BarcelonaAcaba d'estrenar la pel·lícula Mi amiga Eva, de Cesc Gay, on és la protagonista absoluta. Aviat la tindrem a Amazon Prime en un blockbuster titulat Zeta. Ha rodat una sèrie al Pirineu amb els germans Cabezudo, Matar a un oso... Nora Navas és ja una actriuassa, una dona a qui sempre li ha agradat arriscar, que té molt bon olfacte per detectar bons projectes, que aposta per coses noves, però que ha dit moltes vegades que no. En aquesta dècada ha fet poc teatre, però en la passada va convertir-se en una actriu imprescindible per a molts directors, com Oriol Broggi i Carlota Subirós. Li agradaria acabar sent una actriu lorquiana i ja li ha arribat el moment de tirar endavant els seus projectes. Té un gran record del seu pas per Buenos Aires i va ser capaç de rebutjar una vida a Hollywood, a Los Angeles, on va poder establir-s'hi després de Pa negre.

Pot ser que no faci teatre des de Les irresponsables? És a dir, des del 2021?

— Amb les dates soc fatal, però me'n recordo perquè encara em feien la prova del bastonet pel nas. I mira, no ho sé, ha anat passant el temps, m'he enganxat a l'audiovisual, tampoc és que m'hagi vingut molta oferta d'obres des del Lliure, des del Nacional. Jo estic molt deslligada de les noves companyies, i tot el meu entorn, les meves amigues i tal, són gent que treballa sobretot molt al Lliure i al Nacional, i no és que m'hagin vingut moltes ofertes per treballar-hi. I mira, s'ha donat així... Havia de fer La trena, quan es va engegar. De fet, vaig ser una de les seves impulsores, però em va sortir una sèrie que el Mariano Barroso portava molt de temps al darrere i que volia que fes: Los Farad. I llavors vaig apostar per això. També acabava de fer Les irresponsables amb el mateix grup de gent, i vaig dir, aire, no?

I no l'ha trobat a faltar, el teatre?

— Doncs no, diria que no. No, no, no. La veritat és que no. He gaudit dels projectes. No soc molt de trobar a faltar les coses, jo, eh? No. I ara ha sortit l'oportunitat de fer alguna cosa amb la Marta Marco i la Cristina Genebat: ens vam tancar amb la Marta fa un any i mig, quasi dos, a llegir obres de teatre, novel·les, i a escollir, i vam escollir una cosa que farem el 2027.

Hi ha com una necessitat de la seva generació, més o menys, de buscar projectes per fer entre dones?

— En això que farem hi haurà homes, eh? Sí, aquí hi haurà homes i no farem diners. Perquè La trena, ostres, és d'aquestes coses que van néixer durant la pandèmia, quan fins i tot vaig escriure una sèrie. Ens vam ajuntar el meu entorn, la Clara Segura i companyia, i era com: fem-ho nosaltres, no? La trena, realment, ha funcionat de manera increïble. Es van arriscar molt, perquè vam fer números com a productores, on som dolentíssimes totes, i no ens sortien. Però estàvem amb la Bet Orfila, i la veritat és que ha funcionat molt i molt bé.

No pensàveu que es podien fer diners amb el teatre, oi?

— No ho pensàvem. Als 50 anys encara pensàvem que ens pagaven bé, saps? Però aquest projecte que estem aixecant ara, All my puny sorrows, de Miriam Toews, és una obra no tan comercial. És una cosa més dura, més fosca, no la vèiem tant per a tots els públics, i llavors vam optar per fer-la en un teatre públic.

Però aquí, a més, heu comprat els drets.

— Sí, ho vam fer entre nosaltres i Bitò. Això surt també d'aquesta necessitat de dir: jo no vull que em dirigeixi qualsevol, ara. Perquè portes molta carrera a sobre, i tens ganes que algú et trenqui el cap. Qui volíem que ens dirigís? Em va aparèixer molt una persona que ha estat amb mi a Mi amiga Eva, que és per a mi una gran actriu, la Fernanda Orazi, que va dirigir un monòleg increïble que vaig veure al Teatro del Barrio, a Madrid. Jo vaig dir: jo vull aquesta argentinitat. Vull tornar a estar perduda. I al final, mira, vam decidir: la Cris Genebat tenia moltes ganes de dirigir. Entràvem les dues, la Marta i jo, com a papers protagonistes, i li vam proposar a la Cris.

