Naoshima: l'illa on una carabassa gegant (que val milions) va caure al mar

BarcelonaEra el 10 d’agost del 2021. El tifó Chanthu va castigar la costa del sud del Japó amb força. Els veïns de l'illa de Naoshima ja saben què fer, quan arriba un tifó. Arriben puntuals cada any, tot i que només alguns són recordats amb el pas de les dècades. Aquells que han fet mal. Aquell estiu de pandèmia, amb l'illa gairebé sense visitants, un missatge es va escampar entre els grups de Whatsapp de l'illa: una carabassa gegant havia caigut al mar i calia salvar-la. Amb barques, cordes i tapats com van poder, uns voluntaris van treure del mar aquella carabassa cridanera de color groc. Havien salvat una obra d’art valorada en milions.

Un munt d’illes s’escampen per les aigües del Mar Interior de Seto, al Japó, com si fossin un collar de perles. Naoshima n’és una, situada just allà on l'illa més gran del Japó, Honshu, s’acosta tant a la veïna illa de Shikoku que el mar sembla un riu. Situada no gaire lluny d’Hiroshima, durant el segle XX aquesta illa va veure com la principal activitat, la pesca, cedia pas a la indústria pesant, ja que la Mitsubishi, la gran empresa d’Hiroshima, hi va obrir una refineria que donaria feina durant anys a més del 50% de la població local. Ara, la indústria no només va portar feina, també va portar destrucció, i va contaminar bona part de les terres i les aigües amb diòxid de sulfur. Els darrers anys, però, els visitants ignoren el monstre de metall de la Mitsubishi, ja que Naoshima s’ha convertit en un museu gegant que atreu en pelegrinatge apassionats de l’art d’arreu del planeta. I la seva imatge més coneguda és la carabassa gegant de color groc obra de Yayoi Kusama, aixecada en un moll de la costa sud. La carabassa que el tifó va endur-se mar endins el 2021, però que va ser rescatada perquè segueixi al seu lloc.

 El 1985, l’empresari Soichiro Fututake va arribar a l'illa sense imaginar que li canviaria la vida. A ell, però també a tots els veïns. Fututake era l’hereu d’una gran empresa multimilionària del sector de l’educació. No li havia faltat mai de res, tot i que també havia après que cal treballar fort, a la vida. El seu pare, que havia mort de malaltia, era un d’aquells homes rectes que no reia mai, treballava més hores del que calia i volia coordinar tots els detalls de les seves empreses. La generació que havia patit la guerra. En Soichiro, en part perquè va estudiar a Europa, tenia una forma diferent de veure les coses. “Viatjant vaig descobrir que allò que aporta felicitat és formar part d’una bona comunitat. I el Japó posterior a la guerra s’havia entregat en cos i ànima a refer-se, treballant fort, però sense pensar gaire en el sentit de comunitat. S’estava perdent, aïllant persones, sense permetre que fóssim feliços” explicava en una xerrada que va fer a l'illa de Naoshima.

Quan hi va arribar per primer cop el 1985, els joves marxaven d’aquesta illa contaminada i sense feina que semblava no tenir gaire futur. Fututake estava buscant un lloc per construir un recinte per fer-hi campus d’estiu per a joves de ciutat, per tal que poguessin seguir formant-se durant les vacances a la natura. Va visitar un munt d’illes, fins a arribar a Naoshima. “Vaig veure les tradicionals cases de fusta i com la gent encara mantenia uns lligams amb el territori i amb les altres persones. Encara hi havia un sentit de comunitat. Un món que es perdia, on es vivia d’acord amb la natura” explicaria. En tornar a Tòquio, Soichiro Fututake recordaria com la ciutat li va semblar un monstre. Necessitava connectar amb la natura i va decidir, amb 40 anys, fer realitat un somni d’infància que el seu pare li havia prohibit: volar. Així que va comprar una avioneta menuda i va començar a fer viatges a les parts més remotes del país, aterrant en prats per fer bivac. Després va aconseguir un catamarà per navegar fins a Austràlia. I tot, mentre pensava com podia trobar un equilibri entre una societat moderna i una de tradicional, entre la civilització i la natura. El seu experiment seria Naoshima.

