Michelle Pfeiffer: "La feina ha estat un gran regal i m'ha ajudat a superar moltes coses”

Imagina que neixes sent una noia rossa a l’assolellada Califòrnia. D’adolescent, mentre treballes de caixera, decideixes fer-te actriu. No coneixes ningú de la indústria del cinema, així que et presentes a un concurs de bellesa per cridar l’atenció d’algun agent. Guanyes un concurs. Un any després, surts a la televisió en anuncis de sabó i fent rols de rossa espectacular. 

I llavors arriben les pel·lícules: algunes dolentes i després algunes millors. Hi ha nòmines de milions de dòlars, portades de revistes, nominacions a premis. T’allunyes durant anys per poder cuidar la teva jove família. Passa una dècada. Després dues. Ara ja ets àvia, però continues sent estimada, desitjada. I els papers, els que tries amb cura, continuen sent complexos. Ara pots relaxar-te, segura del teu talent, del teu èxit. 

Tot això, llevat que siguis Michelle Pfeiffer. Als seixanta-set anys, l'actriu californiana està més ocupada que mai, i ara és una reina del cinema que darrerament s'ha reinventat com a estrella de la petita pantalla. També està més preocupada que mai sobre la relació amb la feina i com la duu a terme.

Pfeiffer no ha participat com a protagonista en una sèrie des de la dècada dels setanta, però aquesta primavera en té dues: The Madison, un drama lacrimogen de Taylor Sheridan que es va estrenar el mes de març a Paramount+; i Margo’s got money troubles, una esbojarrada i tendra comèdia dramàtica que s'estrena aquest abril a Apple TV. Totes dues mostren una actriu experta en la gestió dels seus talents. Totes dues li provoquen la seva típica inquietud. “Sempre m'enfronto als papers amb una certa inquietud, perquè mai no sé ben bé com ho faré”, diu durant l'entrevista que fem mentre dinem. Sona lleugerament penedida. “M'encantaria poder fer algunes d'aquestes coses més a la lleugera”, continua.

Però fer les coses a la lleugera no està dins del seu repertori. “Per aquest motiu és l’actriu que és”, comenta la directora Christina Alexandra Voros, que ha dirigit The Madison. “Mai s'ha quedat de braços plegats en cap paper de la seva carrera”, diu.

Canvi d'hàbits

Després de quasi cinc dècades treballant, Pfeiffer intenta, a batzegades, aprendre altres hàbits: deixar-se emportar una mica més, esvair-se un poc menys en els seus papers, resistir-se al costum d'obsessionar-se. “Això no és sa”, reconeix. Però així és com sempre ha fet les coses. Sembla sincera en el seu desig de relaxar el seu perfeccionisme, però alhora sembla insegura de l'actriu i la persona que seria sense aquest perfeccionisme.

La trobada amb Pfeiffer és en un dia assolellat de febrer en un modest restaurant de Santa Mònica. L’interior del restaurant és fresc i està desert, cosa que significa que ella podrà gaudir del relatiu anonimat que li agrada. Els meus ulls triguen una mica a adaptar-se a la penombra i més encara a adaptar-se a Pfeiffer, que té aquell tipus de bellesa que atordeix qualsevol persona. Hauria sentit el mateix si hagués sortit del local per mirar fixament el Sol.

Pfeiffer mai s’ha sentit còmoda comercialitzant la seva bellesa. Tampoc se sent còmoda amb la premsa. Tolera les entrevistes millor que abans, sobretot les de la seva empresa de perfums, Henry Rose. Però parlar de la seva feina amb una desconeguda és una forma molt lleu de tortura per a ella. “Em remou emocionalment”, diu. “Començo a sentir ansietat per estar exposada”.

Durant el dinar, no deixa de ser amable, comparteix els seus acompanyaments i respon les preguntes amb el que sembla una honestedat vertadera. També sembla visiblement tímida. Fa que em vinguin ganes de protegir-la, tot i que soc conscient que una estrella com ella –una estrella que ha interpretat Catwoman!– no necessita protecció. Mai no m’havia assegut davant d’algú en qui s’unissin tanta força i tanta fragilitat.