Què li ha ensenyat el teatre, a la vida?

— M'ha ensenyat moltes coses. M'ha ensenyat a ser valenta, molt valenta. Al teatre has de ser molt valent, t'has de treure moltes tonteries del cap, has d'obrir-te en canal sense por, has de ser molt generós. L'últim que he fet amb públic va ser un recital sobre místiques al Monestir de Pedralbes. I em deia: ara haig de sortir aquí davant d'aquesta gent? Dues opcions: o que m'agafi un ictus, o que m'il·lumini, no? O sigui, era una sensació com de salt del buit, i el teatre et dona aquesta cosa d'estar molt present a la vida.

De jove, va viure a Buenos Aires. Què hi va aprendre?

— Buenos Aires em va ensenyar a ser actriu. Jo, fins que no vaig tornar de Buenos Aires no vaig dir soc actriu. I mira que portava temps ja treballant. Però em deien, tu què ets? I jo feia que no ho sabia... I Buenos Aires m'ha ensenyat el bon teatre, la bona ficció, treballar des d'un lloc molt particular. Sense psicologies, més emocionalitat... Ja fa molt de temps que no estic vinculada a Buenos Aires, però és la meva escola.

Fins i tot hi va fer d'ajudant de direcció. Aquesta feina més creativa ha pogut persistir o va quedar allà, com a pecat de joventut?

— Buenos Aires va ser com una escola... Jo, com que no he fet res, com que no he acabat cap escola, per a mi l'escola va ser Buenos Aires. Vaig fer dramatúrgia, vaig escriure dues obres de teatre, que estan en un calaix, però crec que em van donar molt coneixement, també, dels guions, de l'escriptura. Vaig fer d'ajudant de direcció, vaig estar en moltes escoles...

A Barcelona sembla que hagis de tenir un rol més definit, oi?

— Sembla que aquí t'hagis de posicionar més. Per què la Cris Genebat no pot ser directora. O: per què jo ara no em puc posar a escriure, o ser ajudant de direcció sense que m'encasellin. Ara, la Montse Vellvehí, una actriu increïble, està fent molt d'ajudant de direcció. Llavors, jo crec que allà estan més oberts. Treballen d'actrius el dimarts i el dijous, però el dimecres són ajudants de direcció d'un altre capo, com és l'Alejandro Tantanian, i després fan d'actriu amb el Javier Daulte i després van a l'Sportivo Teatral amb el Ricardo Bartís...

És com si al teatre no tingués tantes fronteres, oi?

— Exacte.

Aquí, a més, comença a haver-hi actrius i actors que són de teatre o de cinema.

— És la creació, no? Jo crec que és la màgia, sempre que em diuen teatre o cine, dic que m'és igual. M'és igual el mitjà. L'important és el que estàs transmetent, el talent que hi ha al teu voltant, la forma... A mi cada vegada m'interessa més la forma, o sigui, el to, que seria més en l'audiovisual. El to, la forma en la creació, la posada en escena... Llavors, m'és igual on ho faci. Per això no l'he trobat a faltar, el teatre... Per exemple, ara amb Mi amiga Eva he après moltíssim.

Cesc Gay és molt teatral, oi?

— És molt artesanal, a més. És molt de família, que és una mica, també, d'on vinc, de la Biblioteca de Catalunya. I a mi això és una cosa que em sosté molt, com a persona i com a actriu. Cosa que també passa molt a Buenos Aires, on també hi ha molt de clan.

¿Hi ha alguna diferència entre treballar amb Cesc Gay o Oriol Brogi, i treballar amb Mar Coll o Carlota Subirós?

— Ho dius pel gènere? Doncs per a mi, no. Jo vaig de la mà de persones, no de gèneres. I dels talents. Per exemple, la Mar Coll tindria més a veure amb Cesc Gay, i la Carlota, amb el Broggi.

