BarcelonaRamon Bayés és un catedràtic savi. Va néixer a Barcelona el 1930 i la seva àrea d’estudi han sigut les persones. La seva conducta, el seu sofriment, la vida i la mort. Ens rep a casa seva amb la generositat i la perspectiva de qui ha pensat què hi fem aquí. 

Si tinguessis al davant un noi o una noia de 18 anys que surt ara al que tu anomenes el viatge de la vida, què li recomanaries, què li diries? 

— Hi ha una cosa que vaig aprendre que em va ensenyar una alumna. Es diu, crec que encara viu, Elisabet Adrià. Era mallorquina, molt llesta, i recordo que a la primera classe, al final de la classe, em va fer una pregunta que no vaig saber contestar, que no tenia resposta. I ho vaig pensar. I al cap d'un temps dic: “Doncs no ho sé”. Un amic que hi era em va dir: “Escolta, això que els has dit que no ho sabies, ha caigut molt bé. Perquè no hi ha cap professor que admeti que no sap una cosa". Això em va solucionar la vida. Mai he tingut por d’enfrontar-me amb persones aquí o a fora, no he tingut mai problemes: si sé una cosa, la dic; si no la sé, em sap molt de greu, però no la sé. I no passa res. No tenim per què ser enciclopèdics. Jo crec que això és una cosa que em va ensenyar i que jo vull transmetre perquè treu la por. Tu ets limitat. 

Per tant, no tinguis por i aprèn?

— Fes-te preguntes, tingues curiositat, busca alguna cosa que t'agradi i no busquis els diners. Sigues feliç, però fent el que tu vols.

¿El teu motor vital ha sigut la curiositat? 

— La curiositat. Per a mi és essencial. Ser curiós per tot el que ve, el que hi ha… He intentat, fins on puc, estar al dia i poder tenir una opinió del que està passant. Jo ja sé que estic fora d’aquest món. Ja ho sé.

¿La vida és el canvi?

— Mira, diré una cosa que a mi em va emocionar. És de l'últim llibre que he fet. Em vaig equivocar amb el títol –La jungla de mi memoria (Editorial Plataforma)–, que havia de ser Simplemente me acuerdo. Però hi ha dues coses que per a mi són sensacionals. La frase aquesta l’ha escollit el maquetista. Aquesta és l'última frase del llibre, i quan la vaig veure vaig dir: “Mira, està bé això, qui ho ha escrit?” No la vaig reconèixer. És una frase optimista. El llibre no ho és. En conjunt hi ha de tot, però diria que aquesta frase representa molt bé el que jo voldria. No el que soc, sinó el que voldria.

La frase és: “Mentre vivim i som conscients, la vida comença a cada instant. Nova, distinta, per estrenar”.

— I després ell va posar l'avioneta. Per a mi la vida és un viatge. Vaig tenir l'ocasió de volar i de portar una avioneta, no durant gaire temps, poques hores, però era una avioneta com la de Robert Redford, i em vaig sentir molt bé, encara que no hi havia la Meryl Streep acompanyant-me. El que m'acompanyava era un instructor que em van agafar. I un cop a dalt, em va dir: “Mira al fons i veuràs una palanca. Si tires la palanca cap amunt l'avió fa així, si la tires cap avall, fa així, si fas així, així, i si fas així, així”. M’ho explica i em diu: “Ara tu”. Jo ho vaig intentar i l'avió es va posar de cap per avall i vam estar una estona cap per avall. Va ser a Los Rodeos, era preciós. Hi havia el Teide i vam estar volant i em vaig adonar del que era volar. L’única vegada que he sentit realment el que era volar.

¿I el viatge de la vida?

— El viatge de la vida té de tot. Hi ha coses extraordinàries. I hi ha morts. Tots els amics que tinc són 20 anys més joves que jo i estan morint. No és fàcil. A la vida hi ha moments extraordinaris. I he vist coses magnífiques. A Kènia, a Veneçuela, a la selva, a molts llocs. He vist coses fantàstiques i he conegut persones molt interessants de molts tipus. A mesura que m’he fet gran m’ha interessat menys el viatge real i m’han interessat més les persones concretes. Una persona és per a mi el viatge. Per exemple, la poesia de Kavafis, Ítaca, la trobo extraordinària. El que és important no és arribar, sinó el viatge. I el viatge pot ser molt maco o pot tenir molts problemes, però és viure aquest temps que tenim.