Si la bellesa (indiscutible, a menys que siguis Michelle Pfeiffer, que descriu la seva cara com la d’un ànec) explica part de la fascinació que exerceix a la pantalla, encara més captivadora és la tensió emotiva que aporta a molts dels seus personatges, que senten profundament mentre intenten protegir i reprimir aquests sentiments.

La interpretació va començar molt aviat per a ella. De petita, en la que ella anomenava “una llar imprevisible”, es construïa un personatge, comportant-se de manera que pensava que la mantindria fora de perill. En moltes de les seves millors actuacions –com a Les amistats perilloses (1988) o Els fabulosos Baker Boys (1989), per exemple– hi ha una cautela infantil al darrere, una por de fer-se mal pròpia d’una nena. 

Feina i família

La seva actitud cap al treball sempre ha estat un estira-i-arronsa. Després d’aquells primers anys de ser la rossa espectacular, ja es va mostrar més prudent amb els papers que acceptava. (Un agent la va arribar a batejar com la "Senyoreta No"). Durant la dècada dels 2000, casada amb el prolífic guionista i productor David E. Kelley i mare de dos nens petits, es va tornar encara més curosa, ja que rebutjava ofertes que podien alterar la seva vida familiar. Li encantava la maternitat i estava agraïda per la manera en què suavitzava la seva tendència a obsessionar-se amb la feina. “La maternitat t’obliga a sortir del teu narcisisme”, diu Pfeiffer. “Vaig ser una persona molt més feliç quan vaig ser mare”.

Quan els seus dos fills van entrar a la universitat, va tornar a dedicar-se plenament a l’actuació. Les ofertes havien estat allà abans, però moltes eren poc atractives, com per exemple de “madrastra malvada o papers que simplement semblaven molt denigrants per a les dones”, explica l’actriu. Ara n'hi havia alguns que li semblaven millors. El 2017, va acceptar el seu primer paper important a la televisió en dècades, interpretant Ruth Madoff, la dona de l’estafador financer condemnat Bernie Madoff a la pel·lícula d’HBO The wizard of lies. I ràpidament van seguir diverses pel·lícules.

Però per què tornar a treballar si tenia uns sentiments tan contradictoris sobre la indústria i sobre com tractava les dones, sobretot les més grans? Doncs perquè, igual que la maternitat havia estat un respir de la feina, la feina també havia estat un respir de les preocupacions d’una ment hiperactiva. “Ha estat un gran regal i m'ha ajudat a superar moltes coses”, diu Pfeiffer. “Simplement, estic ocupada d'una manera millor”, continua.

Ara segueix molt ocupada, sobretot amb The Madison, que Sheridan va escriure per a ella. “Necessitava una dona amb una vertadera força interior i un profund pou emocional”, va escriure Sheridan en un correu electrònic. Pfeiffer tenia tot això.

Pfeiffer interpreta Stacy Clyburn, la matriarca d'un clan benestant de Manhattan que se'n va a viure a Montana després d'una tragèdia personal. Tant Pfeiffer com Clyburn es descriuen a si mateixes com a noies de ciutat, i totes dues gaudeixen d'uns matrimonis llargs i amorosos. Però l’actriu va tenir dificultats amb el paper. Sol començar buscant el rastre d'alguna cosa de la seva pròpia vida que pugui connectar amb el personatge. Però amb la consentida Stacy, que aprèn a ser autosuficient mentre porta un pijama de seda, li va costar trobar aquest rastre. Així i tot, realment tenia dificultats o era el seu perfeccionisme el que parlava? De fet, alguns companys de repartiment van destacar que estava més relaxada. Beau Garrett i Elle Chapman, que interpreten les filles de la Stacy, es van meravellar de la naturalitat de Pfeiffer amb el personatge i de la seva seguretat al plató. “Té una gran seriositat”, va dir Garrett. “La gent calla quan ella és a prop”. Va afegir que era un privilegi que Pfeiffer li cridés en les tenses escenes familiars. Chapman també comparteix aquesta opinió. “Té una mirada que et pot desarmar per complet”, va dir Chapman amb admiració.

