"M'he trobat molts homes a qui els tira enrere que tingui clar el que vull i ho expressi"

“Sempre tan guai i directa”, m’escriu un home amb qui em veig. A ell li agrada la meva manera de fer. No l’espanta. No sempre ha sigut així. M’he trobat molts homes a qui els ha tirat enrere que tingui clar el que vull i que ho expressi. Que exerceixi la meva llibertat i que ho faci sense demanar permís o dissimulant.

A moltes dones com jo ens ho han dit: “Fes la tonta”. A mi fins i tot em van aconsellar que no parlés de manera tan desimbolta quan les coses m’anaven bé perquè la meva ara exparella podia sentir-se menystinguda. I que aixequin la mà quantes dones no hem hagut de sentir-nos allò de: “Amb aquest caràcter ningú et voldrà”. I, és clar, aquest “ningú” es refereix a un home. Davant meu ningú ha gosat dir-m’ho, però com que ho he sentit d’altres dones sé que hi havia gent que considerava que la meva exparella tenia mèrit per haver d’aguantar-me, amb tantes coses que faig, dic i penso.

Durant bastant de temps vaig viure-ho fatal. Em mirava per dins i per fora i pensava que la gent tenia raó. Que feia por i que per què coi les deesses paganes a qui reso no m’havien concedit la gràcia de la discreció i la mansuetud. D’anar pel darrere amb estratègies per aconseguir el que vols. De la nul·la ambició professional i personal. Mecaguntot, em deia, ja podria haver sortit més gata maula.

Però l’edat m’ha jugat a favor perquè amb el temps em vaig adonar que no suporto les gates maules. Sé que fan el que fan per no violar el codi patriarcal que diu que un home de caràcter és un líder, algú desitjable, i que les dones és millor que siguem amables i simpàtiques, però sense excedir-nos, suaus, dolces, subtils. Però Mare de Déu de les Santes Tòtiles Màrtirs, quin avorriment de descripció. A més, em vaig dir, a mi m’agrada com soc, amb imperfeccions i merdes incloses. Les estimo, les meves misèries, com qui estima la coixesa d’un fill. I aquest fer meu de tro i alegria també m’agrada. No, no: m’encanta. Que ningú s’espanti. No pateixo un atac d’ego sobtat. Però coi, m’ha costat molt arribar fins aquí. Una vegada vaig llegir que si no vols ser la teva parella, vas venuda. I qui diu parella diu companya de feina, de pis, d’amiga... i m’he treballat unes quantes cosetes que calia treballar. Tant, que me n’aniria de viatge sola si no fos que anar-hi en companyia em diverteix més. Però jo amb mi mateixa m’ho passo teta.

La meva actitud té premi. Perquè resulta que el meu caràcter és un filtre meravellós de masclistes, insegurs compulsius i dessubstanciats, i qui se m’acosta i s’hi queda no és qualsevol. Qui no em té por no es té por. I a mi m’agrada la gent valenta. Que, com diu la Maribel, la meva psicòloga, no vol dir que no tinguis por, però que malgrat tenir-ne fas allò que vols. La valentia és sexi.