La modèstia i la prudència

La quàntica està transformant el món en què vivim. Modifica considerablement els límits del nostre coneixement; revoluciona profundament el món tecnològic; qüestiona repetidament veritats fins ara inqüestionables i les reformula entorn de lleis que entren en contradicció amb el nostre sentit comú. En definitiva, la mecànica quàntica ens proporciona una nova manera d’interpretar la realitat que trenca, de manera disruptiva, amb tot el que ha establert la física fins ara.

A hores d’ara, les seves implicacions en camps com la salut, les comunicacions o la seguretat ja comencen a ser més o menys clares, però ¿què ens diu la mecànica quàntica sobre l’ètica i la política? ¿És possible establir una relació entre aquests tres conceptes?

La física ens convida a la modèstia

Si observem el nostre entorn -observant-lo, sobretot, des d’una perspectiva científica- detectem un seguit d’elements que, d’una manera més o menys senzilla, ens poden cridar l’atenció. Per exemple, sobre el moviment dels planetes del Sistema Solar, la física newtoniana ens diu que la velocitat dels planetes és inversament proporcional a la seva distància respecte a l’estrella a la qual orbiten. És a dir, com més a prop es troba el planeta de l’estrella, més ràpid es mourà, i com més allunyat, més a poc a poc ho farà.

Però aquesta descripció clàssica de la mecànica dels sistemes -verificada i acceptada durant més de dos segles- comença a entrar en crisi, per exemple quan intentem explicar el moviment del conjunt d’estrelles d’una galàxia. Si en l’exemple anterior canviem el Sol pel centre d’una galàxia, s’observa que la velocitat de les estrelles que es mouen a la seva llunyania és superior a l’esperada. Això fa pensar que hi ha d’haver més matèria de la que podem detectar. En aquestes circumstàncies, perquè el comportament sigui consistent amb allò que veiem o sabem, ens veiem amb la necessitat d’introduir un concepte un pèl inquietant o que, almenys, té un nom que convida a la inquietud: el concepte de matèria fosca. A més, no només necessitem pressuposar l’existència d’aquest tipus de matèria, sinó que n’hi hagi molta més que de matèria observable. I molta més vol dir molta més. Necessitem que hi hagi unes 5 vegades més matèria fosca que matèria observable.

En canvi, quan observem el moviment relatiu de les galàxies, el desplaçament cap al vermell que detectem en l’espectre electromagnètic de les més llunyanes ens indica que totes les galàxies s’allunyen les unes de les altres, i que, a més, la velocitat és més elevada com més lluny són. Altre cop, la física newtoniana no és suficient per explicar aquest comportament peculiar, i tornem a trobar-nos amb la necessitat d’introduir un concepte inquietant, almenys pel seu nom: l’energia fosca. La naturalesa d’aquesta energia és encara un problema no resolt per la comunitat científica. En sabem poques coses. Està clar, però, que també necessitem que n’hi hagi molta -molta més que de matèria fosca- perquè el que observem sigui consistent amb allò que sabem.

Si intentéssim explicar amb percentatges quina és la presència d’aquests dos elements en l’Univers, podríem dir que l’opinió generalitzada és que en l’Univers que ens envolta és probable que tinguem un 70% d’energia fosca, de la qual no sabem res o pràcticament res, un 25% de matèria fosca, de la qual tampoc sabem pràcticament res, i un 5% de matèria observable, anomenada matèria bariònica. Després d’uns quants segles d’esforços -la comunitat científica s’hi dedica des del segle XVI-, doncs, tenim informació només sobre aquest 5%. I, de fet, d’aquest 5% de matèria bariònica, només una part entra dins dels nostres camps d’observació.

Si això és així, el que fa la física és convidar-nos a tenir una actitud de modèstia intel·lectual, gairebé ens ho exigeix. D’allò que podem observar en sabem només alguna cosa d’un 5%. De la resta, no en sabem gaire cosa. L’únic que sabem és que no en sabem res i que no interacciona de cap manera amb la matèria bariònica que sí que coneixem, que sembla transparent o absolutament insensible a totes les freqüències de l’espectre electromagnètic, i ja està. Poca cosa més. A més, la física quàntica no només ens crida a la modèstia respecte al nostre coneixement present sinó que, d’alguna manera, també ens convida a una modèstia que té un cert contingut etern.