I no hi ha cap viatge igual, però sí que hi ha coses que compartim.

— No ho veus, però jo la tinc molt propera. Jo he vist morir molta gent. No només parents, un fill, la meva dona, gent molt estimada… La mort l’he vista de prop. No entenc, com Dostoievski, la mort dels nens. Hi ha moltes coses que no entenc. Crec que me n’aniré d’aquest món sense haver entès gairebé res. 

Què has entès?

— Que s’ha de viure, que s’ha d’apreciar el que tens, que has d’intentar ser net, ser curiós, descobrir coses, reunir coses que no han estat reunides, és a dir, pensar quina relació té una cosa amb una altra… A mi sempre m’han importat molt els descobriments fortuïts. Per exemple, el grafè, que el va fer un jove rus que treballava en un laboratori a Anglaterra i, els caps de setmana, se n’anava al laboratori a divertir-se, a investigar. Aquesta gent t’ensenya. Després els van donar el Nobel a ell i al seu cap, per la feina que havien fet, que l’havien fet divertint-se!

I l'atzar, quin paper ha jugat en la teva vida?

— L’atzar és real completament. Completament. Coneixes persones increïbles, coses increïbles, per atzar. 

D'entrada tu no estaves destinat a l'acadèmia. Tenies una primera feina que no hi tenia res a veure.

— El meu pare era un molt bon electricista i em va dir que estudiés per ser pèrit industrial. Vaig estudiar a l’Escola Industrial i vaig treballar dos o tres anys de pèrit industrial i em vaig especialitzar en una cosa molt curiosa que era entorns explosius que requerien instal·lacions elèctriques. Vaig anar a les mines del nord, a veure com treballaven a molts metres sota terra… I al final vaig veure que no m’agradava. El Francesc Gomà, que era catedràtic de la Central, era l’encarregat de buscar professorat quan es va crear l’Autònoma. Ja hi havia professors contractats, entre els quals el Josep Toro i el Joan Massana, que érem amics, i un dia se li va acudir de preguntar-los si el Bayés podria fer de professor. Però deien que no tenia el títol de llicenciat i que no ho podria fer. Aquest home que no em coneixia de res va demanar el meu currículum –jo ja havia escrit un llibre i ja havia fet alguna cosa de sociologia–, i el vaig anar a veure. Jo ja estava casat, teníem dos nens petits, i una sogra impossibilitada a casa. Jo tenia quatre feines per guanyar-me la vida. El Gomà, que no em coneixia de res i que era d’orientació més aviat freudiana, em va dir que havia parlat amb els meus companys, que havia llegit el meu currículum i que ho tenia claríssim: havia de ser professor universitari. Em va dir: “Mira, acaba de sortir el pla Maluquer, i només amb algunes assignatures es pot fer la carrera de psicologia. Ves i fes-les. Vas a classe, t’examines i aproves”. Al cap de cinc anys vaig voler trucar el Francesc Gomà i li vaig dir: “No sé si se’n recordarà, però vostè em va animar a fer la carrera. L’he acabada, i el vull convidar a un dinar”. El vaig convidar a un dinar impressionant i ens vam anar fent amics. Resulta que ens vam entendre molt bé, i l’Autònoma em va contractar com a professor no numerari i al final en vaig ser catedràtic. 

Durant aquella època havies aconseguit tenir passaport per a la teva feina prèvia.

— Oi tant! Jo vaig ser dels primers joves que van sortir d’Espanya, perquè quan treballava de pèrit industrial estava en una empresa anglesa molt important que estava a Sant Celoni. El cap d’aquí va voler que anés a Anglaterra, però era impossible amb la meva edat, que era edat militar. Vam anar a les Rambles a veure el capità general i a fer-hi una entrevista. L'hi va explicar i li va dir que era molt important per a Espanya que l’empresa entrés aquí, i em van fer un passaport i un visat per sortir. Vaig tenir una ocasió meravellosa que pocs van tenir. Me’n vaig anar a Londres i a Suïssa. Llavors vaig poder captar un altre món. 

