L'altre testament de Salvador Espriu: no volia ser enterrat a Arenys de Mar

“Salvador Espriu Castelló, escritor, soltero, de sesenta años, natural de Santa Coloma de Farners [...]. Declara que de ningún modo quiere ser enterrado en el cementerio de Arenys de Mar. Declara además su expreso deseo de que su cuerpo sea incinerado, si las leyes lo permiten”. Són paraules textuals, escrites a mà per Salvador Espriu en el que és un document d’últimes voluntats, un esborrany de testament, escrit en algun moment entre l’estiu del 1973 i el del 1974 –va néixer el 10 de juliol del 1913–, redactat en castellà –la llei no preveia altra opció– i adreçat al seu gran amic i advocat Josep Ferrer i Rius.

El document, al qual ha tingut accés l'ARA, acredita una realitat, sabuda i documentada tan sols parcialment: no es van complir els desitjos que el poeta tenia sobre el tractament que havia de rebre la seva figura a partir del moment que abandonés aquest món. La notícia del traspàs es va produir el divendres 22 de febrer del 1985 i és de domini públic què va passar. Espriu va ser vetllat al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat i traslladat, el dissabte 23, a Arenys de Mar, on va ser enterrat al cementiri municipal.

Per tant, no va ser incinerat i va ser enterrat allà on no volia. Per què? I per què ell va deixar per escrit, amb tanta contundència, que no volia ser enterrat a Arenys? Què li dolia, a Espriu, de la vila del Maresme, tan associada a la seva obra, tan unànimement vinculada amb la seva poètica i amb la seva persona? ¿Potser Espriu no se sentia especialment còmode amb el mite literari de Sinera –Arenys llegit al revés– que ell mateix havia creat?

Més de quaranta anys després de la mort d’una de les personalitats literàries catalanes més respectades i influents del segle XX, potser la troballa d’aquest document serveixi per aportar una mica de llum sobre la seva figura, tan admirada com contradictòria, sense perjudici, només faltaria, d’un llegat artístic majúscul i d’una estima popular fora de tot interrogant.

El document prové del fons personal conservat durant dècades per Josep Ferrer i Rius. Company d’universitat d’Espriu, amb qui va mantenir una estreta relació d’amistat i confiança tota la vida, Ferrer era, a més a més, el seu advocat, encarregat de gestionar tot el cabal de qüestions legals i tràmits administratius i burocràtics que poguessin afectar-lo. La correspondència entre Espriu i Ferrer va ser assídua i convé emmarcar-la en un hàbit que Ferrer va cultivar tota la vida: les felicitacions nadalenques, els anomenats christmas, que cada any enviava, per centenars, a tots els seus familiars, amics, coneguts i saludats.

La família Ferrer va conservar aquesta correspondència després de la seva mort –el 2009, als 95 anys–, uns papers als quals he tingut accés. La relació d’Espriu i Ferrer ha quedat soterrada sota la capa d’extrema discreció que sempre va caracteritzar-los a tots dos. Ferrer va escriure i autoeditar, poc abans de morir, un llibre memorialístic –Memòries d’un home vell, advocat barceloní (2009)– en el qual menciona diverses vegades el seu amic i client Espriu, però amb una prudència total i absoluta. Amb prou feines un parell de records i anècdotes. Passa el mateix amb el succint text que Ferrer va escriure per al llibre Memòria de Salvador Espriu (1988), en què rememora l’amistat que els va unir.

Així doncs, l’estima mútua va quedar en el terreny estrictament personal, sense transcendir, circumscrita en una tossuda esfera de discreció. Les cartes i targetes d’Espriu denoten i posen de manifest la confiança i afinitat que els vinculava. El que més s’hi freqüenta són els bons desitjos expressats en dates assenyalades. Però també treuen el cap cabòries terrenals i preocupacions legals. No es conserven les cartes que Ferrer va adreçar a Espriu. De fet, no es conserven les cartes de quasi ningú que escrivís al poeta al llarg dels anys. Aquesta era una de les dèries d’Espriu: no deixar empremta, eludir tot rastre de l’activitat terrenal que els papers, rellevants o efímers, són capaços de documentar. El recent volum No et molestis a contestar-me (Empúries, 2026), sobre la relació epistolar entre Espriu i Joan Vinyoli, inclou tan sols set cartes enviades per Vinyoli, salvades de la voraç necessitat d’Espriu per fer desaparèixer tota la correspondència que rebia.

A les pàgines finals del llibre Espriu, transparent (Proa, 2013), la biografia d’Espriu escrita per Agustí Pons, s’expliquen les circumstàncies que van conduir a no complir amb la voluntat d’Espriu de ser incinerat. S’hi destaca com a decisiva la intervenció de la Generalitat. De fet, de Jordi Pujol en persona, que va acordar amb la família del poeta la vetlla a la Generalitat. S’exposa com a “impensable” que el seu fos un adeu privat i no pas multitudinari. Per quin motiu? Doncs perquè Espriu pertanyia al poble.

