BenarésBenarés, coneguda com a Kashi pels devots o Benares pels britànics, és una ciutat mítica suspesa entre la sacralitat i la llegenda, on durant segles pelegrins i viatgers han buscat l'absolut. "Més antiga que la història, més antiga que la tradició, més antiga que la llegenda", com va escriure Mark Twain, representa des de fa mil·lennis el cor palpitant de l'espiritualitat índia, i atrau cada any milions de pelegrins a la recerca de purificació i redempció. Un viatge iniciàtic que tot devot hindú somia realitzar almenys un cop a la vida. A l'alba, quan una boira platejada plana sobre les aigües sagrades del Ganges, els ghats —les escalinates de pedra polides pels segles— s'omplen amb figures silencioses. Entre pètals de flors que suren com a ofrenes, flames que dansen sobre les onades i el ressò hipnòtic de mantres ancestrals, la ciutat del déu Xiva es desperta envoltada d'una aura mística i atemporal. De totes les ciutats més antigues del món, Benarés és potser l'única que ha conservat amb aquesta tenacitat la seva pròpia ànima, mantenint vives tradicions mil·lenàries malgrat el pas dels segles. Avui, la ciutat enfronta el seu desafiament més gran: és precisament aquesta ànima la que està en perill davant els reptes de la contemporaneïtat.

Més enllà dels silenciosos ghats i els laberíntics carrerons de la ciutat vella, on cases modestes i temples mil·lenaris es fonen en una abraçada arquitectònica indissoluble, s'estén una metròpoli de més de dos milions d'ànimes, entre núvols de contaminació i carrers congestionats per un trànsit caòtic. Benarés s'ha convertit en un node crucial en la visió de la Nova Índia del primer ministre Narendra Modi, que ha triat precisament aquesta ciutat com a laboratori polític i simbòlic del seu projecte nacional. És aquí on Modi ha construït la seva imatge de líder, no només polític, sinó també espiritual. Ha triat la ciutat com el seu districte electoral i hi ha guanyat amb amplis marges: del 56,4% el 2014 al 63,6% el 2019, i el 54,24% el 2024. En el panorama polític contemporani, aquesta ciutat mil·lenària es projecta cap al futur tecnològic i econòmic del país més poblat del món.

Un procés de modernització

Benarés s'ha convertit en un pilar del programa de modernització urbana i infraestructural llançat per Modi, en el marc de les anomenades “ciutats intel·ligents”. L'obra més emblemàtica d'aquesta visió, el corredor Kashi Vishwanath, ha transformat en pocs anys (2019-2021) la fesomia del cor sagrat de la ciutat. On abans s'estenia un laberint de carrerons medievals plens de vida popular, avui es desplega una àmplia avinguda d'uns 500 metres, que connecta el temple de Xiva directament amb el Ganges, vigilada per detectors de metalls i càmeres de seguretat. Els pelegrins es mouen en files ordenades entre botigues de records, cadenes de menjar ràpid, llocs d'entreteniment digital i espais per a cerimònies de luxe. Els números semblen donar suport a la transformació: Pulkit Garg, de l'Autoritat de Desenvolupament de Benarés, afirma que el projecte "és un èxit que ha portat un nombre creixent de pelegrins a la ciutat, al voltant de 57 milions només el 2022". El rècord absolut es va assolir l'1 de gener del 2024, quan la ciutat va acollir 700.000 visitants en un sol dia.

Darrere de l'eficiència del nou rostre de Benarés, s'amaga, tanmateix, un cost social important. Al voltant de 400 famílies van ser desallotjades per donar pas al corredor, moltes de les quals van rebre compensacions mínimes o fins i tot nul·les, segons informen diverses ONG locals. "Estem modernitzant la ciutat, no l'estem destruint. Moltes de les cases demolides s'havien construït il·legalment i els antics residents van ser compensats", afirma Vidya Sagar Rai, del partit BJP (Bharatiya Janata Party, el partit de Modi). Però una investigació de The Indian Express va verificar que només el 38% dels desplaçats han rebut efectivament nous habitatges, mentre que la majoria han estat relegats a perifèries distants 15-20 km del riu.

