Quina relació hi ha entre una peça de vestir de Setmana Santa i el Ku Kux Klan?
La Setmana Santa, més enllà de processons, misses, palmons i mones, desplega un repertori de vestimentes que hem après a mirar sense veure. Peces que, de tan familiars, han deixat de semblar-nos estranyes, però que, si ens hi aturem un moment, resulten profundament insòlites i allunyades de qualsevol forma de vestir quotidiana. I entre les mantellines amb peinetes, les túniques de natzarè, els cíngols o els mantells de les verges, hi ha un element que s’imposa per la seva potència formal i les seves connotacions simbòliques: la caperutxa.
S’obren les portes de la catedral de Sevilla i comencen a sortir, en filera, els primers natzarens, envoltats per una olor intensa de cera i encens. Túniques, ciris, i unes caperutxes que s’alcen, punxeguts, per sobre de tot. Els tambors marquen un ritme sec i constant i els assistents queden expectants, en un silenci contingut. Als natzarens no se’ls veu la cara, només els ulls, i el carrer, per un moment, deixa de ser un espai quotidià per esdevenir escenografia. La caperutxa ha acomplert la seva funció: fer desaparèixer la identitat individual per cedir el protagonisme al sant que s’adora. D’aquesta manera, assegura a qui el porta ser vist sense ser reconegut i li permet entrar en l’estructura del ritual, assumint una actitud de disciplina i entrega. Però, quin és l’origen d’aquest barret tan estrany, que ha sobreviscut a segles d’història?
El seu origen no és, en cap cas, processional, sinó que neix com a instrument de penitència pública entre els segles XV i XVII, en el context de la Santa Inquisició. Els condemnats eren exhibits amb sambenets —una mena de túnica— i coroces —uns barrets sovint cònics o punxeguts—. La seva funció era clarament punitiva i exemplaritzant: fer visible el pecat i humiliar el pecador. Lluny de perseguir l’anonimat, com passa avui, es tractava de marcar el cos i exposar-lo públicament.
Serà entre els segles XVII i XVIII quan s’institucionalitzen les processons de Setmana Santa i la penitència deixa de ser imposada per esdevenir voluntària. En aquest nou context, la capeirutxa es ressignifica: passa a simbolitzar l’aspiració espiritual —amb la seva projecció cap al cel—, l’assumpció de la disciplina religiosa i la centralitat del ritual per sobre de la persona. Però més enllà de la seva morfologia, hi ha una qüestió que encara incomoda més i que sovint desconcerta molts visitants: quina relació manté aquesta peça amb el Ku Klux Klan (KKK)?
El KKK es va fundar el 1865, després de la Guerra de Secessió, com a reacció violenta contra l’abolició de l’esclavitud i amb l’objectiu de restaurar la supremacia blanca. Va desplegar un règim de terror i intimidació contra la població afroamericana, i per fer-ho es va dotar d’una estètica deliberada d’autoritat i amenaça. La seva iconografia —túnica blanca i caputxa punxeguda— beu d’una barreja d’imaginaris, entre els quals hi ha referències fantasmagòriques, rituals i religioses europees. La coincidència formal amb el caperutxa és evident, però el seu sentit és radicalment oposat. Si en el context de la Setmana Santa l’anonimat expressa humilitat, penitència i dissolució del jo, en el cas del KKK serveix per garantir la impunitat i exercir la violència col·lectiva. Una mateixa operació, la d’ocultar la identitat, que pot servir tant per sotmetre’s com per dominar.
El Diumenge de Pasqua posa fi a la Setmana Santa i, amb ella, al temps de penitència. El recolliment s’esvaeix amb la mateixa facilitat amb què el natzarè es treu la caperutxa. Pocs dies després, a Andalusia, el calendari gira i s’obre pas la disbauxa de la Feria de Abril: colors, farbalans, llunes, cossos exposats, flors al cap, mantons de Manila... El contrast és tan immediat que resulta difícil no preguntar-se fins a quin punt allò que hem vist era una vivència profunda o una teatralització compartida. Unes vestimentes que s’activen i es desactiven com formes d’organitzar els cossos, el temps i el desig.