Però la naturalitat no sorgeix de manera natural, o si més no del tot. Kurt Russell, que interpreta el marit de la Stacy, ja havia treballat anteriorment amb Pfeiffer en el thriller del 1988 Connexió Tequila. “Sembla que ho fa sense esforçar-se, però no és així en absolut”, va dir Russell durant una entrevista.

Sheridan també va veure el cost que això tenia. “Sincerament, no sé com la Michelle va ser capaç d'accedir a aquest nivell d'emoció presa rere presa, i dia rere dia”, va dir el creador de The Madison. “Una actriu amb el seu talent i habilitat podria haver tret fàcilment qualsevol truc del seu repertori, però no ho va fer. Ni una sola vegada. Es va obligar a si mateixa a abraçar el patiment”.

The Madison va rodar dues temporades de sis capítols, amb un any de diferència. Entre aquests rodatges, Pfeiffer també va rodar la primera temporada de Margo’s got money troubles, basada en la cèlebre novel·la de Rufi Thorpe. La sèrie tracta d'una noia jove, la Margo, interpretada per Elle Fanning, que es queda embarassada inesperadament i treballa com camgirl. Pfeiffer interpreta la Shyanne, la mare de la Margo, una antiga cambrera de Hooters que ara està promesa amb un capellà.

El seu marit David E. Kelley és el creador de la sèrie. És la primera col·laboració significativa de Pfeiffer amb el seu company des que va interpretar un paper a la seva pel·lícula del 1996 Feliç aniversari, amor meu. Això va ser per elecció pròpia. Quan es van casar, el 1993, aparèixer en una sèrie de televisió, el territori típic d'en Kelley, hauria estat una passa enrere per a la seva carrera. A més, Pfeiffer va dir: “Quan arribo a casa de la feina i he tingut un mal dia, vull que ell estigui de la meva part. Vull que es cregui la meva versió”.

Tanmateix, la televisió ja no és el que era. Quan Kelley va llegir la novel·la, va saber que per a la Shyanne necessitava una actriu que pogués ser, alhora, menyspreable i adorable; que pogués dir de manera creïble una frase com: “Soc dolentíssima en tot menys en ser guapa”, que pogués despertar simpatia encara que la repel·lís. “No podia veure ningú més que ella interpretant la Shyanne”, va dir Kelley en una entrevista.

Al llibre, la Shyanne només apareix breument, així que Pfeiffer va acceptar, sense saber que el paper s'ampliaria per incloure més escenes. Tot i que a The Madison va lluitar amb l'elegància del personatge de la Stacy, amb la Shyanne li va resultar més fàcil adoptar la seva aspresa i la seva preferència per la roba de cuir sintètic. L’actriu, que va créixer al comtat d'Orange, no gaire lluny d'on viu la Shyanne, havia conegut molta gent com ella: persones lluitadores a qui els va tocar molt mala sort a la vida i que van fer el millor que van poder amb el que tenien. “No em va costar gaire posar-me a la seva pell”, diu Pfeiffer.

Fanning, que va treballar per primer cop amb Pfeiffer a la pel·lícula dramàtica del 2001 Jo soc en Sam, es va meravellar del "sorprenent equilibri de lluita i vulnerabilitat” que Pfeiffer va aportar al paper, així com del seu do per a l'espontaneïtat. “Quan veus la Michelle, mai saps com actuarà”, va comentar Fanning per correu electrònic.

Pfeiffer se sent bé amb aquestes darreres actuacions; tan bé com es permet sentir-se, almenys. (Kelley va confirmar que, de moment, el seu matrimoni ha sobreviscut). Ella sempre s'ha immergit totalment en els seus papers, però aquesta vegada, com que anava i venia entre projectes i treia temps per visitar el seu marit, la seva filla i la seva neta, no va poder fer el seu habitual acte de desaparició. No creu que la feina se n'hagi ressentit per això.

“Si vols sobreviure, hauràs de trobar la manera de fer això i gaudir de la teva vida sense desaparèixer”, diu Pfeiffer. Sembla segura de si mateixa. És el final de l'entrevista i ja s'ha exposat prou. Uns minuts després, s'escapoleix entre les ombres del restaurant i, tot seguit, torna a sortir al sol.