No ha necessitat buscar les autores? No li ha preocupat, això?

— Jo crec que no... És més, ara, per exemple, amb el Cesc, ell tenia molta por d'aquesta cosa, de parlar d'una dona de 50, creia que se li tirarien a sobre... Per què?, li deia jo. Perquè també has parlat d'uns adolescents que es fan palles, i no ets un adolescent, també has parlat de la mort, i no t'has mort. A mi m'agrada que un home parli de les dones, i que una dona parli dels homes. En l'època més forta del Me Too, a l'Acadèmia, on era vicepresidenta, es deia de donar només premis a les dones. Jo deia: vull sortir a donar un premi a un company. Hi ha grans autors que han escrit sobre grans dones. Tenim La regenta, no? I moltes obres de teatre, com Casa de nines. A mi m'agrada també aquesta mirada diferent.

Es considera una actriu fidel a una sèrie de directors?

— Potser sí. Potser sí, perquè hi ha una cosa de familiaritat que a mi em funciona molt com per poder investigar, per poder obrir-me. A mi m'agrada, eh? Conèixer coses noves, però m'agrada que em truqui el Broggi per tornar a investigar, perquè sé que hi ha unes passes que ja hem fet, no? Jo també el conec, m'agrada el seu talent, m'agrada el lloc on som i des d'on creem. Ara, jo estic oberta. Si venen directors nous... Ara tinc més olfacte per dir aquí no m'hi fico, i més amb el teatre. El teatre és una cosa més de risc. Qui és aquest? Què vol fer? Vols dir que li vull donar tres mesos de la meva vida? Ara soc més primmirada.

L'audiovisual requereix menys compromís que el teatre?

— Sí, sí, sí, absolutament. Però també em passa amb l'audiovisual. Ara, per exemple, he estat amb els germans Cabezudo rodant la sèrie Matar a un oso. Em van fer un càsting, perquè els va costar molt trobar aquest personatge. Feu-me un càsting, els deia, que us el faré jo, el càsting, a veure si jo vull treballar amb vosaltres... I sempre hi ha alguna cosa de divertimento, de passar-s'ho bé.

¿És més fàcil passar-s'ho bé fent una sèrie, que no fent teatre?

— T'ho pots passar molt bé fent teatre. De fet, tot el procés teatral de trobar l'obra entre tots, de trobar el personatge, és molt més gratificant. Depèn molt del pes del teu personatge, també. Si tens un prota en l'audiovisual com a Mi amiga Eva, on jo quasi agafava la perxa, ets fins i tot part de l'equip tècnic. Ets part del procés... A l'audiovisual, si tens un paper petit, estàs més perdut. Ets més una peça una mica volàtil del sistema. I el teatre fa que des del primer dia fins a l'última funció siguis allà, encara que tinguis un paper petit.

De fet, ha alternat papers petits i grans, contínuament. He repassat les sèries de TV3 dels últims 25 anys, i hi ha sortit a gairebé totes, però en pocs capítols. Ha estat a El cor de la ciutat, a Jetlag, a Ventdelplà, a Porca misèria...

— L'altre dia en una benzinera em van dir: ai, jo la conec, és de TV3. I jo pensava: no em vinculo gaire a TV3. La televisió, mira, sempre m'ha costat una mica més. Aquesta rapidesa que has de tenir... Per exemple, me'n recordo que vaig sortir en uns capítols d'El cor de la ciutat i ho vaig fer perquè la meva mare estava malalta, i l'entusiasmava, aquesta sèrie, la veia molt, i la vaig fer per amor a la meva mare... Però me'n recordo que la patia molt, aquesta velocitat. Em costava, em costava, sí. Després em van oferir una pel·li, una gran de Telecinco, de protagonista, i no la vaig fer, perquè no em va interessar. En canvi, els papers més petits, si eren coses que m'agradaven, doncs els feia.

Amb Les de l'hoquei, la cosa va canviar: va sortir a tots els capítols de les dues temporades.