Així, textualment, ho va manifestar la germana d’Espriu, Maria Lluïsa, en una entrevista amb el periodista Antoni Batista publicada al diari Avui el 22 de febrer del 1986 amb motiu del primer aniversari de la mort del poeta. “Sí, volia que l’incineressin, però sempre remarcava que el que s’hagués de fer es fes respectant les autoritats civils i eclesiàstiques. I hauria estat molt complicat fer-ho d’una manera diferent de com es va fer. Vam admetre les raons que ens va donar el president Pujol en el sentit que el meu germà pertanyia a tot el poble. Era massa complicat complir un desig que hi era, però la veritat és que tampoc en Salvador en feia un gran problema. Quan va sortir de la clínica la primera vegada i va veure la televisió, les càmeres, els periodistes, es va adonar que era un home públic i que nosaltres no podríem decidir gaires coses”.

Resulta interessant comprovar la contradicció evident entre el desig expressat i la realitat del que s’esdevingué. Una contradicció que també pot explicar-se bussejant una mica en el mateix caràcter contradictori que amarava la personalitat d’Espriu, cosa que ens pot permetre abordar la segona vulneració del desig expressat, i de la qual la biografia no fa cap esment: no ser enterrat a Arenys de Mar.

Sinera és Arenys?

“Espriu sempre va dir que Sinera no és Arenys”. Així de contundent s’expressa Ramon Balasch, editor i fundador de la mítica editorial Llibres del Mall, i per tant últim editor d’Espriu en vida, i també secretari personal seu els últims deu anys. Porta anys defensant-ho i contradient l’statu quo generalitzat entorn del conegudíssim mite de Sinera tan associat a l’obra d’Espriu.

Balasch em mostra diversos documents que tant serveixen per sustentar l’afirmació que fa com per posar de manifest una desconcertant contradictio in terminis. Per una part, el text que el mateix Espriu va escriure per al programa de mà de la representació teatral Ombres de Sinera (1968): “M’agradaria recordar i advertir una vegada més que Sinera no és Arenys de Mar. És molt difícil de mantenir durant quaranta anys un somni. Encara és més difícil traduir-lo a paraules entenedores i que durin un moment”. D’altra banda, un fragment d’una entrevista a Espriu feta a Ràdio Arenys a principis dels anys 80 en què, rememorant els seus estius d’infància a Arenys de Mar, recorda el cementiri: “És un cementiri esplèndid i m’havia suggerit moltes coses, concretament un llibre que es diu Cementiri de Sinera”.

Així, doncs, Sinera és Arenys i alhora no ho és? Doncs sí, sembla que talment així és. Balasch admet aquesta contradicció, però argumenta que, en el seu sentit profund, Sinera és, en idioma hebreu, “cendra”: una al·lusió d’Espriu a la Barcelona en cendres devastada pels bombardejos durant la Guerra Civil. Balasch afegeix que Espriu es mostrava molt sovint incòmode amb la gestió i institucionalització del seu vincle amb Arenys i emfatitza que mai va voler personar-se per ser-ne declarat fill predilecte, ni tampoc de Santa Coloma de Farners. “Jo he fet un mite universal, no el convertiu en local”, recorda Balasch que s’esgargamellava sempre el poeta. ¿Explicaria aquesta incomoditat el desig explícit i claríssim –“de cap manera vol ser enterrat”– expressat a les últimes voluntats? Té lògica pensar-ho.

Isabel Bonet és la neboda de Salvador Espriu, filla de la seva germana Maria Lluïsa: “L’oncle portava malament que s’investigués sobre Sinera”, relata. I recorda un cas molt rellevant. El seu avi, Francesc Espriu i Torres, va dictar durant la Guerra Civil les memòries a la seva filla Maria Lluïsa. I Espriu va mostrar-se sempre incòmode amb aquest testimoni patern. “Volia que les memòries del seu pare fossin cremades”. Per què? Doncs segurament perquè deixaven clar que els personatges arenyencs que Espriu sempre va relatar com a part de la seva infància pertanyien més aviat a la infància, i per tant a la memòria, del seu pare.

Maria Lluïsa Espriu es va rebel·lar contra el desig del seu germà i va conservar tota la vida les memòries del pare, que van veure finalment la llum l’any 2018: Les memòries del notari Espriu. Vida i records de Francesc Espriu Torres. ¿Abonaria també aquesta altra circumstància la suspicaç incomoditat d’Espriu amb Arenys? Molt probablement. Bonet recorda Salvador Espriu com el seu oncle més xerraire i divertit, fins i tot espurnejat amb un punt de tafaneria. Just el contrari de la imatge seriosa i sorruda que l’acompanyava i que, per norma general, es manté a l’imaginari col·lectiu. Espriu la cultivava en públic a manera de cuirassa, no n'hi ha dubte, però en privat era tota una altra cosa.

