Que un actor de vuitanta-vuit anys es retiri entra dins de la total normalitat. Ara les xarxes socials amplifiquen i distorsionen aquesta mena de notícies, quintupliquen la seva transcendència, li afegeixen dramàtica, lament i reverberació. Quan fa uns dies vam saber que el gran Michael Caine es retirava, caram, quin cop. És un actor estimat, molt estimat, per públics de tota mena des de fa dècades, més de mig segle. És un actor fabulós, acumula un bon grapat de papers memorables, ha calat en la memòria i el subconscient del cinèfil i del que no és cinèfil però té el bon gust d’agradar-li el cinema. Molts ens vam esverar i afanyar de seguida a fer els nostres rànquings particulars de les pel·lícules i personatges que més ens agraden de Caine. Que si L’home que volia ser rei, que si Les normes de la casa de la sidra, que si Alfie o L’empremta o Funeral a Berlín o el seu Alfred a la saga Batman de Christopher Nolan... Jo ho tinc clar, em quedaria amb L’home que volia ser rei i, sens dubte, amb Hannah i les seves germanes, que deu ser la pel·lícula de Woody Allen que més vegades he vist i que sempre em commou, em diverteix i m’emociona de la mateixa manera.
Però no em vaig preocupar de llegir gaire la notícia ni de consultar el Twitter -força actiu- de Caine ni res de res. Mal fet. Sembla que Caine va ser malinterpretat en una entrevista a la BBC, on va dir que no li oferien bons papers protagonistes i que als 88 anys ja estava una mica cansat d’esperar bones ofertes. Es va interpretar com que ho deixava, però es veu que volia dir que es retirava dels papers protagonistes i se centrava en els papers de repartiment. Una mica estrany i recargolat, tot plegat. Caine també va fer un tuit en què recalcava que no té intenció de plegar. Bé, sigui com sigui, queda aclarit, i egoistament podem dir que la mala notícia no es compleix i que un dels millors actors de la història continua en actiu. No és una bona notícia, és una notícia extraordinària!