Llegenda viva, balenes a les costes del Perú

El mar està tranquil com un llac. La mirada del navegant fixa en l’horitzó, i fixa també en els seus pensaments, els horitzons dels quals depenen només dels límits que s’imposa el mateix pensador. De sobte, una espècie de guèiser altera la superfície de l’aigua i atreu el pensament del marí. Uns segons després d’aquell potent raig vertical, emergeix una balena. El navegant queda sense alè: sap que està respirant el mateix aire que el gran mamífer dels oceans. Aparèixer i desapareix. I així repetirà aquella conducta davant els ulls admirats de qui té la sort de veure-la. La balena avança, surt a respirar, de nou s’enfonsa i de vegades, de forma inopinada, salta fora de l’aigua i mostra el seu impressionant cos de quinze metres, o més, per després submergir-se de nou al mar deixant al seu pas una empremta d’escuma i una zona en què persisteix la força.

Cada vegada que es veu una balena, es produeix un instant de comunió, un instant que ha impressionat els éssers humans al llarg de la història. Tant és així que les arts han reflectit de nombroses maneres aquella poderosa trobada. Són suficients uns instants perquè a la nostra memòria vinguin des de la balena bíblica de Jonàs fins a la famosa Moby Dick, passant per la constel·lació que les reflecteix al cel de les nits.

Les balenes són una llegenda real, que es pot veure. I veure-les és un abans i un després. El cor queda aturat un instant. I agraït. Una voldria parlar-li a la balena. Dir-li que l’ha vist i que li ha importat veure-la. Una voldria comunicar-se amb elles.

Què hi fan en aquestes costes?

Al Nord del Perú l’albirament de balenes amb gep està al nostre abast. Hi ha una empresa anomenada Pacifico Adventures que, a més, inverteix els guanys proporcionats pels viatgers a tirar endavant una rigorosa investigació sobre aquesta població.

Què hi fan les balenes, en aquestes costes? Provenen de la península Antàrtica i del sud de Xile i viatgen cada any fins a les costes del Perú, l’Equador, Colòmbia, Panamà i Costa Rica. Emigren per acoblar-se, procrear i criar els balenons. L’experiència d’anar a buscar-les és emocionant. Són les balenes amb gep o iubartes, que són les més acrobàtiques i les úniques que canten. Al Perú poden albirar-se des de mitjans de juliol fins a finals d’octubre. Cada individu pot ser reconegut per la cua, ja que totes són diferents, com si constituïssin una empremta digital. Emigren en grups que no superen els deu membres i recorren més de vuit mil quilòmetres, de manera que es converteixen en el mamífer amb una emigració més extensa. Viuen uns setanta anys de mitjana. L’amenaça principal a què s’enfronten en l’actualitat són les xarxes pesqueres, i els seus depredadors més perillosos, les orques.

Un cop t’embarques per anar a veure-les, et converteixes, com la resta del grup que t’acompanya, en albirador. Cal estar atenta a l’aparició sobtada d’aquells guèisers de què parlava al principi. Cada vegada que un raig irromp en l’horitzó, una balena està a punt d’aparèixer.

I és tanta l’emoció que provoca que els qui ho veuen desitgen després explicar-ho i compartir-ho. Com els va passar als antics, que van crear la seva llegenda, i a la literatura, que la va consolidar. Perquè és així, quan l’ésser humà assisteix al que el supera, quan li sembla que no hi ha paraules per explicar-ho, és quan més necessita compartir-ho, com si així pogués desfer el nus que provoca la inefable unió amb la natura, amb el misteri, amb allò de què forma part tot el que viu, ha viscut o viurà en aquest univers el sentit del qual és, potser, continuar sent un enigma.