Bonet diu que el testament definitiu no contenia aquestes particulars últimes voluntats expressades per Espriu en la carta enviada a Josep Ferrer. Alhora comprèn que el seu oncle deixés per escrit que no volia ser enterrat a Arenys. Però tot seguit afegeix que també comprendria l’opció contrària, el canvi d’opinió, contradir-se sobre si mateix. Així doncs, ¿va canviar d’opinió Espriu entre els 60 i els 70 anys respecte a quin volia que fos el seu final? És possible. Però també ho és que es limités a simplificar les seves últimes voluntats i diposités confiança en el criteri de la seva família.

Per recalcar com tenia de clares Espriu les seves prioritats vitals de discreció en els últims anys de la seva vida, Ramon Balasch rememora el decàleg Normes de conducta redactades amb motiu del setantè aniversari (1983), que apareix publicat a Ocnos i el parat esglai, llibre pòstum de l’escriptor, antologia dels seus textos assagístics, que el mateix Balasch va editar el 2013 amb motiu de l’Any Espriu. Al decàleg, el poeta va voler deixar constància del seu esgotament davant de tot i tothom, amb una llista de propòsits ratllant la misantropia: no anar enlloc, no acceptar entrevistes, premis, lectures, pròlegs, tesis, correccions, visites, conferències, homenatges, signatures, etc. Una negació total i absoluta de la vida pública, la voluntat expressa de desaparèixer-ne.

¿Com casa aquest desig amb la vetlla i funeral públic organitzats? En aparença, malament. Però el cas és que, per posar un sol exemple, a finals del 1984, pocs mesos abans de morir, Espriu va acceptar ser entrevistat per Josep Maria Espinàs al seu programa Identitats de TV3. Si no volia anar enlloc, si no volia concedir entrevistes ni cedir a cap concessió de visibilitat pública, per què, ja amb una salut delicadíssima, accepta una entrevista tan exigent i tan visible com la d’Espinàs? “Voler i doler”, una expressió popular que tal vegada ve a tomb.

Vicenç Altaió, poeta i crític d’art, profund coneixedor de l’univers dels poetes catalans, posa l’accent també en la personalitat dual d’Espriu. “Tenia una conducta pública doble. Pretenia mostrar al·lèrgia i pudor de tota la cosa social i pública i, alhora, no retallava mai el seu aspecte popular i simbòlic, esclatat a gran escala, per exemple, a través dels seus poemes musicats per Raimon”. “Volia i dolia, sí, cadascú és com és. Té sentit que la família acceptés en aquell moment la tesi proposada per la Generalitat en el propòsit de col·lectivitzar el seu comiat”.

És combinable comprovar, i posar en valor, que els vincles i afectes d’Espriu amb Arenys eren obvis i contrastables i, alhora, també relatius i contradictoris. En aquest sentit, ve a tomb que ens fixem en l’interessantíssim contrast que existeix entre dos poemes de Cementiri de Sinera. El tercer poema comença així: “Sense cap nom ni símbol / ran dels xiprers, dessota / un poc de pols sorrenca / endurida de pluges”. I el poema trenta exposa: “Quan et deturis / on el meu nom et crida / vulgues que dormi / somiant mars en calma / la claror de Sinera”. “Quan et deturis on el meu nom et crida” sembla una clara al·lusió a la làpida d’una tomba. I, en canvi, “Sense cap nom ni símbol” podria voler dir tot el contrari, el no sepeli o, per què no, la preferència per la incineració.

El contrast entre els dos poemes apareix molt oportunament a l’encapçalament de l’entrevista d’Antoni Batista a Maria Lluïsa Espriu el 1986. El periodista rememora avui, quaranta anys després, aquells dies i el vincle que va unir-lo amb el poeta entre el 1976 i el 1984. Batista pertanyia al PSUC i el partit li va confiar la tasca de teixir vincles amb personalitats destacades del país perquè es mullessin a favor de la seva legalització. Una d’elles va ser Espriu, que a més a més d’acceptar mullar-se públicament, li va atorgar confiança al llavors jove periodista de 23 anys: “Vostè vagi venint a veure’m i prengui notes”, li va etzibar.

D’aquell vincle en va sorgir el primer llibre de Batista, Salvador Espriu. Itinerari personal (1985). Esprement la memòria, Batista recorda que en certa ocasió va demanar a Espriu que li dediqués un dels volums de les seves obres completes. Hi va accedir, sí, però amb l’exigència de quedar-se el llibre i tornar-l'hi al cap de tres dies: “Senyor Batista, jo soc l’Espriu, soc una patum. Quan em mori, encara que jo no ho vulgui, tot sortirà. He de pensar molt bé tot el que escric, fins i tot en una simple targeta de visita”.

Una anècdota reveladora, diàfana, ben eloqüent. Salvador Espriu es prenia molt seriosament tot allò que escrivia. Ja fos una senzilla i, en principi, poc exigent dedicatòria, o allò que desitjava que es fes quan ell ja hagués emprès el camí cap a l’altre món.