Luxe, calma i núvols: l’efímer segons Gehry

L’ART DE FRANK GEHRY BRILLA PER FI TAMBÉ A PARÍS. Ja hi havia una altra obra seva, l’American Center, de Bercy (acabat el 1994, ara seu de la filmoteca francesa), però la nova Fondation Louis Vuitton, al Bois de Boulogne, és una obra sensiblement de més envergadura i ambició. Obrirà les portes el 27 d’octubre.

Bernard Arnault, l’amo del grup LVMH i una les fortunes més grans de França , sabia d’entrada que s’assegurava un resultat espectacular si escollia Frank Gehry com a arquitecte per a la seva fundació. La decisió la va prendre el 2001, després d’una visita el Museu Guggenheim de Bilbao. Totes les altres opcions que podia tenir en aquells moments li resultaven menys atractives. La Kunsthaus de Peter Zumthor a Bregenz (Àustria, 1997) era massa minimalista, massa refinada. La Fondation Beyeler, a Suïssa, acabada per Renzo Piano aquell mateix 2001, era també massa “elitista”, una obra per a puristes. Jean Nouvel i la seva subtil Fondation Cartier a París (1994) no era en absolut del seu gust. Sense parlar de Tadao Ando, que havia concebut projectes culturals molt sobris, i de gran envergadura, per a les col·leccions d’art de François Pinault, el seu gran rival. Bernard Arnault volia reaccionar amb un gran gest, alguna cosa que no tingués cap parentiu conegut, una imatge insòlita reconeixible des de molt lluny: és a dir, un Gehry.

BILBAO, VIA SYDNEY

La trajectòria de Frank Gehry és realment atípica. Es va donar a conèixer amb la seva sèrie de mobles de cartró Easy Edges del 1974, i amb la seva pròpia residència de Santa Monica, a Califòrnia, ampliació d’una casa “banal” acabada el 1978 i que es va convertir en una icona del desconstructivisme anys més tard. Des de la seva Califòrnia, Le Corbusier i Gropius li semblaven llunyans i l’avorrien; preferia més aviat Frank Lloyd Wright i Alvar Aalto. Com que d’entrada els arquitectes locals el tractaven amb desdeny, Gehry va començar a sentir-se més a gust en companyia de diversos artistes que apreciaven els seus propòsits: Jasper Johns, James Rosenquist, Robert Rauschenberg i sobretot John Chamberlain, un escultor que en aquella època havia començat a utilitzar les carrosseries usades de cotxes com a pasta per modelar. Johns i Rauschenberg expressaven també un esperit associatiu molt lliure: la manera de pensar d’aquests artistes va influir en les idees de Gehry sobre l’arquitectura.

Durant la dècada del 1980 la seva obra adquireix popularitat i el Nobel de l’arquitectura, el premi Pritzker, li arriba el 1989, en complir 60 anys. La seva carrera no ha fet més que començar. Dibuixa sense parar. La seva línia és espontània, exuberant. El 1992 realitza una enorme escultura per a la ciutat de Barcelona i els seus Jocs: el Peix, 35 metres d’alçada i 54 de llargada. La peça, molt esvelta, a la riba del mar, es percep des de lluny com un monòlit daurat, mentre que de prop és lluminosa i calada, un trenat de franges d’obra.

Indubtablement, aquest Peix és l’obra d’un excel·lent escultor que sap també exaltar les qualitats arquitectòniques i urbanístiques d’un lloc. Aquesta nova targeta de visita dóna ràpidament la volta al món. El Peix significa també el moment en el qual Gehry obre les portes de bat a bat a la informàtica: “Havia començat a plasmar formes que no es deixaven dibuixar fàcilment…”, explicava. Tot seguit, compra a l’armamentista Dassault la llicència del Catia, un programari concebut per modelar avions de caça. I crea una nova empresa, Gehry Technologies, que produeix aplicacions del Catiaadaptades a cada projecte, transformant-los en programaris derivats. Aquest procediment introdueix un grau de complexitat digne de la NASA a cada projecte, però Gehry no se sorprèn per això. Amb el seuCatia sota el braç, personifica un creador mític, capaç de realitzar a gran escala les formes més capritxoses.

