El llibre de Gisèle Pelicot i tot el que s'hi llegeix entre línies
Gisèle Pelicot, la dona a qui el seu marit va drogar durant molts anys amb la finalitat de violar-la i oferir-la a altres violadors mentre en gravava les imatges, acaba de publicar el llibre Un himne a la vida (Ara llibres amb traducció d’Imma Falcó). El títol potser força un optimisme vital del qual costa encomanar-se mentre el llegeixes, tot i que l'autora està determinada a fer, de la seva resiliència, un al·legat per una societat millor i un desig personal de ser feliç malgrat tot.
El llibre es nota editat des de la sensibilitat. No té pretensions literàries, però documenta amb cura una cronologia íntima dels fets que s’alterna amb episodis biogràfics del passat, tant d’ella com del seu exmarit. La infantesa i adolescència esdevé un pòsit que es llegeix entre línies. No serveix per justificar les seves accions sinó per entendre que, gairebé sempre, el nostre tarannà i decisions venen determinades per raons inconscients cultivades durant anys en els entorns familiars.
Gisèle Pelicot, ara ja Gisèle Guillou, relata una circumstància anecdòtica però terriblement significativa que es va produir en les hores immediatament posteriors a descobrir les atrocitats que havia comès Dominique Pelicot contra ella i, possiblement, contra la seva filla Caroline, que també apareixia en algunes de les imatges recuperades per la policia. Caroline, fora de si, atordida pel dolor insuportable, va començar a trencar objectes de casa dels seus pares. Plena d’ira, va agafar un quadre que el seu pare havia pintat feia anys i que tenien penjat a la paret. Era la imatge d’una dona amb l’esquena nua. La Caroline sempre havia demanat al seu pare que el volia rebre en herència perquè li agradava molt. Mentre era a la terrassa intentant destrossar el quadre, va aparèixer el títol que Dominique havia escrit al darrere amb llapis negre. Un títol que, tenint en compte tot el que acabaven de saber, feia feredat: “La dominació”. La Caroline el va destrossar.
Una submissió quotidiana
L’anècdota tràgica és representativa del que ens trobem en el llibre. Unes circumstàncies latents, soterrades, implícites o velades que Gisèle no semblava detectar però que sempre hi havien sigut. Pel lector, aquesta ceguesa que la mateixa Gisèle ara reconeix, pot ser incòmoda. També ho és per als seus fills. La manera com ella, a l’inici, explica que li preparava la roba al seu marit perquè es vestís l’endemà deixa entreveure una submissió tan quotidiana que va passar a ser invisible. Va quedar disfressada d’amor i dedicació familiar. És simptomàtic com explica que la resta d’homes de la família del seu marit tenien conductes masclistes, aberrants o, si més no, inquietants, mentre considerava que el seu marit era l’excepció. En algunes ocasions, Gisèle recorda situacions amb prou audàcia perquè el lector sospiti íntimament d’altres vileses que queden implícites.
El judici contra Dominique Pelicot va erigir Gisèle en una heroïna internacional empoderada i valenta, segurament gràcies a l’èpica mediàtica que es queda sempre en la superfície. Ella no s’hi reconeix en l’estereotip que li van fer a mida. Un himne a la vida desconstrueix volgudament qualsevol heroïcitat. Explica amb honestedat una relació de parella que fa esgarrifar i l’infern que va viure després, començant per les conseqüències sobre la seva salut: “Al cap de pocs dies vaig anar a la unitat de medicina legal de Versalles. El meu cos era una peça de convicció”. Gisèle va haver d’assumir els deutes del seu marit, resignar-se a una vida nòmada després de vendre la casa, acceptar la manipulació de la qual havia sigut víctima i, encara pitjor, veure deteriorada la relació amb els seus fills. Gisèle trenca el mite que les desgràcies uneixen. El llibre és més revelador per entendre el poder anihilador d’un maltractador en la quotidianitat que pels detalls del que es va convertir en escàndol.