El sol fet d’observar modifica la realitat observada

Una de les fites fonamentals de la quàntica, establerta l’any 1927 per l’alemany Werner Karl Heisenberg, afirma que és impossible conèixer simultàniament la posició, la direcció i la velocitat d’una partícula. Ens diu que no només no ho podem saber ara, sinó que no ho podrem saber mai. I sobre això sí que hi ha un consens força madur en la comunitat científica. Per tant, podem dir altra vegada que la física ens convida a la modèstia. En sabem poc en comparació amb allò que observem del que ens envolta i, a més, sabem que hi ha límits en el nostre coneixement futur, coses que no les podem conèixer mai simultàniament. Anant una mica més enllà, la mecànica quàntica ens acaba dient que el nostre coneixement té límits que fan impossible conèixer la realitat absoluta.

Així ho mostra un dels experiments estrella de la història de la quàntica, el de la doble escletxa de Young, que a més d’evidenciar la doble naturalesa corpuscular i ondulatòria de la llum, posa de manifest que el sol fet d’observar modifica la realitat observada. És a dir, quan decidim no observar el sistema, veiem que el resultat de l’experiment es correspon amb un patró d’interferències, característic d’una naturalesa ondulatòria, i quan l’observem, el resultat és consistent amb el comportament propi d’una partícula. Per tant, la partícula subatòmica, gairebé com si sabés que l’estem posant a prova, decideix canviar de natura i es comporta de manera totalment diferent quan l’observem. ¿Sap si la mirem o no? És evident que no però el que queda clar és que la nostra observació canvia la realitat observada, que és una de les frases que segurament hem sentit quan hem intentat aproximar-nos a la quàntica: l’observador modifica la realitat que observa o el sol fet d’observar modifica la realitat observada. I si resulta que canvia a pitjor? Això, que dona per a moltes reflexions, segurament amb les partícules subatòmiques no ens provoca cap dubte ètic, però en altres àmbits sí. I si no ens en provoqués, segurament seríem un tipus de persona amb la qual molts altres humans tindrien poc interès a tenir interacció. En definitiva, la quàntica, a més a més de modestos, ens convida a ser prudents.

Cal ser prudents perquè a l’observar la realitat la podem modificar cap a pitjor

Un dels elements de la física quàntica que resulten més suggerents en aquest àmbit de la prudència és una paradoxa que un físic de l’escola de Copenhaguen, Schrödinger, va voler plantejar a un altre físic molt conegut en aquell moment, Albert Einstein. Malgrat la seva important contribució a la creació de la teoria quàntica, Einstein tenia una certa desconfiança respecte del component aleatori que implicava la mecànica quàntica. En paraules seves, “Déu no juga als daus”. Així que, juntament amb dos científics més, Podolsky i Rosen, va escriure un article en què es pretenia posar en dubte l’estranya naturalesa de les superposicions quàntiques. En el transcurs de l’escriptura de l’article, Einstein i Schrödinger van intercanviar un seguit de cartes discutint-ne les implicacions i, en aquest context, Schrödinger va plantejar un experiment imaginari com a exemple per il·lustrar les paradoxes i contradiccions que es derivaven de la física quàntica.

És la paradoxa del gat de Schrödinger. Si agafem un gat i el posem dins d’una capsa tancada i opaca, i en aquesta capsa hi ha un pot d’àcid cianhídric -un gas altament tòxic que mataria el gat-, regulat per un mecanisme quàntic amb una substància radioactiva que asseguri que en el transcurs d’una hora hi hagi exactament un 50% de probabilitat que almenys un dels seus àtoms es desintegri, i provoqui que el flascó d’àcid es trenqui, i un 50% que no se’n desintegri cap... En aquest cas, al cap d’una hora podem tenir un dubte sobre la condició del gat. És un gat que està viu? ¿És un gat que està mort? ¿És un gat que, com que hi ha un 50% de probabilitat que estigui viu i que estigui mort, està mig viu i mig mort simultàniament?

La mecànica quàntica ens diu que, en aquestes circumstàncies, al cap d’una hora, si no obríssim la capsa, tindríem efectivament un gat viu i mort simultàniament. Serà només en obrir la capsa i observar la condició del gat quan farem col·lapsar la funció d’ona del gat i l’obligarem a adoptar un dels dos estats.