Oficis històrics com els venedors de flors rituals, els barquers o els artesans han estat exclosos de la nova geografia sagrada. Els nishads, els barquers que han transportat durant segles els pelegrins, han vist com amb l'arribada dels grans creuers (gestionats en un 90% per companyies gujaratis, segons els registres portuaris), 420 famílies de barquers corren el risc de perdre el suport. "Aquestes embarcacions ens estan robant el pa", afirma el barquer Vikramaditya Nishad. "No obstant, nosaltres som els veritables fills de la mare Ganga". La introducció d'entrades de pagament per a Kashi Vishwanath (introduïda el 2021 a 300 rupies per a estrangers —poc més de 3 €— i 50 per a indis), anteriorment gratuït per a tots, ha portat noves crítiques al govern, acusat de transformar els espais sagrats en empreses comercials sense ocupar-se dels veritables problemes: la pobresa, la desocupació, el trànsit i la contaminació del Ganges, que segueix rebent cada dia tones de residus no tractats.

Comercialitzar l'espiritualitat

L'ambició de modernitat, tot i això, no s'atura aquí: el projecte del telefèric (pressupost estimat al voltant dels 140 milions d'euros) connectarà cap al 2026 l'estació ferroviària amb el corredor sagrat. En el futur es pensa estendre'l fins a l'aeroport. Ja es pensa en un segon corredor i en la construcció d'un hotel de luxe de la cadena Taj a la vora del Ganges. "Però molts denuncien una comercialització creixent de l'espiritualitat. La fusió entre capitalisme i nacionalisme religiós, alimentada per la ideologia de fer renéixer la glòria hindú, privilegia els fluxos turístics massius en detriment de la protecció de les comunitats locals.

La transformació del temple de Kashi Vishwanath també ha revifat una de les polèmiques més candents de l'Índia contemporània: la dels llocs de culte en disputa. Dins del nou corredor s'ha incorporat la mesquita Gyanvapi, ara envoltada de barreres metàl·liques i filferro. Els nacionalistes hindús afirmen que va ser construïda al segle XVII sobre les ruïnes d'un antic temple i n'exigeixen la demolició. Una narrativa que evoca el tràgic episodi de la Babri Masjid a Ayodhya, la destrucció del qual el 1992 va desencadenar una espiral de violència interreligiosa. Gyanvapi també s'ha convertit en símbol de tensió política: l'accés està restringit a uns quants fidels musulmans, només els divendres, sota estricta vigilància. Fins i tot està prohibit fer-hi fotografies. "Finalment estem recuperant el que és nostre", afirma Arjun, un pelegrí de Bihar que expressa una postura cada cop més estesa entre els partidaris del nacionalisme hindú. Però la comunitat musulmana, part integral de la història i l'economia de la ciutat —especialment en la producció dels famosos saris— rebutja aquestes reivindicacions. "La Gyanvapi ha estat un lloc de culte musulmà durant més de sis segles", replica Syed Mohammad Yasin, administrador de la mesquita. "Això de Benarés no és un cas aïllat. Diàriament, els mitjans indis informen sobre nous conflictes per llocs de culte en disputa, cosa que alimenta tensions socials”. "És la tragèdia del nostre temps", sospira Salim, un periodista local. "Volen fer-nos sentir estrangers a la nostra pròpia terra. Que deixem d'estimar l'Índia com nosaltres l'estimem”.

Ni tan sols els ritus funeraris, sagrats des de fa mil·lennis i arrelats al cor simbòlic de Benarés, han quedat al marge de la carrera cap a la modernització. Kashi, coneguda també com la Ciutat de la Bona Mort, veu en les pires que cremen a la vora del Ganges no un signe de finitud, sinó d'eternitat. A poca distància a peu del temple de Xiva, a l'icònic ghat de Manikarnika, on les pires han cremat sense parar durant segles per alliberar les ànimes del cicle de reencarnacions, cartells i tanques anuncien la construcció d'un nou complex "tecnològic" destinat a millorar la higiene i la gestió de l'espai. Intervencions similars estan previstes al més petit Harish Chandra Ghat. Les opinions estan dividides. Hi ha els que interpreten cada canvi com a voluntat del déu Xiva i, per tant, com una cosa que cal acceptar sense dubtar. Però també hi ha els qui, amb mirada desencantada, qüestionen la seva durabilitat i autenticitat. "Les coses noves duren deu, quinze anys", observa amb to càustic un jove de la casta Dom. "Les antigues perduren segles". Fins i tot Manta Prasad, ancià membre de la mateixa casta que durant generacions ha gestionat les cremacions al ghat, es mostra escèptic: "Ja han reduït un terç l'espai per a les pires i ningú ens ha preguntat com imaginem el nostre futur."