Múrcia: un desert convertit en potència agrícola amb una perillosa aposta tecno-climàtica
Entre innovació i escassetat d'aigua, el model de conreu intensiu transforma el sud-est d'Espanya en l'hort d'Europa, però posa en risc el seu futur
El sud-est d'Espanya, una de les zones més àrides d'Europa, s'ha consolidat com un dels principals pols agrícoles del continent. Malgrat tenir un clima marcat per precipitacions mínimes i llargs períodes de sequera, aquesta regió s'ha convertit en el cor de l'anomenat “hort d'Europa”. Gràcies a polítiques estatals, s'han construït plantes dessalinitzadores, embassaments artificials i complexos sistemes de transvasament d'aigua entre conques fluvials, fet que ha permès irrigar vastes superfícies que abans eren improductives.
La Carmen és descendent d'una família agrícola tradicional del Camp de Cartagena i ha viscut de primera mà els canvis en l'agricultura de la regió: "La poca gent que continuava cultivant les finques tradicionals va acabar abandonant-les o llogant-les a les grans empreses". La Carmen continua: "Avui el Camp de Cartagena és ple d'hivernacles i monocultius, i l'agricultura intensiva ha reemplaçat els cultius variats que fèiem amb el meu avi".
Així és com el territori ha passat d'una agricultura tradicional, vinculada als ritmes naturals i cultius estacionals, a un model intensiu a gran escala, basat en hivernacles, monocultius i collites contínues. En aquest paisatge semidesèrtic, transformat per la intervenció humana, es produeixen cada any milions de tones de fruites i hortalisses destinades principalment a l'exportació cap al nord d'Europa.
Aquesta evolució productiva es basa en tecnologies cada vegada més sofisticades: sistemes de reg de precisió per optimitzar l'ús de l'aigua, sensors i algoritmes que monitoritzen els cultius, genètica vegetal que permet desenvolupar varietats més resistents a la calor i a l'escassetat hídrica, i plataformes digitals que rastregen cada pas de la cadena de producció. José Cos Terrer, investigador de l'Institut Murcià d'Investigació i Desenvolupament Agrari (IMIDA), fa més d'una dècada que treballa en l'encreuament de varietats fruiteres: "Espanya és un laboratori de canvi climàtic", diu. "Tot allò que seleccionem està preparat per sobreviure a condicions extremes".
No obstant això, el que a primera vista sembla un miracle agrícola resulta cada vegada més fràgil: el canvi climàtic, amb temperatures en augment constant i fenòmens meteorològics extrems, amenaça la sostenibilitat del model. Els recursos hídrics es redueixen, i les infraestructures existents, dissenyades per a condicions climatològiques ja superades, lluiten per garantir la continuïtat productiva. Tot el sistema es troba en un punt en què la innovació tecnològica sembla més una resposta reactiva que una eina per prevenir l'agreujament de la crisi ambiental.
Si bé la tecnologia intenta respondre a les exigències d'un mercat cada cop més competitiu, creixen amb força els efectes col·laterals d'aquest model. El sòl s'empobreix progressivament i els aqüífers mostren nivells de contaminació cada cop més preocupants. No obstant això, els acords anuals amb els grans distribuïdors alimentaris continuen en augment, impulsant la pressió cap a una producció industrial més intensa.
Durant els últims anys, fons d'inversió internacionals han iniciat un procés massiu d'adquisició de terrenys agrícoles, concentrant vastes superfícies en poques mans. Aquest fenomen, sumat al pes creixent dels lobbies agroindustrials, reforça un model orientat quasi exclusivament a l'explotació. Les conseqüències són evidents: l'erosió del teixit rural, l'empitjorament de les condicions laborals i la caiguda del poder adquisitiu dels petits i mitjans agricultors, que lluiten per poder mantenir-se competitius i es troben cada cop més marginats. Als afores de Lorca, una província de Múrcia, els hivernacles marquen el límit entre el desert i l'agricultura intensiva. Tubs, plàstics i cables s'estenen en un patró geomètric que domina el paisatge. En Sebastián, un agricultor de tota la vida, recorda com era aquest lloc abans dels hivernacles: "Abans, aquí només hi havia muntanya i espart, ara tot són tomàquets, però, l'aigua cada cop és menys".
Aquest és un problema que afecta Espanya, però també altres regions mediterrànies, on l'augment de les temperatures i, en conseqüència, del preu unitari dels productes agrícoles, s'ha convertit en un tema central de debat públic i polític. Explicar com es cultiva en una de les zones més seques del continent anticipa els desafiaments que enfrontarà gran part del Mediterrani. En aquest context, resulta fonamental reflexionar sobre fins a quin punt la tecnologia podrà compensar un clima cada cop més hostil i quin serà el preu humà, ecològic i social de mantenir un model de producció intensiva en condicions tan extremes.