Com recordes els teus pares?

— El meu pare em va ensenyar una cosa que no té preu: “No deixis mai diners. Si pots i vols, dona’ls, però no tinguis mai deutes, ni que et deguin mai res”. I ho vaig fer. I em va anar molt bé. Si en tenia, els donava, però si els donava, no volia que me’ls tornessin. El meu pare era una persona molt seriosa, a qui li agradava molt la seva feina. Era un bon electricista, va fer les instal·lacions elèctriques de fàbriques tèxtils, la de la fàbrica Birba de Camprodon… Vaig agafar una malaltia i em va deixar a Camprodon amb un amic que tenia un bar perquè em curés, perquè no hi havia medicines. 

Com vau passar la guerra?

— El meu pare era molt espavilat. Durant la guerra vam viure a Sant Pere Màrtir, a Gràcia. Teníem un pati, i teníem una tortuga, que l’estimava molt, i gossos i gallines i un conill gran, blanc, que es deia Pichichi. El cridava, i deia: "Pichichi!" I venia i li donava una garrofa. Jo diria que, de la guerra, tinc molts records, però no són dolents. Sí que vaig viure un bombardeig a Barcelona, però no tinc records dolents de la guerra. Ni de la postguerra, malgrat que no hi havia menjar; el meu pare fabricava pastilles de sabó i la meva mare en duia en un mocador de fer farcells en tren fins al Prat per canviar-les per bledes al Prat. Tinc bons records perquè érem amics amb molta gent del barri. Un dia vaig descobrir que, si barrejava pastilles per la tos i purpurina amb sucre, feia pólvora. Va ser un descobriment important, perquè llavors vaig dedicar-me a fer focs artificials per Sant Joan i convidava els veïns en un terrat. A la drogueria que hi havia a la plaça comprava purpurina de plata i fèiem volcans.

I com ho vas descobrir això?

— Per casualitat. Hauria pogut tirar cap a fer bombes o alguna cosa així, però vaig optar per una cosa més pacífica com els focs artificials per al veïnat. També vaig passar el tifus, que n’hi va haver una epidèmia que el govern negava però existia, va morir un amic meu. Eren molt pobres, vivien a Rius i Taulet, en un pis, i el vam baixar uns companys –devíem tenir deu o dotze anys– per les escales i sé que portava un abric molt pobre. Va morir de tifus. Al barri també hi va haver poliomielitis. Dos amics i la seva germana van agafar la polio i van quedar tocats. 

Des del punt de vista acadèmic t'has dedicat molt a la malaltia.

— Sí. Si jo hagués començat abans, hauria fet la carrera de metge, però vaig descobrir-ho massa tard. L’únic que era assequible era psicologia.

I el sofriment quan et vas adonar que no eren els cossos els que es posaven malalts sinó les persones.

— Això va ser més tard, a mesura que em vaig fer gran. Quan vaig començar a ser avi vaig veure que la gent moria malament. Vaig veure quan van néixer les cures pal·liatives, i m’hi vaig passar. 

¿Tems que hi hagi un retrocés en aquest tipus de drets?

— Sí. Em fa por un retrocés en moltes coses. És a dir, tant de bo no sigui així, però pel que vaig veient i sentint, sembla que guanyarà Feijóo. Això no és una bona notícia. És una pèssima notícia per moltes coses. Una de les coses que segurament farà serà carregar-se l’eutanàsia. Encara que està molt limitada aquí i és molt difícil, caldria que hagués estat un últim recurs de les cures pal·liatives, com és a Bèlgica. Aquí anem una mica endarrerits amb això. És un problema de temps, si no ho espatllen. És de les coses que poden canviar. Hi ha pressions per tot arreu. Tinc la impressió que aquesta és una de les coses que poden tirar enrere. Potser no s’hi atrevirà, perquè la gent en general n’és partidària. És un pas cap a aquesta llibertat, i és una cosa que pot perillar. Tant de bo que no. Tant de bo que no guanyi Feijóo, però les coses són com són, i n’hi ha moltes que no les entenc. Hi ha coses que estan passant amb Vox a molts llocs, com el País Valencià o les Illes, i no les entenc. Jo no soc sobiranista ni independentista, però això no ho entenc. Crec que la llibertat és un bé i crec que s’ha de tenir confiança que la gent la farà servir bé.