A priori és difícil situar funcions arquitectòniques en una escultura; el Peix té el gran avantatge d’estar buit. Com que sempre ha sigut immune als grans adagis del Moviment Modern -tipus “la forma segueix la funció”-, Gehry s’ho manega per omplir les seves escultures-arquitectures raonablement bé, en la mesura del possible. I les ocasions no escassegen: en els últims 20 anys ha il·luminat en diversos punts del planeta una sèrie d’edificis d’una diversitat comparable a la del seu amic Chamberlain. Peces cares, però “per combatre la banalitat”, com diu ell, cal posar un preu…

De totes aquestes obres, el Museu Guggenheim de Bilbao, obert el 1997, té un sentit especial, en haver generat l’anomenat efecte Bilbao : una “joia arquitectònica” en una ciutat deprimida que es converteix en un lloc de pelegrinatge pròsper i envejat. Gehry assegura que l’encàrrec comportava aquest requeriment, reproduir l’ efecte Sydney provocat per la cèlebre Òpera de Sydney de Jorn Utzon, acabada el 1964. A Bilbao, l’interès sempre viu del públic internacional per l’obra de Gehry es beneficia també del fet que la seva particular arquitectura apareix com l’hereva contemporània del Guggenheim de Nova York, la venerada espiral de Wright.

VUITTON, VELES I NÚVOLS

Per a la Fondation Louis Vuitton, Frank Gehry ha concebut un gran núvol de vidre al voltant d’un nucli opac, un iceberg blanc que conté 11 galeries i un auditori. L’obra està instal·lada enmig del Jardí d’Aclimatació, un jardí històric situat dins del Bois de Boulogne. De vocació científica i educativa, el popular recinte és propietat pública, però l’actual concessionari és precisament el grup LVMH, la multinacional del luxe que presideix Bernard Arnault, compromès personalment amb la concepció d’aquest projecte.

Gehry li ha fet més de 40 maquetes -“Un vestit a mida” , com li agrada dir. La seva elecció del vidre com a embolcall ve justificada aquí, segons va explicar, per l’existència documentada d’un palmarium, del segle XIX, avui desaparegut. Les seves altres referències de l’edifici són el Grand Palais o el Crystal Palace. Llunyanament influït per aquests vincles, Gehry aclareix que ha plasmat “una doble pell, com una vela de vidre que canviarà en funció de les temporades, de les hores i de la llum”. I afegeix: “Aquesta arquitectura ha de ser com un somni”.

Un veler que travessa un bosc és, també, una altra metàfora suggerida per al projecte en fases anteriors. Les veles de vidre desencadenant-se cap al jardí asseguren un espectacle permanent per la seva pròpia materialitat i per les seves formes inesperades, pels cels que reflecteixen i per les imatges que hi seran projectades de nit, segons un projecte concebut per Patrick Rimoux, un artista que es defineix com a “escultor de llum”. A l’interior, aquestes imatges -de cels i de núvols, però també de configuracions d’estels que hi ha a sobre, o d’interpretacions estructurals de les mateixes veles- crearan reflexos sobre el terra i sobre el ciment molt blanc de la pell de l’iceberg. D’aquesta manera, el somni de Gehry no serà només diürn.

LA PUGNA DE DOS GEGANTS

Gairebé 12.000 metres quadrats, una inversió de 135 milions de dòlars, 46 metres d’altura en ple Bois de Boulogne i molts obstacles que han hagut de ser superats… És el grandiós resultat d’una pugna de dècades entre Bernard Arnault i François Pinault, que també havia apostat per un gran centre d’art a París i després de diversos fracassos administratius va canviar de localització per Venècia, on Tadao Ando li ha realitzat dos grans projectes.

Pinault, que ara té 78 anys, havia començat a muntar la seva prestigiosa col·lecció d’art fa molts d’anys. Si la fortuna d’Arnault és més gran -tots dos són bilionaris, tots dos tracten amb empreses de luxe-, la col·lecció de Pinault és una de les millors del món. El projecte en el qual es va entestar des de l’any 2000 fins al 2005 proposava una reutilització de l’Ile Séguin, a Boulogne (no gaire lluny de l’actual Fondation Vuitton), on hi havia abans la històrica fàbrica Renault. Com que no va aconseguir entendre’s amb els diferents contrincants implicats, el 2005 va renunciar al seu projecte parisenc. I va traslladar la seva col·lecció, i la seva fundació, a Venècia, on va comprar i adaptar amb èxit primer el Palazzo Grassi, i a continuació la Dogana di Mare, sota la direcció artística de Jean-Jacques Aillagon, expresident del Centre Pompidou.