— La primera temporada la vaig gaudir molt, la segona ja no. La primera anava d'unes noies que sortien de la universitat, era una sèrie amb un punt feminista molt xulo, de noies joves, amb una consciència de fer alguna cosa diferent. Després es va ficar en el carrilet de totes, que fins i tot les actrius deien: quina t'ha tocat, la gilipolles, la tonta o la filla de puta? També crec que en aquell moment la vaig fer perquè em venien molts papers de mare. I vaig dir: entrenadora d'hoquei? Endavant.

No hi ha gaires actrius que hagin pogut anar fent a foc lent. I papers molt grans. En el sentit que va fer d'Anna Wulf a El quadern daurat, ha fet de Doña Rosita la soltera de Lorca, ha fet experiments amb Daulte.

— També vaig tenir l'època de Pa negre, de Tots volem el millor per a ella.... Mai no he estat una actriu que tingués molta, molta feina. Sí que vaig fer un paper petit amb l'Almodóvar, però és ara que crec que estic en un bon moment, amb dos Goyas. I no és que tingui la taula plena de projectes, sinó que em continuen venint projectes de gent que fa la primera pel·lícula.

No troba que és bo ser un referent per a la gent jove?

— Sí, sí, sí, total, però no em ve l'Amenábar, ni la Coixet, per oferir-me papers. Jo he fet la primera de la Roquet, de la Mar Coll, més o menys, Molta gent m'ho diu, que tinc un olfacte per als projectes. He tingut sempre molta intuïció, també he tingut el privilegi de poder dir que no. Jo crec que la meva carrera s'ha fet més amb els no. El meu repre em deia molt: fes aquesta cosa de Telecinco, que després faràs això, fes aquesta comèdia, que després faràs allò, i li vaig dir que mai faria res per fer alguna cosa. Hi ha coses que, simplement, no sé fer: no sé fer teatre de carrer, no sé fer teatre gestual, jo soc una actriu que necessito un text, necessito un director, entendre la història, posar la meva intel·ligència aquí, i llavors fer-ho. Pierce Brosnan deia que hi havia pel·lícules per fer per amor, i després d'altres per fer-se la piscina. Jo no tinc piscina, ni tindré piscina, ni tindré segona residència, perquè no hi combrego, amb això. Però llavors, el que faig vull que siguin petites joies que vull després recordar, Doña Rosita? Veig imatges i dic: que bonic, aquell espectacle. Bodas de sangre?

Acabarà d'actriu lorquiana?

— Tant de bo! Jo vaig fer Poeta en Nueva York per obrir la Sala Muntaner. Em vaig estrenar amb això...

Quan fa pel·lícules com Mi amiga Eva, no té una mica la sensació que parlen una mica de vostè com a persona?

— Saps que aquesta pel·lícula és la que més m'ha costat de tota la meva carrera? De fet, a les tres setmanes li vaig al Cesc: busca-te'n una altra. És l'antítesi de mi, l'Eva. De fet, començava el rodatge i a l'hora i mitja em deia: ja ha arribat d'esmorzar, l'Eva? No hi ha dia que no em trobi gent, gent jove, gent gran, que em fa: m'ha agradat molt. Hi ha alguna cosa que ha tocat la gent que no ho sé explicar. Perquè és molt senzilla, la pel·li. Sembla molt senzilla. Però crec que hi ha unes capes, que hi ha gent que ho pot valorar més, i gent que la veu més com una comèdia romàntica i punt. I sí, m'ha passat tot el que li passa a l'Eva: vaig fer 50 anys, em vaig separar, em van donar un gat, que no surt a la pel·li, però sí que hi ha moltes coses que sí que m'interpel·len.

De quina manera les integra en el seu personatge, aquestes coses?

