La música i la lletra del 'libretto' terrorista

La primera pregunta és sempre una pregunta dirigida a les persones, una pregunta humana. És una interpel·lació que surt del cor, de la commoció. Que mira directament als ulls dels botxins. Qui ets? Per què ho has fet? Què teníeu al cap, joves de Ripoll, per actuar d’aquesta manera, llançant-vos sobre persones anònimes, decidits a morir i a fer el màxim de mal possible?

Després dels atemptats de París del novembre del 2015 (a l’estadi de França, a la discoteca Bataclan...), alguns experts, entre els quals Olivier Roy, van anunciar un canvi de model de les cèl·lules terroristes jihadistes que actuen a Europa.

Els atemptats de París, deia Roy, eren la culminació d’una sèrie d’accions terroristes ben organitzades, amb una connexió directa amb la jihad global (sigui amb Al-Qaida, sigui amb l’Estat Islàmic). Però després del Bataclan va aparèixer un nou terrorisme més amateur, protagonitzat per llops solitaris, individus aïllats, joves que viuen entre nosaltres i no tenen cap connexió directa amb les guerres d’Orient, i ni falta que els fa, perquè el que sí que tenen és la música que sona a dins del seu cap (gairebé sempre com una angoixa o un malestar no necessàriament polític), i serà l’Estat Islàmic el que s’encarregui -amb molt de gust- de posar-hi la lletra quan aquests joves passin a l’acció.

Aquest nou terrorisme és el que hi ha, per exemple, darrere de la massacre de Niça feta per un petit delinqüent gens religiós, que s’havia “convertit” quinze dies abans de llançar-se contra la gent. Un tipus violent amb la família, bevedor i toxicòman, perdedor social, d’un perfil molt similar al de l’atacant de l’aeroport d’Orly, que era un consumidor habitual de drogues.

També en aquest grup s’hi troben els “individus desemparats”, una denominació que fa servir el sociòleg francoiranià Farhad Khosrokhavar per referir-se a casos com el del demandant d’asil tunisià que va matar 12 persones el desembre del 2016 a Berlín, atropellant-les amb una camioneta, o el del jove refugiat afganès de 17 anys que va atacar amb una destral quatre persones dins d’un tren a Alemanya.

Els atemptats de Barcelona i Cambrils ens retornen ara al model dels atemptats de Bataclan, Charlie Hebdo o els que van cometre els germans Merah, de Tolosa, en què el grup és sòlid, estructurat, feia temps que es preparava i, com en el cas de Ripoll, disposava d’un lideratge. Val la pena assenyalar que, també com va passar amb l’afer Merah, l’imam de Ripoll, un petit delinqüent condemnat per tràfic de drogues, es va convertir en un crèdul i en un soldat de la jihad a la presó, precisament per la convivència amb antics jihadistes que donen “un sentit diferent” a la seva vida.

Farhad Khosrokhavar opina que entre els potencials jihadistes i aquests dos models citats -el jihadisme organitzat i els individus aïllats, molts dels quals pateixen un fort desequilibri personal- hi ha un model específic que es dona concretament a França, Bèlgica i Espanya, marcat per la frustració d’una pertinença impossible, un sentiment de refús; un model diferent del que passa, per exemple, a Anglaterra o Alemanya, on trobem, sobretot, persones desorientades, confoses, malaltes, normalment emigrants de primera generació recentment instal·lats.

Khosrokhavar senyala -i és un fet en el qual val la pena aprofundir especialment a Catalunya- que la majoria dels joves que han comès els atemptats amb connexions orgàniques -a França, a Bèlgica i ara a Catalunya- són d’origen marroquí i, concretament, amazics, provinents de les regions del Marroc més castigades i marginades pel règim de Mohamed VI. Aquests emigrants sortits d’un país on són tractats com a ciutadans de segona categoria, reprimits, humiliats, reviuen, en arribar a Bèlgica, França i Espanya -que són els principals països de migració per a tots ells-, una nova humiliació i marginació, de tal manera que es repeteix el mateix sentiment viscut al Marroc, agreujat aquí pel neocolonialisme que Europa porta clavat a la seva identitat com una marca de fàbrica. Un sentiment que els joves marroquins mamen dels seus pares i que no desapareix malgrat que molts d’ells hagin nascut entre nosaltres. “L’adopció de l’islam radical és -diu Khosrokhavar- una resposta regressiva i repressiva a la doble negació: la de la ciutadania negada al país dels seus pares i la de la ciutadania negada novament al país on han nascut”.

Sobre aquesta música interior, aquest malestar, no costa gaire trobar una lletra, una causa: hi ha suficients guerres, dolor, patiment, racisme, xovinisme, guerres-negoci alimentades des de casa nostra, hipocresia, doble moral, incoherència, indiferència pels morts de fora -però que sumen infinitament molts més morts-, perquè uns -els que volen fer la guerra santa- i altres -els que senten un insuportable malestar personal- trobin el libretto perfecte que els anima a passar a l’acte.