La humanitat, amb la missió Artemis, torna a mirar cap a la Lluna i, amb ella, desenterra del bagul dels records l’antiga carrera espacial que va marcar la Guerra Freda. Aleshores, enmig de les perilloses tensions entre els Estats Units i la Unió Soviètica, el món es va fracturar en dos blocs irreconciliables i la conquesta de l’espai es va convertir en un escenari més de competició geopolítica. No es tractava només d’arribar més lluny, sinó de demostrar qui tenia la capacitat d’imposar-se sobre l’altre. En aquest context, els mitjans de comunicació van inundar durant anys l’imaginari col·lectiu amb imatges de coets, astronautes i planetes llunyans. Una iconografia persistent que no només informava, sinó que modelava la manera com la societat pensava el demà. Perquè, en el fons, tota societat es construeix també a partir d’aquesta pregunta inevitable: què ens espera en el futur?
Imaginar la vida a l’espai va implicar especular sobre com seria aquest dia a dia, i el disseny es va posar en marxa per repensar mobiliari, automòbils i habitatges per a aquest futur projectat. Entre butaques que evocaven càpsules i residències que semblaven estacions orbitals, va néixer la moda space age, concebuda per facilitar una hipotètica vida interplanetària. Creadors com André Courrèges o Pierre Cardin van apostar per vestits rígids, desenganxats del cos, gairebé com carcasses. El blanc, associat a l’univers aeroespacial, es va imposar com a color dominant, acompanyat de cascs i botes metàl·liques. Paral·lelament, les propostes de Paco Rabanne van portar la moda cap al terreny de l’enginyeria, amb peces fetes de plaques metàl·liques que tensionaven els límits mateixos de la disciplina.
El que resulta revelador, vist amb perspectiva, és fins a quin punt aquestes especulacions sobre el futur van desbordar la realitat. Si haguéssim fet cas a Stanley Kubrick amb 2001: A Space Odyssey, a Star Trek o fins i tot als The Jetsons, avui ja viuríem entre cotxes voladors, fora del planeta Terra i en condicions de gravetat zero. Però potser encara és més significatiu constatar que, si la imaginació tecnològica sovint es passa de frenada, acostuma, en canvi, a quedar-se curta en altres àmbits: com els drets de les dones. En aquests imaginaris, elles continuen ocupant posicions subalternes, fins i tot en futurs on la humanitat ja habita altres planetes. I això obliga a preguntar-se si realment estem davant d’especulacions o, més aviat, davant de desitjos masculins projectats.
Tanmateix, més enllà de l’impacte televisiu de la primera trepitjada lunar –un moment altament coreografiat des del punt de vista propagandístic pels Estats Units–, la imatge més transformadora no va ser la de la Lluna, sinó la de la Terra. La fotografia del Blue Marble, convertida en la primera selfie de la humanitat, va evidenciar una paradoxa: després d’anys de divisió i confrontació, allò que vèiem era, en realitat, una única unitat compartida. I va ser precisament aquesta imatge compacta la que va activar, en una part de la població, una nova consciència pacifista i ecològica.
A diferència de la Guerra Freda, avui els Estats Units no competeixen en un món estrictament bipolar, malgrat que la carrera espacial continua sent un duel, aquest cop amb la Xina, que també s'ha proposat trepitjar la Lluna en els pròxims anys. Resulta, però, inevitable assenyalar la paradoxa: en un moment en què el món sembla fragmentar-se i la humanitat travessa una profunda crisi de valors, tornem a mirar cap enfora. Potser, com passava a Solaris d’Andrei Tarkovski, aquest viatge no parla tant del futur com del passat. O potser –i aquí rau la qüestió– hauria de servir-nos, precisament, per mirar-nos millor al mirall i repensar en quin punt ens trobem com a humanitat. Però potser, veient les imatges recents dels astronautes d’Artemis felicitant la Pasqua des de l’espai i buscant ous per la nau, el que queda en dubte no és el futur, sinó si encara ens queda algun bri d’autoconsciència.
