Estimada Empar, que bé que escrius, punyetera, que bé que escrius.

Dissabte passat vaig riure de gust llegint l’article en què te m’adreçaves directament i i m’ha semblat de bona educació contestar-te. Abans que res et vull dir que no pateixis: i tant que et trucaré perquè em facis les compres i així et puguin dir "guapa" a tu en lloc de mi. No caldrà que compris menjar per al gat ni pit de pollastre, tal com deies, perquè ni tinc gat ni menjo carn, però pernil ibèric sí i ja pensaré on més t’envio de part meva... Va, ara et confessaré l’autèntic motiu pel qual t’escric. Vull agrair-te de cor que m’hagis fet veure que soc una desagraïda i una esquerpa sense remei. Perquè ho soc i de l’alçada de la Torre Trump. A sobre que em diuen "guapa", m’ho agafo pel cantó que més crema! Quantes coses em queden per aprendre de tu.

Penso, per exemple, com t’ho fas quan un home t’explica coses que ja saps. Jo em poso tan nerviosa que em ve al cap la Lorena Bobbitt. Segur que tu tens un truc perquè sàpiga agrair a aquests homes amables que em facin memòria de tot el que ja sé. Aquesta setmana m’he estat revisant fortament (he visionat entrevistes a Bertín Osborne, ell sempre tan cavallerós a l’estil oldfashioned) i ja sé què em passa: la culpa la té el femidimoni que duc a dins. Empar, és que no em deixa i no sé com fer-lo callar. Però articles com el que em vas dedicar m’ajuden a veure-ho diferent. I encara més important, a ser una dona com cal: simpàtica, agraïda i riallera, però sense malícia, encantada que a l’home de la cua que tinc al davant li diguin "gràcies" amb respecte i a mi un "guapa" o, encara millor, "nena"! Perquè jo, que visc l’espant de tenir 55 anys, he d’agrair a la Mare de Déu de la Menopausa que algú que no em coneix, primer em vegi i després em tracti simpàticament rejovenint-me com si fos una criatura de 10. Et prometo que no em queixaré. Que en lloc de respondre amb un estirabot femidemoníac, tan pesat (sí, que pesada que soc quan el femidimoni em posseeix), tan torracollònic i més punxegut que una garota, respondré GRÀCIES. I sí, ho vull escriure en majúscules perquè a tothom li quedi clar que ho he entès. Perquè ho he entès. Si a les dones ens ho diuen és perquè som uns éssers amb els quals és permès tenir distància zero. I això està bé, no? Que pesat ser un home i que la gent que no et coneix no gosi ni dir-te "guapo", ni "nen" i no vulguin clavar-te els morros a la pell de la galta per fer-te dos petons. Tan preciosos que són els petons a la galta de part dels complets desconeguts. On vas a parar! Ser una dona és una ganga. I tu m’ho has fet veure. Qui hi vegi pressió estètica, biaix de gènere i totes aquestes paraulotes tan summament avorrides i dignes d’una femidimoni execrable, que s’hi posi fulles. No ha entès res. A més. No ens passa a totes. A tu no. Ves, jo pensava que era bo que només se’t lloés pel teu cervell, però tens raó, és terrible. Quin mal gust. I quin greu... GUAPA!