Per què ens molesten tant els 'therians'?
La pregunta recurrent d’aquests darrers dies entre amics, coneguts i saludats ha estat inequívoca: “Què en penses dels therians?” Una pregunta impregnada d’inquietud i d’una necessitat gairebé urgent de confirmar la sospita que, com a humanitat, ens n'estem anant pel pedregar. La trobada de la comunitat el 21 de febrer a l’Arc de Triomf de Barcelona va elevar la qüestió a categoria d’amenaça col·lectiva quan, en realitat, no va ser res més que una concentració d’adolescents curiosos. L’episodi es va viure com una jornada de caça major, amb l’objectiu implícit de capturar algun d’aquests suposats espècimens per alimentar les xarxes. I de therians, ni rastre.
El resultat? Un suflé en tota regla que, d’aquí a pocs dies, es desinflarà fins a convertir-se en el record vague d’un tema hiperventilat amb entusiasme perquè no mirem cap a les qüestions que realment importen. I, perquè la demagògia d’extrema dreta hi tingués tots els ingredients, tampoc no hi van faltar càntics que atribuïen el fenomen a Pedro Sánchez.
Els therians, en el cas d'existir, són una comunitat de joves que asseguren sentir-se psicològicament i espiritualment identificats amb un animal no humà. No es consideren animals en sentit literal, sinó que entenen aquesta identificació com una dimensió interior –el seu theriotype–. En les trobades, aquesta identitat es fa visible a través de màscares, cues o guants que actuen com a dispositius de construcció col·lectiva. No són simples complements estètics: performen la identitat i reforcen la pertinença, dues nocions avui en crisi. Però ¿per què ens inquieta tant?
No és la primera vegada que les societats busquen assimilar-se a qualitats animals. En cultures xamàniques, les pells, plomes o caps d’animal no eren disfresses, sinó vehicles de fusió simbòlica amb l’esperit animal, ponts entre el món humà i el natural. A l’Antic Egipte, molts déus combinaven cos humà i cap animal per integrar atributs com la protecció, la fertilitat o la força; el faraó, en identificar-se amb una divinitat concreta, feia seves també aquestes qualitats.
A l’Edat Mitjana, el bestiari funcionava com un dispositiu moral que ordenava el món: els animals s’associaven a figures sagrades pel seu significat simbòlic. L’heràldica nobiliària adoptava lleons, dracs o àligues per codificar llinatges i fixar identitats. Durant les monarquies absolutistes, lluir pells com l’ermini, el visó o la marta no responia només a una necessitat tèrmica, sinó que actuava com a marcador inequívoc d’autoritat i com a demostració de domini sobre la natura, literalment reposada sobre les espatlles. Unes pells que la burgesia del segle XIX i XX convertiria en abric per visibilitzar el seu nou poder econòmic i social. La moda, de fet, sempre ha estat una tecnologia per negociar la frontera entre natura i cultura i, en fer-ho, recordar-nos que potser no són tan llunyanes com ens agrada creure.
La voluntat d’aquest article no és normalitzar que uns joves es trobin en el seu temps lliure per comportar-se com animals. Però tampoc no és gaire diferent del que fan els qui assisteixen al Saló del Manga vestits de tortuga ninja, i no per això anunciem la fi de la civilització. Potser el que realment ens incomoda no és la màscara, sinó el mirall. I, observant el món que ens envolta i el que encara ha de venir, potser la temptació de vestir-nos de gat i posar-nos a miolar no és una extravagància, sinó una metàfora bastant precisa del nostre temps.