Un empresari amb una causa

A finals dels 80, va rebatejar l’empresa familiar com Empresa Fututake pel Benestar i va començar a comprar terres a Naoshima per tal d’oferir un futur a l’illa. “L’art és la meva arma. I com que no demano permís al govern, puc fer el que vull” diria. Fututake era un gran col·leccionista d’art, una herència familiar que en aquest cas sí que havia fet seva, i comprava tant art modern com clàssic. Japonès i internacional. Ara podia comprar una màscara maori de Nova Zelanda, ara un quadre de Claude Monet. A inicis dels anys 90, va contractar l’arquitecte Tadao Ando i va demanar-li que dissenyés un museu a Naoshima per a la seva col·lecció, amb una condició: No havia de ser un museu com els de sempre, havia de ser una instal·lació connectada amb la natura, que permetés als visitants relacionar-se tant amb l’art, com amb el paisatge. L’elecció d’Ando no era una casualitat, ja que era un arquitecte diferent dels altres, que ni vivia ni havia viscut a Tòquio. Nascut en un barri humil prop d’Osaka, d’adolescent havia estat boxejador. “Allà dalt aprens a defensar-te sol a la vida” recordaria un home que va enamorar-se de l’arquitectura veient treballar un fuster que ajudava a ampliar la casa familiar fent un nou pis de fusta. Al Japó dels gratacels, els Ando eren pobres i encara es feien habitacions de fusta. I el futur arquitecte va enamorar-se d’aquests materials i aquesta forma de treballar.

La seva proposta per a Naoshima seria el Museu Chichu, una instal·lació construïda el 1992 sota un turó, amb patis interiors i galeries obertes al cel per tenir llum natural. En funció del teu angle, però, només hi veus la petita muntanya. Després hi trobes la porta d’entrada a un món màgic on la joia de la corona són els quadres impressionistes de Claude Monet que Fututake va comprar l’any 2000 o les instal·lacions d’artistes com Walter de Maria, una bola gegant que sembla a punt de rodolar per unes escales. El mateix Tadao Ando construiria el 2006 un segon museu a l'illa, el Benesse Museum. I fa 20 anys s’inauguraria el Naoshima Fukutake Art Museum, amb un gran jardí ple d’escultures. Algunes de les obres més populars són les de Yayoi Kusama, la japonesa que va revolucionar Nova York els anys 60 abans de ser relativament oblidada quan ella mateixa va decidir de forma voluntària viure en un hospital psiquiàtric, on encara treballa als 93 anys.  “Crec que la gent de l'illa ara és més feliç. La gent gran ara riu, ja que veuen com l'illa té futur, està més neta i arriba gent de tot el món per parlar amb ells. I els joves no han de marxar per trobar feina”, afegeix Fututake, que s’ha autoimposat la prioritat de donar feina a la població local.

Cada any, mig milió de persones passen per Naoshima, que no deixa de reinventar-se, amb obres d’art a gairebé tots els pobles de l'illa, amb cases tradicionals reformades i estàtues als ports i als camps. Tadao ha treballat els darrers anys en un projecte anomenat “la Galeria de la Vall” on les estàtues dialoguen amb el paisatge. I Kusama hi ha portat una obra d’art gegant, el jardí de Narcís, amb més de 1.700 boles de vidre escampades tant a dins com a fora d’un edifici, flotant en un llac, topant entre elles i fent un soroll que atrau els visitants com la flauta d'Hamelín. “No soc un filantrop, ni un crític d’art. Soc un empresari local. Les empreses s’encarreguen de moure la societat generant diners avui en dia, però les meves ambicions són oposades a les del capitalisme agressiu que ha portat el món a un pas de col·lapsar econòmicament. Jo crec que l’economia ha de servir per millorar les comunitats permetent que la gent hi pugui ser feliç. Segons el meu punt de vista, de capitalista que s’interessa pels afers públics, les empreses han de tenir fundacions que contribueixin a la societat a través de la cultura” afegeix.