Les mans de Déu

Al Japó, Sato i Tanaka són els dos cognoms més comuns. A Barcelona, la seva popularitat va lligada al sushi i a la cuina japonesa. En són responsables Ryuta Sato i Aki Tanaka, els dos sushiman que van donar nom al restaurant però que van separar els seus camins al principi d’aquest any, quan Sato va decidir que preferia volar sol, fora de l’Eixample. Ara Komota és l’altre itamae (en japonès, el cuiner que hi ha davant el taulell ) que participa en l’espectacle que es viu a la petita barra del restaurant. Obrir la porta del Sato i Tanaka és viatjar de cop a Tòquio per asseure’s a degustar els millors niguiris de la ciutat preparats amb precisió i delicadesa davant els teus ulls.

“Soc el primer deixeble del Kenji”, explica Aki Tanaka mentre revisa el seu ganivet i selecciona un tros de llobarro per començar a elaborar el sashimi. Parla de Kenji Ueno (propietari de Can Kenji), que fa tres anys es va adonar que a Barcelona hi faltava una barra japonesa de qualitat i va decidir crear aquest projecte. Quedem absolutament embadalits veient com Aki Tanaka talla el peix davant nostre. Té un efecte hipnòtic veure’l passar suaument el ganivet per sobre del llobarro salvatge del Maresme, el bonítol, el llom de tonyina i la ventresca de tonyina de l’Ampolla. Són les peces de sashimi que ens serveix després d’una crema de calçots amb salsa de miso i edamame, que exerceix com a primer entrant del menú. La carta ofereix dues possibilitats: el menú de sushi curt (amb vuit niguiris i tres makis per 42 €) i el menú de sushi llarg (amb dotze niguiris i tres makis per 48 €). Escollim, evidentment, la segona opció.

El niguiri de calamar és el primer acte de l’exhibició d’Aki Tanaka, que ens presenta cada peça com qui ofereix un petit tresor. Com el joier que col·loca un diamant davant el client, que queda uns segons impactat per la bellesa de la peça. Poc després fa el mateix amb el niguiri de pagell, el de bonítol i el de gamba vermella. Ens serveix també un gunkan amb ous de salmó i un altre d’exquisit de tàrtar de tonyina amb un rovell d’ou de guatlla. Hi afegeix un niguiri d’anguila flamejat, un de vieira i un de tonyina vermella que decidim repetir perquè el primer ens l’hem menjat pràcticament sense mastegar. Una delícia. Els últims glops de la cervesa Asahi els acompanyem amb tres makis de tonyina que són el final perfecte del dinar. Amb el permís dels carquinyolis de te verd, que serveixen per tancar el menú amb aquell punt dolç imprescindible per a la màxima expressió del plaer.

Treballar el peix per fer-ne sushi és un art que els japonesos porten a la sang. Aki Tanaka va canviar Tòquio per Barcelona l’any 1992, quan només tenia tretze anys i no tenia clar on el portaria la vida. Abans utilitzava els peus per dirigir el seu monopatí, era la seva passió i competia amb bons patinadors. Ara el que fa servir són les mans per meravellar els seus clients. Des que Maradona hi va recórrer per marcar el seu gol al Mundial del 1986, difícilment unes mans havien donat tant de plaer. Són les mans de Déu.