Tu hi has pensat molt, en la mort. Com t'agradaria acabar el viatge?  

— Mira, com el va acabar el pare d'una amiga meva sèrbia. Va passar fa mig any. Ell va sortir a donar una volta per un parc, hi havia un banc, es va asseure al banc i va quedar mort. M'agradaria morir així.

Vivint.

— Sí. No em fa por la mort. Em fa por, com a tothom, el dolor, les malalties terribles que s’allarguen… Jo tinc un testament vital d’abans de l’eutanàsia. Ara hauria d’afegir-hi un paràgraf, però em fa molta mandra. Allà deia que si jo perdia el seny, que em deixessin en pau, que no em ressuscitessin. Ara, el que passarà després, ja no depèn de tu.

A la vida has tingut por?

— Sí, esclar.

De què has tingut por?

— La por és molt humana. És normal. Tenim por a perdre coses. Veiem que gent mor en plena joventut. Jo por a la mort no en tinc. Si jo fos Déu, el que faria seria crear un home que tingués un botó aquí i, si en un moment determinat veus que la vida no té sentit, o no li trobes sentit, el prems. No passa res. Al cap de quinze dies o d’un mes, el tornes a prémer. No passa res. Però si passen uns quinze dies més i el tornes a prémer, quedes fregit i ja està. 

Quina relació has tingut amb Déu? 

— Vaig ser creient fins als quaranta anys. Resar a l’església silenciosa sempre m’ha agradat. Fins que un dia, dins l'església, vaig pensar: "Què fas aquí?" I ja no hi he tornat. Només hi torno per a funerals i per a casaments. Per a actes. I m’agrada cada vegada més les coses que s’hi fan improvisades per a la família i per als amics, les paraules que es diuen… Però bé, jo diria que la mort no és res, el problema són els patiments, el no poder controlar el que està passant. Això sí. Per a mi ara el patiment és no veure-hi bé, no sentir-hi bé. A tu et sento bé. 

Tens aquí una escultura d’un arbre.

— És de les últimes coses que vam comprar junts amb la meva dona. Sí, és un arbre despullat, d’hivern. Un arbre que ha perdut les fulles, que espera la primavera, que potser no ve. Abans m’has demanat consells: que llegeixin, de tot, novel·la, poesia, que mirin cinema, que tinguin el màxim de possibilitats, que gaudeixin. Que visquin el viatge. Sí. Que el viatge sigui llarg, i ple d’aventures.

Exactament com deia el poeta. Ramon, moltíssimes gràcies per la generositat.

— No, no és generós. Ha estat una estona estupenda. M'agrada parlar, sempre m’ha agradat donar classe, el contacte amb els alumnes. He procurat estimar-los. I el cert és que hi ha alumnes que m’han correspost.

Un bon professor et canvia la vida.

— A mi me la van canviar, per exemple, el Gomà i el [Mariano] Yela. Jo vaig escriure al Yela per anar a Madrid i em va contestar amb una carta a mà i d’una manera personal i humana. I em va dir que havia estudiat el cas i el currículum, em va dir que havia sigut impossible. Després vaig conèixer-lo personalment, en un congrés, i era baixet i era rialler, una bellíssima persona. I he conegut una de les seves filles, extraordinària. Es diu Maria i és funcionària de presons. Estima els presoners. És una persona extraordinària i va aprendre del seu pare. Era un bon professor, però el millor era el seu tracte humà.

La compassió?

— El fet d’adonar-te que l’altre és una persona com tu, i que té un problema i que has d’intentar ajudar-lo amb el que puguis.

Ramon Bayés acaba citant Bertran Russell del llibre El coneixement humà, on després de 600 pàgines d’erudició, a última pàgina conclou "tot el coneixement humà és incert, inexacte i parcial". El professor afirma que li va "obrir un camí enorme pel que significa de lluita contra el dogmatisme". En aquests temps, Bayés és una brúixola inestimable.