— La forma de treballar del Cesc, aquesta cosa que sembla que no passi res, que sembla que els personatges no sàpiguen res, és súper difícil de fer. Perquè estem acostumats a veure al cinema personatges que tenen molt clares les coses, i tenen molt de text per explicar-se. I aquí és que no tenia terra, jo. És tot pensament, és tot sensacions i decisions en el moment... Jo no tinc planificada la meva vida. La vida m'està vivint tota l'estona... Fa un any que m'he separat, i això és l'Eva, no? Però, ostres, aquesta lleugeresa que demana el Cesc és el que més m'ha costat. Ell em deia: més lleugeresa, més Meg Ryan, més lleugera. I jo li deia: tio, que jo soc Pa negre, jo soc densitat, jo soc drama. Has agafat Juan Diego Botto i a mi, que som tots dos lorquians. I, ha costat, ha costat. Li agraeixo molt perquè he après moltíssim.

La vida no és fàcil d'explicar.

— És que la vida no s'explica. L'altre dia llegia José Sacristán que deia que el millor de la vida és la vida. És a dir, no pots explicar-la. Pots explicar-la a posteriori, no?

Si fa de Doña Rosita, està fent un personatge, no? Però hi ha personatges que són persones.

— Això els argentins ho saben fer molt bé. No és tant la psicologia, sinó el treball emocional. El Daulte sempre deia que el treball és emocional. Perquè si et bases en la psicologia, llavors parteixes dels estereotips. I quan és emocional, la teva emocionalitat serà molt diferent de la meva o de la d'ells. O sigui, és única, única i personal, com jo salto a l'emoció. Llavors, a Mi amiga Eva acabes sent un personatge i no. El que et volia dir és que vaig aprendre una lliçó molt gran: a l'Eva tot li passa en el pensament.

Hi ha una teoria literària que parla del correlat objectiu, que diu que tot el que passa emocionalment en escena ha d'estar justificat. I els bons directors i els bons intèrprets saben interpretar això.

— Llavors vas sumant, a la vida vas sumant. No surts del no res, sense un bagatge. El Cesc sempre et posa en situacions que no són tòpiques.

Ara, a banda de la sèrie Matar a un oso, té pendent d'estrenar dues pel·lícules: Zeta i Femení singular.

— Són dos mons molt diferents. Zeta és mainstream total, amb Mario Casas, faig de M. Ja ho veurem. A veure què tal, no? Un pel·lículot d'aquests d'Amazon. A mi em passa molt això, que jo soc com molt de les emocions i tal, i de sobte faig de M al CNI. Em sento tan farsant, no parlo del dia a dia, de les emocions. I Femení singular és un paper petit, una pel·li petiteta. Ja ho veurem.

Si fos una actriu de 22 anys que estic començant, hagués fet alguna sèrie i necessités consell, què em diria?

— Sí, de fet, ho faig. Em truquen, filles d'amigues, per fer un cafè. El primer que els dic és que han de veure si això els agrada, i que és una carrera de fons. I que als 22 anys és molt més interessant anar-te'n a l'Antic Teatre i muntar la teva escenografia, i estar allà i fer-te una obra que et flipi el cap, que anar de càsting en càsting per ser famós.

I anar a viure a Madrid.

— Sí, anar a viure a Madrid... Després de Pa negre em va aparèixer la possibilitat d'anar a viure a Los Angeles. ¿A Los Angeles? I em vaig dir: què faig jo a Los Angeles? Doncs això, que abans que anar-se'n a Madrid, el millor és fer companyia, agafar una obra que t'agradi, i picar pedra, i que la llavor de la professió i de la creació se't fiqui a dins.

Per què no va anar a Los Angeles?

— Primer, perquè tenia una filla petita i hi havia d'anar amb ella. Mira, ara me'n vaig a Mèxic a presentar Mi amiga Eva, i he parlat amb dues productores i dic: demà mateix faig una pel·li a Mèxic perquè m'agrada la idiosincràsia mexicana, i sé l'idioma... O podria anar-me'n a l'Argentina o a Xile. Pero a Los Angeles? És que ja em poso trista només de pensar-ho. M'havia sortit una sèrie, i el pla era buscar-se un representant. Tenia el primer Goya.

Va sobreviure al primer Goya. Hi ha actrius que els costa molt tornar a aixecar el vol.

— Tampoc és que et truquin tant, eh? A mi m'ha ajudat molt ser vicepresidenta de l'acadèmia. Perquè he vist el que és l'acadèmia, la indústria, tota la gent...