni de com és de perillosa la romantització del lumpen, de la degradació d’un barri en aquells anys marcat per l’abandonament públic, la droga –els narcopisos són encara avui un problema enquistat– i l’absència de serveis públics de qualitat. Val la pena remarcar que el joc va ser editat i comercialitzat per Makoki, fonamental publicació barcelonina per sempre associada al món del còmic underground, que des de la contracultura i la no oficialitat va picar molta pedra en favor de la difusió i popularització de l’art del còmic. Va arribar a tenir botiga pròpia a la plaça del Pi, on es podien comprar les seves publicacions i també, esclar, El Chino.

Si ens fixem en l’anomenat Plano-guía erótico y de diversiones, els estímuls són més o menys similars, així com les conclusions a què podem arribar. Editat el 1979 per una empresa barcelonina anomenada EDDIS, proposa un exhaustiu univers de propostes recreatives centrades sobretot en les de caràcter sexual. La plana de presentació està redactada també amb to de connotat doble sentit: “El meu desig és guiar-lo on pugui satisfer els seus més especials desitjos. Li indico tota mena de llocs de distracció, amb les millors diversions i espectacles i alguns amb alguna cosa especial”. La guia recomana tant locals concrets sota epígrafs com Boites discoteques, Bingos, Cabarets, Noies, Ambient Gai, i Companyia femenina. A Noies detalla cinc zones de la ciutat, tant al carrer com en locals: Barri Xino, Rambla, Rambla Catalunya, Avinguda de Sarrià i Calvo Sotelo-Buenos Aires. Molt eloqüent és la variadíssima oferta de locals de “companyia femenina”. Un parell de centenars. Aquí s’hi devien agrupar des dels més tradicionals prostíbuls o whiskeries, les anomenades “barres americanes” i també els sortosament extingits locals de top less, consistents en bars amb les cambreres sense part de dalt de la roba, amb el tors nu, mostrant els pits als clients.

A tall de bonus track, val la pena recordar que fins fa relativament quatre dies encara es podien trobar els anuncis de contactes als diaris generalistes. No resulta forassenyat posar-ho al mateix sac, al mateix camp semàntic al qual pertanyen els dos objectes glossats en aquest article. Molts anys després, a la Barcelona del 2026 costa més trobar aquesta mena d’altaveus lúdics i publicitaris. Però ni molt menys és una ciutat neta de desigualtats, marginalitat i comerç sexual. De locals de prostitució, més o menys legals, ocults o clandestins, n'hi continua havent. Ben plens, per cert, en els recents dies del Mobile World Congress. Els reclams són diferents, la hipocresia resisteix.