Ensopego sense voler amb Presoners, la fabulosa pel·lícula de Denis Villeneuve. No l’havia tornat a veure des de la seva estrena i m’hi quedo enganxat, impossible marxar a mitges de la seva trama magnètica i addictiva, rodada amb mestria; t’agafa pel coll i no et deixa anar durant dues hores i mitja. Què passa amb les nenes desaparegudes? On són? Qui les ha raptat i per què? Què està disposat a fer el pare per trobar-les? El que explica el film no és un cas real sinó una ficció, però no pots evitar que el cap et marxi cap al gènere de moda: la crònica negra, eltrue crime, la narració recreada o seriada de casos d’assassinat, de segrest, d’abús, de desaparició. Les plataformes en van plenes i la inspiració és relativament fàcil: els casos reals proporcionen material de primera per generar espectacle. Fa pocs dies vaig veure a Netflix el documental El caso Wanninkhof-Carabantes i poc abans també la docusèrie Los hijos de Sam. El primer proposa una mirada sobre la impactant figura del fals culpable que Alfred Hitchcock tan havia abordat al seu cinema. El personatge troncal és Dolores Vázquez, injustament acusada de matar Rocío Wanninkhof, condemnada i finalment absolta gràcies a les proves d’ADN obtingudes del cos sense vida de Sonia Carabantes, morta pel mateix assassí de Rocío. El segon es capbussa en una història ja tractada per Spike Lee a la seva fascinant pel·lículaSummer of Sam: els assassinats en sèrie l’estiu de 1977 a Nova York a càrrec d’un home que assegurava que estava instigat pel seu gos.
Carles Porta ja deu estar fart que li facin la pregunta del milió: per què agrada tant la crònica negra? La resposta, amb variacions, sempre acostuma a anar pel mateix lloc: el morbo, els baixos instints, la motivació sexual, l’atracció pel misteri, per les veritats ocultes, etc. I la següent pregunta també és inevitable: és lícit fer espectacle amb la mort real de les persones? Què deuen sentir els familiars de les víctimes quan veuen que s’està furgant en les luctuoses circumstàncies que van portar els seus éssers estimats a perdre la vida? La primera pregunta em genera respostes amb empipadores contradiccions i la segona resposta la tinc clara: dolor.