Així, doncs, ¿si obrim la capsa i veiem el gat viu, podríem dir que d’alguna manera estem salvant mig gat? O si el gat està mort, ¿podríem dir que estem matant mig gat? El que és clar és que la nostra observació és decisiva en la condició de vida del gat. Per tant, la paradoxa de Schrödinger ens pot portar a la conclusió que l’observador no tan sols modifica la veritat observada, sinó que podria arribar a modificar-la de manera molt substantiva. I d’aquesta manera la paradoxa del gat de Schrödinger, i entenc que bona part de la quàntica en general, ens convida a la prudència. Quan observem la realitat la podem modificar i potser la podem modificar cap a pitjor.

Si podem fer el món una mica millor, tenim l’obligació d’intentar-ho

Si això és així, hi ha un risc. Des d’una perspectiva ètica i política, el risc és caure en una mena de conformisme escèptic. Com que en sé poc i com que, a més, sé que hi ha coses que mai podré saber, i com que, encara, sé que he de ser prudent perquè el sol fet d’observar modifica la realitat observada, saps què?, procuraré no observar gaires coses, procuraré aïllar-me del món observable, procuraré interactuar poc amb aquest món...

Però aquesta actitud, que intel·lectualment és raonable, contradiu, com altres coses de la quàntica, el nostre sentit comú. Violenta el nostre sentit comú perquè molt sovint, quan nosaltres observem la realitat, ens sentim inevitablement i irresistiblement cridats a fer alguna cosa. Quan observem el món, constatem molt sovint que hi ha moltes coses que no van bé, que són injustes, i, per tant, ens sentim cridats a intervenir. Sentim l’obligació ètica, l’obligació moral d’actuar, no podem permetre que allò que va malament o que és injust, si tinc alguna oportunitat de canviar-ho, continuï anant malament o continuï sent injust.

Per tant, des d’aquest punt de vista, aquesta crida a la modèstia i a la prudència violenta la nostra actitud habitual d’observadors i interactuadors del món. Hi ha un exemple molt efectiu i devastador per a aquells que creguin que l’única actitud possible és l’escepticisme conductual. Respecto l’escepticisme des d’un punt de vista intel·lectual, però des d’un punt de vista conductual no pot ser mai una excusa per no intervenir. Aquells de vosaltres que sigueu pares o mares sabeu que davant de la certesa, davant de la possibilitat que els vostres fills prenguin mal, intervindreu sempre. Sempre. És més, l’exemple crec que és especialment potent perquè és l’únic àmbit -o un dels únics àmbits- en què la majoria de nosaltres actuarem sense pensar en nosaltres mateixos. Per tant, davant d’aquesta crida, que no només és una obligació en el sentit ètic i moral, sinó que és una necessitat física, no t’ho planteges: intervens. Fas el que sigui. I és evident que potser intervenint no saps què pots espatllar o què pots empitjorar, no saps quina conseqüència pot tenir, però intervens.

Modèstia, prudència i compromís

I això ens porta a l’últim dels conceptes sobre els quals volia reflexionar, el de compromís. Modèstia intel·lectual, sí; prudència, sí, perquè és una conseqüència lògica de l’aplicació de la modèstia; però al mateix temps també necessitat de compromís. Necessitat de compromís a l’hora d’intentar millorar el món, a l’hora d’intentar fer el bé, d’intentar fer justícia. Anomeneu-ho com vulgueu, utilitzeu aquests conceptes amb la definició concreta que vulgueu, perquè al final són conceptes que el que reflecteixen són valors que ens són universals com a humans, en la mesura que són compartits per tots els humans en qualsevol lloc del món i en qualsevol moment de la nostra història com a espècie. I aquests valors, que ens criden al compromís, que ens exigeixen compromís i el fan inevitable, fan que no ho puguem triar. Hi ha moments que el nostre compromís no està subjecte a la possibilitat de triar si intervenim o no. Malgrat la modèstia i la prudència, hem d’intervenir. I això sempre ens posa davant del dubte de si allò que estem fent és exactament allò que hauríem de fer o el millor que podem fer. És més, ens obliga a viure amb el dubte de si tot allò que hem fet ha sigut el millor que podíem fer, un dubte del qual, probablement, si som prou modestos i prou prudents, mai no ens podrem alliberar. Però al mateix temps és l’única cosa que justifica la nostra condició d’humans obligats, necessitats, inevitablement, de fer el bé.