Arnault s’ha quedat sol en la cursa. I ha diversificat de manera notable el concepte inicial de la seva fundació, que es basava en origen a perennitzar les seves accions de mecenatge i promoure l’art contemporani a través d’activitats artístiques, exposicions i trobades. A partir del 2006 va encarregar a Suzanne Pagé -coneguda per haver dirigit amb potestat el Museu d’Art Modern de la Ciutat de París- que ampliés de manera significativa la seva col·lecció, i que ideés un pla d’activitats nou i atractiu.

La seva marxa triomfal en solitari, però, va ser interrompuda el 2011 quan una poderosa associació de veïns va guanyar un plet contra el projecte al·legant que la construcció vulnerava tot un seguit de lleis, sobretot les que es referien a l’altura de l’edifici. Els permisos es van retirar i l’obra es va haver de parar. Arnault, l’alcalde Delanoë i la que llavors era la seva flamant regidora de Cultura, Anne Hidalgo -l’actual alcaldessa-, van fer tot el que van poder per revocar aquesta prohibició.

ARGÚCIES D’ALTURA

Al final ho van aconseguir aprofitant una argúcia extravagant: si és veritat que no es pot construir sota cap concepte més enllà del dos nivells d’altura al Bois de Boulogne, a l’edifici de Gehry resulta -segons com es miri- que no hi ha ni dos nivells. Des del hall general s’arriba a l’iceberg, que té el primer espai-galeria alçat en un entresòl, el segon pis s’eleva a un altre mig nivell respecte al primer, i així -amb aquest sistema d’altells esglaonats- s’arriba als 46 metres d’altura…

Després de superar una primera reacció popular de perplexitat -motivada pel fet que l’ajuntament socialista s’aliés descaradament amb el gran capital-, hi ha hagut també valoracions positives relacionades amb l’arribada imminent d’aquest nou centre d’art contemporani a la capital francesa.

El Centre Pompidou, el Louvre, el Musée d’Orsay, el Grand Palais, el Musée du Quai Branly o el Musée du Luxembourg són tots molt cèntrics. Una mica més al sud hi ha la Fondation Cartier, que també organitza grans exposicions. La nova Fondation Louis Vuitton obre la perspectiva d’un possible front cultural parisenc cap a l’oest. Per això estaria bé que en el llegat d’Arnault també hi hagués una partida destinada al manteniment futur de l’edifici, ja que en ser una concessió haurà de ser retornat a la ciutat passats cinquanta anys.

LUXE COM A A LEITMOTIV

Bernard Arnault, nascut el 1949, es va acostar al món del luxe amb l’adquisició de Dior el 1984. Ràpidament, amb maniobres astutes, es va posar al capdavant del conglomerat LVMH, fundat el 1989, que a l’inici integrava, a més de Louis Vuitton i Dior, Guerlain, Moët & Chandon i Hennessy. En un procés d’adquisició i diversificació imparable, al llarg de les dècades següents va comprar Kenzo, Loewe, Berluti, Fendi, Ferré, DKNY i moltes altres.

Siguin com siguin les activitats futures al Bois de Boulogne, ja se sap que a l’auditori s’hi celebraran grans desfilades de moda, en directa competència amb les que ofereix Jean-Paul Gaultier a la il·lustre seu del Partit Comunista, obra de Niemeyer, a l’altra punta de la ciutat. I aprofitant l’actual leitmotiv de les veles, Arnault li ha encarregat a Gehry una línia d’aparadors per a totes les seves botigues Louis Vuitton que coincidirà amb la inauguració i que consistirà en unes escultures titulades Ales al vent.

La previsió de la fundació és que tindrà un flux de 500.000 visitants a l’any. Sens dubte, les noves col·leccions, les exposicions, les trobades i les activitats atrauran un gran públic, al qual se sumaran els visitants que hi aniran simplement per veure l’edifici, una variant de l’ efecte Bilbao traslladada a la vora del Sena. Parlant recentment de l’edifici, Arnault es va mostrar convençut que aquest projecte és l’únic gran gest d’arquitectura a París després de la Piràmide del Louvre, de Pei.

Així, la primera gran mostra programada estarà dedicada a la gènesi d’aquesta mateixa obra de Frank Gehry, la celebració d’una arquitectura que s’exhibeix a ella mateixa.